Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. facebook pinterest twitter spotify

email facebook pinterest twitter spotify

Cançó de la setmana: Die Lotosblume (R. Schumann) - F. Wunderlich, H.Giesen
 
La chiquita piconera - J. Romero de TorresJa som a finals de juliol i portem molt de temps suportant la calor i aquestes nits xafogoses i de poc dormir. Per tant... és temps de cabòries! Les cabòries d'avui surten de converses amb els meus amics, que em donen peu a parlar sobre un tema que apareix per aquí de tant en tant: perquè ens agrada el que ens agrada.

Tot va començar amb una conversa amb el meu amic J. Obro parèntesi: tots els amics esmentats en aquesta entrada tenen un llarg recorregut com a aficionats a la música, sobretot a l'òpera, i estan molt acostumats a analitzar i compartir els seus gustos i disgustos; com a ratetes de laboratori són perfectes. Tanco parèntesi. El meu amic J. em deia que li havia agradat molt un enregistrament de Josef Schmidt cantant Ständchen [...]
La chiquita piconera - J. Romero de Torres
La chiquita piconera - J. Romero de Torres
 
Ja som a finals de juliol i portem molt de temps suportant la calor i aquestes nits xafogoses i de poc dormir. Per tant... és temps de cabòries! Les cabòries d'avui surten de converses amb els meus amics, que em donen peu a parlar sobre un tema que apareix per aquí de tant en tant: perquè ens agrada el que ens agrada.

Tot va començar amb una conversa amb el meu amic J. Obro parèntesi: tots els amics esmentats en aquesta entrada tenen un llarg recorregut com a aficionats a la música, sobretot a l'òpera, i estan molt acostumats a analitzar i compartir els seus gustos i disgustos; com a ratetes de laboratori són perfectes. Tanco parèntesi. El meu amic J. em deia que li havia agradat molt un enregistrament de Josef Schmidt cantant Ständchen de Schubert. Jo li vaig dir que no m'acabava de fer el pes, perquè tenorejava, i ell em va dir: "Ah, és que a mi m'agrada així!" Com veieu, ens vam entendre de seguida amb aquest tecnicisme de pa sucat amb oli, tenorejar; em referia a aquest impuls que tenen de vegades els tenors de recordar al Duc de Màntua i el seu cèlebre pensieeeeeeeeeeeer! en els moments més inoportuns. Al meu amic li agrada així, a mi no; no hi ha res a fer amb això. És a dir, podem teoritzar que en línies generals els tenor han d'estalviar-se aquest impuls quan canten lied però si a una persona li agrada així, no hi ha res a dir.

Llavors va sortir en la conversa Alfredo Kraus, que és un cantant que al meu amic li apassiona. Que li apassiona vol dir que li agrada canti el que canti, fins i tot si canta lieder d'Strauss, que jo diria que no és el que més li escau. I aquí és on apareix La bien pagá del títol. Amb els amics, quan parlem d'un cantant que ens agrada molt, moltíssim, i que l'escoltem canti el que canti, per molt que estigui fora del seu estil o les seves possibilitats, diem que ens agrada "ni que canti La bien pagá" (que és una copla que m'agrada molt, per cert). Els tenim tan escoltats que segurament som els qui millor els coneixem virtuts i defectes i si cal som perfectament capaços d'argumentar en cada cas què ens ha agradat més o menys i perquè. Però si no cal... no cal.

Encara vam acabar parlant de Maria Stuarda, que feien aquells dies al Liceu. Els meus amics belcantistes estaven entre disgustats i horroritzats perquè s'havia baixat la partitura perquè Joyce DiDonato, que és mezzosoprano i no soprano, pogués cantar-la (al final no em va quedar clar si la modificació de la partitura estava beneïda o no per Donizetti). Jo no sóc gaire de bel canto (és a dir, ho intento amb tot el bel canto que fan al Liceu però després a casa no n'escolto mai) i era el primer cop que escoltava completa aquesta òpera; tot i entenent els dubtes dels meus amics, fins i tot compartint-los teòricament, em vaig deixar endur per la funció i m'ho vaig passar d'allò més bé veient-la. Què hi farem. Ara, que em toqui veure una versió "distorsionada" de Don Giovanni i ja veureu que no m'ho agafo amb tanta filosofia...

D'aquestes anècdotes i moltes d'altres similars en té la culpa el funcionament del nostre cervell. Quan escoltem música el cervell treballa en tres fases. La primera és la més "mecànica", l'extracció de les característiques físiques que formen la música (freqüència, intensitat, durada,...). La segona és més complexa, és la integració d'aquestes característiques per construir una imatge de la música. Aquesta integració depèn de diversos factors com ara el coneixement previ que tinguem de la música (potser ja l'hem sentit abans o té trets característics d'un estil que podem identificar) i de qualsevol informació addicional que disposem en aquell moment. Un cop construïda la imatge el cervell té una tercera tasca que és determinar les associacions emocionals, començant per si aquesta música ens agrada o no. Aquestes associacions musicals responen a uns patrons que es formen al nostre cervell i que es modifiquen a cada audició; bàsicament, que una música ens agradi o no és un compromís entre el que anticipem i la novetat. Simplificant molt, és més fàcil que ens agradi en primera audició una obra del nostre compositor preferit que la música del racó més remot de la Terra, amb la qual no hi hem tingut mai cap mena de contacte. Ara bé, l'equilibri entre tots dos factors depèn sobretot del nostre interès en la música i la nostra experiència: com més àmplia sigui més opcions tenim que ens agradin coses noves.

És fàcil reconèixer en el nostre comportament com a oients aquests factors que influeixen en l'apreciació de la música: que coneguem o no l'estil, que ens agradi més o menys, a quins aspectes de la música donem més importància, o factors "col·laterals" com l'ìntèrpret. Hi ha altres aspectes sobres les les associacions emocionals que ja vam comentar en les entrades Més sobre la mala memòria i La música que estimem, i en podríem continuar parlant durant moltes altres entrades (no ho descarteu). Complicat, això dels gustos, oi?

I per il·lustrar les cabòries, què escoltarem? Doncs mireu, a mi Fritz Wunderlich m'agrada ni que canti La bien pagá. No sóc l'única, no fa gaire el meu amic H. em preguntava com havia pogut triar per a una entrada una versió d'un lied que no era la de Wunderlich; el millor de tot és que jo ni tan sols li havia dit quin lied era. Avui escoltarem aquest gran tenor cantant una cosa que li escau molt més que la copla, Schumann: Die Lotosblume, el n. 7 dels seus Myrten, amb poema de Heinrich Heine. L'acompanya al piano Hubert Giesen.

À mes amis.
 
Die Lotosblume 
 

Die Lotosblume ängstigt
Sich vor der Sonne Pracht,
Und mit gesenktem Haupte
Erwartet sie träumend die Nacht.

Der Mond, der ist ihr Buhle
Er weckt sie mit seinem Licht,
Und ihm entschleiert sie freundlich
Ihr frommes Blumengesicht.

Sie blüht und glüht und leuchtet
Und starret stumm in die Höh’;
Sie duftet und weinet und zittert
Vor Liebe und Liebesweh.

La flor de lotus s'inquieta
Davant l'esplendor del Sol,
I amb el cap inclinat
Espera somiant la nit.

La lluna és el seu amant,
Ell la desperta amb la seva llum,
I per ell ella es treu el vel amablement
Del seu pietós rostre de flor .

Ella floreix i crema i brilla
I mira fixament callada cap amunt;
Ella desprèn olors i plora i tremola,
Davant l'amor i el turment de l'amor.

 

(traducció de Marta García Cadena)

 
Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

LA CENTRAL - ACADÊMIA DE TARDOR

La Central

Liederabend és un espai dedicat a la cancó de cambra. Cada dimecres hi trobareu al blog un article nou que pot parlar... de qualsevol cosa. Però sempre, sempre, hi escoltarem una cançó.

Voleu saber més sobre Liederabend?

schubert

Si no us voleu perdre cap actualització, subscriviu-vos al web! Us estimeu més rebre un correu electrònic cada setmana o fer servir el feed RSS?

icono newsletter azul22via correu electrònic

icono RSS azul22via feed

Benvinguts!

Traductor automátic

Cercador

Schubert Lied 2017-2018

Agenda de recitals a Catalunya

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto