Els faunes

Fauno Barberini

 

Penseu en compositors italians. Se us acudeixen un munt de noms, oi? Ara penseu en compositors italians que no conegueu sobretot per les seves òperes. Menys? I compositors italians de cançons? Això cada cop és més difícil... Però d'haver-ne, n'hi ha. Els salons italians del segle XIX no eren aliens a la moda de la cançó, i la majoria dels compositors d'òpera més importants (Rossini, Donizetti, Bellini o Verdi) van escriure algunes romanze da camera, d'inspiració clarament operística, per ser interpretades per cantants i pianistes aficionats amb una certa formació tècnica; cap a mitjans i finals de segle es va estendre també com a cançó de saló la cançó napolitana, d'origen popular. Ni un tipus de cançó ni l'altre tenien aspiracions artístiques ni, cas que partissin de poemes, cercaven la comunió entre música i poesia pròpia del lied. Fa un temps, aprofitant unes vacances d'estiu, em vaig permetre la llicència de presentar-vos una romanza de Paolo Tosti, Vorrei morire, prova fefaent que en tots els gèneres trobem peces precioses.

 

A Itàlia, com a França, Anglaterra, Rússia i tants països europeus també va sorgir aquesta diguem-li inquietud, diguem-li necessitat de tenir una cançó pròpia a partir de la poesia, coincident amb un ressorgiment cultural a l'estat tot just reunificat. Els pioners d'aquest gènere, la lirica da camera, són els compositors nascuts entorn de 1880, coneguts per aquest motiu com a Generazione dell'Otanta. Avui, per primer cop, escoltarem una cançó de cambra italiana (ja anava tocant!); el nostre protagonista serà Ottorino Respighi (1879-1936), amb el seu cicle Deità silvane. Els compositors de la Generazione dell'Ottanta van seguir dues tendències a l'hora de desenvolupar el nou gènere: la més innovadora, tant en tècnica com en estil, representada, per exemple, per Alfredo Casella, i la més tradicionalista, que reelabora els materials musicals que ha heretat; Respighi s'inclouria en aquesta línia.

 

El compositor va nèixer a Bologna, en una família de músics, i es va formar al conservatori de la seva ciutat. Pe completar la seva formació, va fer dues estades a Moscou, com a primer violinista d'una orquestra, i durant aquest temps va fer classe de composició i orquestració amb Rimsky-Korsakov; també va fer una estada a Berlin, treballant de pianista en una escola de cant, per tal d'estudiar el lied i l'escriptura per a veu. Avui el coneixem sobretot per les seves obres simfòniques, els poemes simfònics Pini di Roma, Fontane di Roma i Feste Romane, per exemple, però també va escriure música de cambra i òperes, que en el seu moment, malgrat que ara no les tinguem al repertori, van ser molt exitoses.

 

Naturalment, també hi ha les cançons, una seixantena, entre les quals el cicle Deità silvane, escrit inicialment per a veu i piano, el 1917, i posteriorment orquestrat per a onze instruments. Malgrat la formació de Respighi, en aquestes cinc cançons no escoltem ecos alemanys sinó francesos; en aquesta època de la seva vida el compositor se sentia molt vinculat a l'impressionisme i a Debussy. Els poemes d'Antonio Rubino també beuen del simbolisme de manera que, tot plegat, el cicle té un aire molt francès sense deixar de ser italià (si no, quina mena de cançó italiana seria?).

 

El cicle ens situa al començament en una escena mitològica, amb faunes i nimfes fent corredisses pel Jardí de les Hespèrides (suposo, ja que ens hi trobarem amb la nimfa Egle). Respighi estava fascinat amb el redescobriment de la música antiga italiana, com a musicòleg en va recuperar moltes obres i va escriure a partir d'aquestes peces els seus tres reculls d'Antiche Arie e Danze, i per extensió estava també molt interessant en l'antiguitat, en general. Un incís, aprofitant que estem entre amics: quan sento parlar de faunes les imatges que em venen al cap són les de Fantasia, el fragment de la Sisena simfonia de Beethoven; no em semblava gaire adient il·lustrar aquesta entrada amb un fotograma de la pel·lícula així que he triat l'imponent Faune Barberini que ens rep a la Gliptoteca de Munic. Però potser algun dia... Tornant al cicle, la segona cançó, Musica in horto, ens manté en el mateix ambient alegre, la tercera és la dansa d'Egle; la quarta, Acqua, ens fa intuir que alguna cosa està canviant i la darrera, Crepuscolo, ens situa ara en un jardí decadent, on el poderós faune és només una estàtua de marbre i la font cantaire ja no raja aigua.

 

Nosaltres escoltarem la primera cançó, I fauni, on sentim la font, les corredisses, les nimfes rialleres, la flauta del pastor, els rierols... Una escena molt pastoral que no ens fa preveure en absolut el que s'esdevindrà unes quantes cançons després. La nostra versió serà la de Rosa Feola i Iain Burnside.