View of the Islands of Otaha (Taaha) and Bola Bola (Bora Bora) with Part of the Island of Ulietea (Raiatea) - William Hodges
Vista de les illes d'Otaha i Bola Bola amb part de l'illa d'Ulietea (Raiatea) - W.Hodges
 
Per més que sigui 3 de setembre (dimecres, recordeu que hem canviat el dia de publicació) i comencem nova temporada em resisteixo a creure que l'estiu s'acabi. Per això us proposo un viatge cap a un punt indeterminat entre Nova Zelanda i Amèrica del Sud, a una illa que es diu Orplid i té una bonica història:

“Temps era temps que al seminari de Tübingen estudiaven teologia dos nois, l'Eduard i el Ludwig. Els nois s'avorrien a classe i se sentien ofegats per la disciplinada vida que menaven; per això, quan podien, vivien al país imaginari d'Orplid. L'Eduard i el Ludwig aplegaven entorn seu i en secret una colla d'amics i els parlaven d'aquesta illa habitada per un poble d'herois, a on no es coneixien la gana ni la malaltia. Els explicaven històries de déus, de fades i de follets trapelles, i de com per damunt de tots ells regnava una deessa protectora, Weyla. Fins que els nois van acabar els seus estudis i van haver de separar-se, tot i que l'Eduard i el Ludwig van ser amics per sempre més”.

Això va passar entorn 1825 i els dos nois eren el nostre vell conegut Eduard Mörike i Ludwig Bauer, que van continuar pensant en Orplid un cop lluny del seminari. Bauer va escriure poc després dues obres de teatre, Der heimliche Maluff i Orplids letzte Tage. Mörike va escriure el 1830 una novela, Norten Maler, que inclou una obra de teatre que els protagonistes de la novel·la interpreten amb ombres xineses: Der letzte König von Orplid. Però l'obra que més ens interessa a nosaltres és l'última escrita amb aquest tema, un breu poema de Mörike de 1838, Weylas Gesang. I ens interessa, és clar, perquè aquest poema va esdevenir una cançó.

L'any 1888 un amic va deixar a Hugo Wolf la seva casa a Perchtoldsdorf, prop de Viena; el compositor volia aïllar-se i concentrar-se només en compondre. I bé que ho va fer, perquè en un parell d'anys va compondre els cicles de Mörike i Goethe, l'Spanisches Liederbuch i el començament de l'Italianisches Liederbuch (dit així potser no sembla gran cosa, però en total són més de cent-cinquanta lieder); llavors es va bloquejar i va passar un any sense poder escriure res. Així de complicada i dura era la vida de Wolf, els seus bloquejos creatius el van fer patir molt.

Però l'any 1888 va ser una bona època, la millor, i el compositor va escriure els cinquanta-tres Gedichte von Mörike entre febrer i maig i entre setembre i novembre. El preciós Weylas Gesang (Cant de Weyla) va ser un dels últims, el va escriure el 9 de novembre. La música es mou entre la gravetat i l'intimisme, entre la solemnitat i la tendresa; no en va qui parla és una poderosa deessa, i les seves paraules s'adrecen a la seva criatura estimada, la seva illa...

Weyla comença greument, cantant tot el mateix vers amb la mateixa nota (us heu aturat mai a pensar quanta música es pot fer amb una sola nota, només variant-ne la durada?); en el segon la melodia dibuixa un breu arc per tornar al començament. El tercer vers torna a insistir sobre la mateixa nota, i Wolf l'uneix amb el quart amb una melodia que acaba més avall d'on havia començat; d'aquest dibuix i del seu efecte serè en vam parlar fa uns mesos a l'entrada sobre Liebesbotschaft. La segona estrofa torna a començar amb una nota repetida pero ara sembla que Weyla no pot contenir la seva emoció i la melodia oscil·la i fa un gran salt a Kind!; cap al final diria jo que el que la fa pujar és l'orgull per veure tants reis guardant el seu tresor, però després recorda que és una deessa i deixa que la melodia vagi descendint.. I el piano, què fa? Acords arpegiats, un darrera de l'altre, amb ritme tranquil. Durant tot el lied excepte coincidint amb la paraula Kind!; llavors es permet un breu interludi, una melodia que sona com un eco abans de continuar amb els serens arpegis.

Us deixo que escolteu Weylas Gesang, el no. 46 dels Mörike Lieder, en l'estupenda versió de Simon Keenlyside i Malcolm Martineau.
 
Weylas Gesang 
 
Du bist Orplid, mein Land!
Das ferne leuchtet;
Vom Meere dampfet dein besonnter Strand
Den Nebel, so der Götter Wange feuchtet.
Uralte Wasser steigen
Verjüngt um deine Hüften, Kind!
Vor deiner Gottheit beugen
Sich Könige, die deine Wärter sind.
Tu ets, Orplid, la meva terra,
que resplendeix llunyana;
des del mar, la teva assoleiada riba
fumeja amb boira que humiteja les galtes dels déus.
Antigues aigües pugen
estrenyen les teves caderes, filla!
Davant la teva divinitat s'inclinen
reis, que són els teus guardians. 
 
Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

Entrades

Sèrie: Les deu cançons més tristes

liederabend - sèrie cançons tristes

Sèrie: Les deu cançons més felices

liederabend - cançons feliçes

Sèrie: Deu cançons amb cuques

liederabend - sèrie cuques

Sèrie: Cançons de Wilhelm Meister

liederabend - cançons de Wilhelm Meister

Sèrie: Lied goes pop

liederabend - sèrie lied goes pop

Sèrie: Abecedari Liederabend

liederabend - sèrie abecedari

Sèrie: El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita

liederabend - sèrie abecedari

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

 

guidobannerlargo250

Disclaimer

L'objectiu de Liederabend és la difusió del lied, és per això que cada setmana n'escoltem un. Si creieu que s'ha violat el vostre copyright o la vostra propietat intel·lectual, si us plau poseu-vos en contacte amb mi a silvia@liederabend.cat

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto