Escena campestre - J. Urrutia
Escena camperola - J. Urrutia
 
Aquesta setmana escoltarem una cançó popular. Us estareu preguntant perquè, si aquest és un blog dedicat a la cançó artística, però veurem que tots dos gèneres tenen punts de trobada malgrat la distància que els separa habitualment.

El primer punt de trobada és a mitjans del segle XVIII a Alemanya. Entre les classes noble i burgesa s'ha posat de moda la naturalesa, una naturalesa artificiosa, neta, amable i ben controlada, on tot és encantador; la millor imatge que se m'acut per descriure-la son les fêtes galantes que havia pintat Watteau uns anys abans. Trobem a més que els salons nobles i burgesos estan desitjosos de fer música i alhora estan tips dels excessos del Barroc; voldrien tornar a un estil més senzill, més concorde amb aquest retorn a la naturalesa que estan vivint.

Afegim-hi un tercer element, el gran moment que està vivint la poesia en llengua alemanya; hi ha una mà de poemes esperant, només cal afegir-los una melodia acompanyada al piano. Una melodia... sí, senzilla com una cançó popular. I així, molt aproximadament, és com va néixer el lied: emmirallant-se en la cançó popular però mantenint-hi les distàncies, com en una festa galant.

El segon punt de trobada el tenim durant el Romanticisme. Durant el segle XIX el lied evoluciona, però la natura continua sent un tema fonamental per més que hagi canviat la forma de percebre-la. També ho és la consciència de pertànyer a una terra i la seva pròpia cultura, i així no és estrany trobar ecos de la música popular a moltes cançons, ja sigui a un valset compost per Schubert o a cançons de Grieg. La poesia popular també té el seu espai i de vegades substitueix la poesia "d'autor" com a text de les cançons; recordem, per exemple, les cançons a partir de Des Knaben Wunderhorn. És a dir, d'una forma o d'altra no és estrany trobar referents folklòrics a la cançó artística.

El tercer punt de trobada el devem a compositors com Haydn, Beethoven, Brahms, Britten o el nostre protagonista d'avui, el pare Donòstia. Tots ells es van dedicar a recollir cançons populars d'aquí i d'allà; van recuperar les melodies que es transmetien de forma oral, les van transcriure a paper pautat, hi van afegir un acompanyament i les van publicar.

De vegades l'acompanyament era senzill, tot just per facilitar-ne el cant (podem parlar en aquest cas de cançons folkòriques "pures"); altres vegades els compositors hi abocaven tots els recursos expressius que disposaven, com si la cançó fos pròpia, i d'aquesta manera elevaven la cançó popular a cançó artística (serien les cançons folklòriques "elaborades"). La cançó que escoltarem per il·lustrar aquesta entrada, Mundian den ederrena (El més bonic del món), pertany a aquest segon tipus.

El pare Donòstia és deia en realitat Jose Gontzalo Zulaika, i va ser un frare caputxí que va viure entre 1886 i 1956. Compositor i musicòleg, es fa especialitzar en el folklore basc i va recuperar-ne més de dues mil cançons, aviat és dit. D'aquestes en va harmonitzar-ne unes cent, tant de folklòriques pures com d'elaborades; a més va compondre cançons originals tant en basc com en català i francès (després d'haver viscut llargues temporades a Barcelona i París), obres per a cor, per a orgue... Una obra enorme.

Mundian den ederrena es va publicar l'any 1928, dins del recull Gure Herria. Recueil de Chansons basques. És una cançó amb una melodia inconfusiblement popular i un acompanyament delicat i refinat; el text, d'autor desconegut, és senzill, directe i breu (de fet, a l'edició original hi figuren tres estrofes, però en aquesta versió només hi ha les dues primeres). Queda lluny de les festes galants però l'amor, a totes les èpoques i a tots els llocs, és l'amor. La interpreten Almudena Ortega i Josu Okiñena i hem d'agrair la traducció del text a un bon amic, Enrique Bert. Espero que us agradi.

Mundian den ederrena 
 

Mundian den ederrena zelian ekia;
lurreko anderetan, oi! ene maitia;
begia duzu nabarra, xuri-gorri larria,
ene begietako xarmagarria.

Errak, amadioa, níganík nuiz hua?
Ilarazi gabetanik, otoi, abilua;
ez dezadala galdu osaki gogua,
xurit eztakidan gazterik bilhua.

Lo más hermoso del mundo, el sol en el cielo
Las mujeres de la tierra, oh! amada mía
los ojos pardos (marrones, irisados), la piel sonrosada
preciosa para mis ojos.

Dí, amor, ¿cuándo pates de mí?
Por favor, parte sin hacerme morir
que no pierda completamente la razón
que no se me encanezca tan joven el pelo.


(traducció d'Enrique Bert)

 
Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

Entrades

Sèrie: Les deu cançons més tristes

liederabend - sèrie cançons tristes

Sèrie: Les deu cançons més felices

liederabend - cançons feliçes

Sèrie: Deu cançons amb cuques

liederabend - sèrie cuques

Sèrie: Cançons de Wilhelm Meister

liederabend - cançons de Wilhelm Meister

Sèrie: Lied goes pop

liederabend - sèrie lied goes pop

Sèrie: Abecedari Liederabend

liederabend - sèrie abecedari

Sèrie: El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita

liederabend - sèrie abecedari

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

 

guidobannerlargo250

Disclaimer

L'objectiu de Liederabend és la difusió del lied, és per això que cada setmana n'escoltem un. Si creieu que s'ha violat el vostre copyright o la vostra propietat intel·lectual, si us plau poseu-vos en contacte amb mi a silvia@liederabend.cat

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto