L'assaig amb l'orgue - H. Lerolle
Demà comença la Schubertíada a Vilabertran, la 25a edició, i com bé sabeu comença amb un recital d'Ilker Arcayürek i Wolfram Rieger al qual vam dedicar l'entrada de la setmana passada. Avui ens centrarem en els recitals de Matthias Goerne i Alexander Schmalcz el 22 i el de Sarah Connolly i Malcolm Martineau el 24, i la setmana vinent serà pels dos darrers recitals, el de Kate Royal el 25 i Christoph Prégardien el 26, tots dos també amb Malcolm Martineau.
Matthias Goerne ens té acostumats a programes originals, treballats i sòlids; el d'enguany té com a compositor principal Hanns Eisler, amb una àmplia selecció del seu cicle més important, el Hollywooder Liederbuch. Són cançons que parlen de l'exili o, dit d'una altra manera, de solitud, por, desarrelament, incertesa, nostàlgia... Per desgràcia, és un tema ben present a l'actualitat a la nostra vella Europa. Entrellaçats amb els d'Eisler, completen el programa alguns lieder de Schumann i Wolf, dos compositors que per raons molt diferents també van patir una mena d'exili. D'aquest recital de Goerne i Schmalcz, n'hem escoltat fins ara quatre cançons:
Matthias Goerne ens té acostumats a programes originals, treballats i sòlids; el d'enguany té com a compositor principal Hanns Eisler, amb una àmplia selecció del seu cicle més important, el Hollywooder Liederbuch. Són cançons que parlen de l'exili o, dit d'una altra manera, de solitud, por, desarrelament, incertesa, nostàlgia... Per desgràcia, és un tema ben present a l'actualitat a la nostra vella Europa. Entrellaçats amb els d'Eisler, completen el programa alguns lieder de Schumann i Wolf, dos compositors que per raons molt diferents també van patir una mena d'exili. D'aquest recital de Goerne i Schmalcz, n'hem escoltat fins ara quatre cançons:
- Recordeu la sèrie de les deu cançons més tristes? La primera de la llista era d'Eisler, An den kleinen Radioapparat. No cal afegir gaire cosa més, oi? La vam escoltar interpretada per Matthias Goerne, en aquest cas acompanyat per Eric Schneider.
- De les tres Cançons de l'arpista d'Hugo Wolf en vam escoltar dues a la sèrie de les Cançons de Wlhelm Meister, Wer sich der Einsamkeit ergibt (Harfenspieler I) i Wer nie sein Brot mit Tränen ass (Harfenspieler III), la primera interpretada per Thomas Allen i Geoffrey Parsons i la segona, en la seva versió orquestral, per Dietrich Henschel i la Deutsches Symphonie-Orchester Berlin dirigida per Kent Nagano. Com sempre, us he enllaçat la sèrie per si voleu saber o recuperar alguna cosa més sobre el personatge i l'obra de Goethe.
- Abendlied us la vaig descriure en el seu moment com una bellesa estranya. Us vaig dir també que m'havia enamorat d'aquest lied dels darrers anys de Schumann (la versió de Florian Boesch i Malcolm Martineau va fer-hi força) i diverses persones em van comentar després de publicada l'entrada que també se n'havien enamorat. Serà un bàlsam tancar el recital amb aquest lied tan especial.
El programa del recital de Sarah Connolly també és per treure's el barret, és formidable. Ens situa al començament al tombant de segle XX, amb lieder de Strauss i Zemlinsky, passa pels anys vint i trenta amb Korngold i avança fins a la dècada dels quaranta, amb Eisler novament (de fet, podrem escoltar les cinc Elegies de Holliwood en tots dos recitals), Copland i Britten. Em té el cor robat, aquest programa. N'hem escoltat només dues cançons, a les quals hi afegirem una tercera, la que us presentaré avui:
- Una d'aquestes dues cançons és Die Nacht, de Richard Strauss, un nocturn preciós que vam escoltar fa un munt de temps en la veu de Jonas Kaufmann acompanyat per Helmut Deutsch. I quan dic un munt de temps, vull dir que va ser la tercera entrada del blog, en aquells temps llunyans que ens acollia Blogger!
- La segona cançó és una altra preciositat, Unvergänglichkeit, la cançó que obre i tanca el cicle que porta aquest mateix nom, l'òpus 27 de Korngold. La nostra versió va ser precisament la de Sarah Connolly, en aquest cas amb Iain Burnside.
Avui presentarem un dels dos compositors del programa de Sarah Connolly que no hem escoltat encara a Liederabend, Aaron Copland (i he apuntat l'altre, Zemlinsky, a la meva llibreta). Copland és considerat un dels compositors més genuïnament americans, conegut entre nosaltres per obres com Rodeo, Primavera als Apalatxes o la Fanfara per a l'home corrent, sense oblidar bandes sonores com la de la pel·lícula The heiress, de William Wyler (per la qual va guanyar l'Oscar el 1950); suposo que molts recordeu Montgomery Clift / Morris i Ralph Richardson / pare mortificant la pobre Olivia de Havilland / Catherine.
Copland només va escriure dos cicles de cançons i unes quantes cançons aïllades: el segon dels cicles, compost entre març de 1949 i març de 1950 són els Dotze poemes d'Emily Dickinson que interpretaran Connolly i Martineau. Contràriament al que passa amb obres com Rodeo, en aquestes cançons no sentim aquest so americà amb el qual identifiquem el compositor; Copland les va descriure com a "intel·lectuals i discretes", i hi va voler, sobretot, recollir l'esperit de Dickinson. Nosaltres sentirem la desena cançó, I've heard an organ talk sometimes, on la poeta recorda els serveis religiosos de quan era petita, com a aperitiu al recital del dia 22; en aquesta ocasió els intèrprets seran Joyce DiDonato i Francis Zobel. Espero que us agradi, ens veurem a Vilabertran!
Copland només va escriure dos cicles de cançons i unes quantes cançons aïllades: el segon dels cicles, compost entre març de 1949 i març de 1950 són els Dotze poemes d'Emily Dickinson que interpretaran Connolly i Martineau. Contràriament al que passa amb obres com Rodeo, en aquestes cançons no sentim aquest so americà amb el qual identifiquem el compositor; Copland les va descriure com a "intel·lectuals i discretes", i hi va voler, sobretot, recollir l'esperit de Dickinson. Nosaltres sentirem la desena cançó, I've heard an organ talk sometimes, on la poeta recorda els serveis religiosos de quan era petita, com a aperitiu al recital del dia 22; en aquesta ocasió els intèrprets seran Joyce DiDonato i Francis Zobel. Espero que us agradi, ens veurem a Vilabertran!
I've heard an organ talk sometimes
I’ve heard an organ talk sometimes
In a cathedral aisle
And understood no word it said
Yet held my breath the while...
And risen up and gone away,
A more Bernardine girl
And know not what was done to me
In that old hallowed aisle.
De vegades he sentit un orgue parlar
a la nau d’una catedral
sense entendre res del que deia
però aguantant l’alè mentrestant...
I m’he aixecat i me’n he anat
com una noia més mongívola
i sense saber què m’havia passat
en aquella vella nau sagrada.
Comments powered by CComment