Mary Stuart - (school of) Francis Clouet
Maria I d'Escòcia - F. Clouet (escola)
 

Gedichte der Königin Maria Stuart és l'últim cicle que va compondre Robert Schumann, el desembre de 1852. També són, com qui diu, els seus darrers lieder; posteriorment, només en va compondre dos més. La història de Maria I d'Escòcia ja havia atret Schiller, que l'any 1800 havia escrit el seu drama Maria Stuart, basada en els darrers dies de la vida de la reina; havia atret també Donizetti, que va compondre el 1835 la seva òpera Maria Stuarda a partir de l'obra de Schiller, i Schumann es va fixar en uns poemes atribuïts a la mateixa reina, que Gisbert von Vincke havia inclòs en el seu recull de poesia Rose und Distel. Poesien aus England und Schottland (Rosa i card. Poesies d'Anglaterra i Escòcia), publicat el 1853. Esteu pensant que les dates no encaixen, oi? Per força, Schumann va conèixer els poemes abans de la seva publicació; no seria gens inhabitual, donat el seu interès per la literatura, com no ho seria que els poemes s'haguessin publicat prèviament en algun almanac.

Els autors de l'època es veien atrets pel caràcter tràgic del personatge, a qui consideraven una víctima. De ben segur que els historiadors tindran coses a dir sobre aquesta visió romantitzada de la trajectòria d'una reina que, com qui diu, ja va nèixer entre conspiracions i disputes dinàstiques, pero hi ha prou amb quatre apunts sobre la seva biografia per comprender l'empatia que despertava. Per exemple, que va esdevenir reina el 14 de desembre de 1542, als sis dies de nèixer, convertint-se així en una amenaça, un símbol i moneda de canvi. Als cinc anys la van prometre amb el Delfí i la van portar a viure a la cort de França, d'on va haver de marxar als divuit anys en quedar vídua després de poc més d'un any de matrimoni.

Aquest és el punt en què comença el cicle de Schumann, amb Abschied von Frankreich, on la reina s'acomiada de l'única llar que recorda; Nach der Geburt ihres Sohnes és una pregària d'agraïment després del naixement del seu fill (això va ser el 1566; un any després es va veure forçada a abdicar en ell); An die Königin Elisabeth és una carta de la reina d'Escòcia a la reina d'Anglaterra demanant-li ajuda; Elisabet I no estava gaire pel cas, ja que per als catòlics ella era filla il·legítima d'Enric VIII i la seva cosina Maria era la reina legítima d'Anglaterra. Tan poc estava pel cas que la va mantenir empresonada durant dinou anys, fins que es va decidir a executar-la (fets que reflecteixen les cançons Abschied von der Welt (Comiat del món) i Gebet (Pregària). Vés per on, el successor d'Elisabet I va ser Jaume VI d'Escòcia i I d'Anglaterra, el fill de Maria.

Veiem que Schumann passa per alt les intrigues polítiques i se centra en el patiment de la reina. El seu cicle lliga amb altres dos: per una banda, Frauenliebe und -leben (Amor i vida de dona), compost el 1840. Gedichte der Königin Maria Stuart és també una vida de dona, tot i que, en aquest cas, el compositor prescindeix de l'amor i el matrimoni (a Enric II de França el van seguir altres dos marits, a un dels quals, segon els seus enemics, Maria hauria mort). L'altre cicle amb el que es relaciona és Sieben Lieder von Elisabeth Kulmann, compost a mitjans de 1851. Hi queda lligat, a més de per l'època de composició, pel fet que les autores dels respectius poemes siguin dues dones (això, per si sol, ja és singular), de vida dissortada i mort prematura.

Abans deia que els poemes del cicle de Schumann eren atribuïts a Maria Stuart, es dubta de la seva autoria; diversos investigadors han desvelat que, molt probablement, la majoria van ser escrits per altres mans, sense que ni Schumann ni Vincke en fossin conscients. Musicalment, el cicle comparteix amb altres obres de la mateixa etapa l'economia de mitjans i l'apariència de fragilitat; Schumann presenta una reina digna i desvalguda que, inevitablement, commou. Nosaltres escoltarem avui el darrer lied, Gebet, la pregària que Maria hauria escrit hores abans de la seva execució, el 8 de febrer de 1587, quan tenia quaranta-cinc anys. He trobat fonts que asseguren que aquest poema sí va ser escrit per la reina, en llatí (copio el text més avall) i també n'he trobat d'altres que l'atribueixen a un altre autor, Henry Harington, que va viure entre 1727 i 1816. Els intèrprets del lied sí que els tenim clars: són Juliane Banse i Graham Johnson.

 
Gebet
 
O Gott, mein Gebieter,
Ich hoffe auf Dich!
O Jesu, Geliebter,
Nun rette Du mich!
Im harten Gefängnis,
In schlimmer Bedrängnis
Ersehne ich Dich;
In Klagen, dir klagend,
Im Staube verzagend,
Erhör’, ich beschwöre,
Und rette Du mich!
Oh, Déu, Senyor meu,
diposito en tu les meves esperances!
Oh, Jesús, estimat,
salva'm ara!
En la dura presó,
en un pitjor destret
et suplico;
en les lamentacions, pregant-te,
desesperada, de genollons
Escolta'm, t'ho suplico,
i salva'm!
 
I aquí teniu el poema original en llatí:
 
O Domine Deus
speravi in te.
O care mi Jesu,
nunc libera me!
In dura catena,
in misera poena,
Desidero te;
Languendo, gemendo
et genuflectendo
Adoro, imploro
ut liberes me!

Comments powered by CComment

El lloc web de Liederabend utilitza galetes tècniques, essencials per al funcionament del lloc, i galetes analítiques que pots desactivar.