The Singing Butler - Jack Vettriano
El majordom que canta - J. Vettriano
 

Imagineu l'última escena d'úna pel·lícula "made in Hollywood": el protagonista és un cantant que ha passat vés a saber per quines peripècies i ara és a l'escenari d'un auditori ple a vessar. El nostre home canta una peça que acaba en un llarg agut en fortissimo i el públic l'ovaciona a peu dret, immediatament, ignorant els contundents acords finals del piano. Quina seria la banda sonora d'aquesta escena? Bé podria ser-ho Ein Traum, d'Edvard Grieg, una cançó que té tots els ingredients necessaris per cridar l'atenció fins i tot dels espectadors de cinema més allunyats d'aquest món, mentre que els més avesats l'hauran gaudit des de la primera nota.

Grieg va compondre Ein Traum l'agost de 1889 i el va publicar com el darrer dels Seks Sange, op. 48. Aquest recull de sis lieder de sis poetes diferents era el primer que publicava en alemany des de feia vint-i-cinc anys i inclou algunes de les seves cançons més conegudes: Dereinst, Gedanke mein, Zur Rosenzeit i, naturalment, Ein Traum. De ben segur que el fet que siguin en alemany ha contribuït a la seva difussió, però els mèrits musicals de les obres no són menors.

El poema d'Ein Traum el devem a Friedrich Bodenstedt. El formen cinc estrofes que relaten un somni i com aquest somni es fa realitat; l'escenari de totes dues coses és una clariana d'un bosc en un dia de primavera, a les afores d'un poble (si il·lustro l'article amb una escena a la platja és només per una associació d'idees, en aquest quadre és tot tan irreal que sempre penso que és un somni). La cançó comença en piano; l'home intenta explicar el somni amb serenitat, però no pot dissimular la seva emoció; ha de fer una pausa després de cada frase i no pot evitar que la veu es faci més aguda en algun moment. A la tercera estrofa ens explica que tot el que havia somniat es va fer realitat, i comença a deixar-se anar; les seves frases són més variades, amb canvis de dinàmica que encara controla per retornar al piano.

Si el protagonista de la pel·lícula fos el pianista no estaria tocant una cançó, ni de Grieg ni de cap altre compositor; estaria tocant, què sé jo... alguna cosa de Liszt, com ara Mazzepa? L'espectador avesat, però, s'haurà adonat de seguida que és precisament ell qui està conduint la cançó des de la calma inicial fins a l'strepitoso final. Mentre la mà esquerra feia continus tresets arpegiats, la mà dreta ha repetit primer notes llargues i greus, després notes llargues i agudes, a la tercera estrofa hi ha afegit moviment i ara, a la quarta, desapareixen els arpegis i tot són acords, cada cop més plens, fins al final de la cançó. El caràcter de la peça ha canviat tant a les dues últimes estrofes que pràcticament ni ens adonem que el cantant ha recuperat les seves primeres frases ara ja sense dissimular res, al contrari; només cal que ens fixem en l'exaltada repetició de "nimmermehr" (mai més) que les precedeix. L'èxtasi final, després de l'agut amb calderó del cantant sobre la primera sí·laba de "Wirklichkeit" (realitat), ens l'explica el piano, amb els acords que s'enfilen i s'enfilen, per tornar al repòs amb els dos darrers.

Ein Traum és una cançó que atrapa. La seva progressió des de la calma continguda fins a l'exaltació dels últims compassos és irresistible; com us deia al començament, seria una bona elecció per a l'escena final de la nostra pel·lícula imaginària. El seu protagonista seria un tenor, però nosaltres escoltarem Ein Traum cantada per un baríton. Aquest cop no és per culpa de la meva baritonofília; aquest cop és perquè aquesta entrada és un regal d'aniversari per a la meva amiga A. i l'única versió possible és la de Gerald Finley i Julius Drake, val a dir que estupenda.

Per molts anys, A.!

 
 
Ein Traum
 

Mir träumte einst ein schöner Traum:
Mich liebte eine blonde Maid;
Es war am grünen Waldesraum,
Es war zur warmen Frühlingszeit:

Die Knospe sprang, der Waldbach schwoll,
Fern aus dem Dorfe scholl Geläut'-
Wir waren ganzer Wonne voll,
Versunken ganz in Seligkeit.

Und schöner noch als einst der Traum
Begab es sich in Wirklichkeit --
Es war am grünen Waldesraum,
Es war zur warmen Frühlingszeit:

Der Waldbach schwoll, die Knospe sprang,
Geläut' erscholl vom Dorfe her --
Ich hielt dich fest, ich hielt dich lang --
Und lasse dich nun nimmermehr!

O, frühlingsgrüner Waldesraum!
Du lebst in mir durch alle Zeit!
Dort ward die Wirklichkeit zum Traum,
Dort ward der Traum zur Wirklichkeit!

Una vegada vaig tenir un bonic somni:
m’estimava una donzella rossa;
era a la verda clariana del bosc,
era al càlid temps de primavera:

les poncelles florien, el rierol creixia fort,
del poble, lluny, se sentia el repic de campanes –
estàvem plens de voluptat,
del tot immersos en l’èxtasi.

I, un dia, encara més bonic que el somni
fou el que s’esdevingué en realitat –
era a la verda clariana del bosc,
era al càlid temps de primavera:

el rierol creixia fort, les poncelles florien,
del poble se sentia repic de campanes –
jo t’abraçava fort durant molta estona
i no et deixava marxar!

Oh verda clariana del bosc!
Tot el temps et tinc present en mi –
allà la realitat esdevingué somni,
allà el somni esdevingué realitat!


(traducció de Salvador Pila)

 

Comments powered by CComment

El lloc web de Liederabend utilitza galetes tècniques, essencials per al funcionament del lloc, i galetes analítiques que pots desactivar.