Travessia per mar

Benvolguts, comença setembre. Bentornats si heu fet vacances durant les últimes setmanes, paciència si (encara) no n'heu fet, no esteu sols. Jo tinc els ecos de la Schubertíada encara a les orelles, feliç d'haver gaudit de tanta música estupenda. Després de l'últim concert, l'A. i la J. Em deien: “Has d'explicar al blog que bé que ens ho passem a la Schubertíada!” I és cert que ens ho passem molt bé, que ens deixem arrossegar cap a les foscors més fosques del lied, que som víctimes felices de la síndrome d'Stendhal i que sortim dels concerts havent alliberat una bona dosi de dopamina. Ho hauríeu de provar, si no heu anat mai a Vilabertran.

Per començar la temporada (tot i que d'aquí no gaire faré vacances i desconnectaré uns dies), us convido a fer un viatge virtual,com hem fet en altres ocasions. O potser hauria de dir dos viatges virtuals, perquè escoltarem dos lieder a partir d'un mateix poema.

Wasserfahrt (Travessia per mar), pertany al primer poemari de Heinrich Heine, Junge Leiden [Afliccions juvenils], escrit entre 1817 i 1821 (uns anys abans que Lyrisches Intermezzo, una referència ben coneguda perquè hi pertanyen els poemes de Dichterliebe). Hi sentim algú que s'acomiada en començar una travessia; el vaixell navega ràpid i l'allunya del seu país i la seva estimada. No sabem si l'home marxa per sempre més o si és un mariner que tornarà a casa; si marxa empès pel rebuig de la dona o si ella estava tan trasbalsada que no ha gosat anar a acomiadar-lo. Només sabem que ha vist un reflex a la seva finestra, com si ella estigués guaitant el vaixell, i que ell marxa fent el cor fort.

A partir d'aquest poema podem esperar un lied trist, fins i tot desesperat, però la música de Felix Mendelssohn no és gaire d'explicar penes; el compositor dóna al seu Wasserfahrt un aire èpic i fins i tot despreocupat que sembla que desmenteixi les paraules del poeta. La cançó, estròfica amb una petita variació a la tercera estrofa, és un duo per a dues veus i piano, compost segurament el 1838; se sap que va signar el contracte amb l'editor l'any anterior i que es va publicar com a tercer dels Drei zweistimmige Volkslieder, WoO. 11 el 1839. L'obra és relativament coneguda i es pot sentir en diverses combinacions de veus: soprano i mezzosoprano, soprano i baríton, tenor i baríton... la que us proposo d'escoltar avui, una versió esplèndida, és una combinació menys habitual amb dos baixos, Kurt Moll i Harald Stamm, acompanyats per Wilhelm von Grunelius.

Pocs anys abans que el seu germà Felix, Fanny Hensel (duia aquest cognom des del seu matrimoni amb el pintor Wilhelm Hensel el 1829) ja havia escrit una cançó amb aquest poema. Va ser el 1835, sembla ser que com a regal per a la filla de la família amb la qual es va allotjar durant una estada a Düsseldorf (la ciutat on va néixer Heine, que llavors ja s'havia exiliat a París). Ich stand gelehnet an den Mast, Fanny pren el primer vers com a títol, és també un duo, ara a cappella; comparteix també amb el seu germà l'estructura estròfica, però té un caràcter més melangiós que la cançó de Felix. L'escoltarem en una versió per a dues sopranos, Felicitas i Judith Erb, tal i com la va escriure Fanny Hensel.

Espero que gaudiu d'aquestes dues travessies per mar tan semblants i tan diferents!