Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. facebook pinterest twitter spotify

email facebook pinterest twitter spotify

Cançó de la setmana: Misalliance (D. Swann, M. Flanders) - C. Maltman, J. Drake
 
L'escala de l'òpera - K. van DongenFa uns dies vaig acabar de llegir la novel·la "Una mezcla de flaquezas" (A Mixture of Frailties), de Robertson Davies. Un dels personatges principals, la Monica Gall, és una estudiant de cant; durant un dels seus primers recitals i abans de fer els bisos, recorda el que li han ensenyat els seus mestres
L'escala de l'òpera - K. van Dongen
L'escala de l'òpera - K. van Dongen
 
Fa uns dies vaig acabar de llegir la novel·la "Una mezcla de flaquezas" (A Mixture of Frailties), de Robertson Davies. Un dels personatges principals, la Monica Gall, és una estudiant de cant; durant un dels seus primers recitals i abans de fer els bisos, recorda el que li han ensenyat els seus mestres:

- ¿Seguimos el plan? - dijo Cobbler.
- Sí: volvemos en plena ovación y hacemos un bis excelente - dijo Monica.
  Esa lección se la había enseñado Domdaniel. Giles detestaba los bises porque alteraban la forma del programa, pero Molloy creía que    había que cantar mientras hubiera una sola persona disfrutando en el patio de butacas. Sir Benedict representaba el punto de   equilibrio  entre ambos.
  [...]
  "Cuando hagas un bis, nunca cantes por debajo de tus posibilidades. Elige algo fuera del programa, algo que te guste y, a ser posible,   que el público no conozca". Eso le había recomendado Domdaniel hacía unos meses, hablando entre ellos de las actuaciones en   público.
 

(Traducció de Concha Cardeñoso per a l'edició de El Asteroide)

Sembla que l'elecció de les propines d'un recital no és un assumpte menor. Les propines (o bisos, tot i que estrictament parlant, un bis és una repetició d'una peça) són una cosa entre cantant i públic, i el cantant és un, amb la seva personalitat i les seves sensacions el dia del recital, però "el públic" són centenars de persones; no deu ser fàcil fer content a tothom. Si és que es tracta de fer content a tothom. Quins tipus de propines ens trobem als recitals al món real? Més o menys, el que ens diuen els personatges de Robertson Davies:
 
    1. Cançons que són una perllongació del programa, pels autors o pels temes; així no hi ha trencament entre el programa oficial i l'extraoficial. Seria l'opció més ortodoxa i més formal, el personatge Giles Revelstoke s'hi podria avenir.
    2. No hi ha propines perquè el programa demana que no hi hagi. És la tradició, per exemple, quan s'interpreta un Winterreise, ja no es canta res més. Aquest cas particular del tipus a) encara agradaria més a Mr. Revelstoke.
    3. Cançons que agraden especialment el cantant, cançons que tenen a veure amb el seu lloc d'origen, amb el lloc on estan actuant... cançons que tenen un valor sentimental. Coincideixen amb la recomanació que Sir Benedict Domdaniel fa a Monica Gall.
    4. Res de cançons: ens passem a l'òpera. O a la sarsuela. O a totes dues coses. Sol ser símptoma que una part representativa del públic no ha anat a escoltar un recital de lied sinó a escoltar un cantant perquè li agrada com canta òpera. I aquí es desperta el meu jo purista que arrufa el nas davant aquesta forma d'acabar el recital que no ve a tomb de res. Però si, com diu Murtagh Molloy, cal seguir al públic fins al final, aquestes són les seves propines.
 
Per a il·lustrar l'entrada tenim una propina dels tipus c) que segueix una tradició molt britànica ben viva des dels temps de Purcell: la cançó humorística. Recordeu la cançó The Singer, de Peter Warlock, que vam escoltar fa unes setmanes? La interpretaven Christopher Maltman i Julius Drake i era part de l'últim bloc de cançons del recital; aquell recital va tenir una única propina, una divertida cançó que explica la trista història de dues plantes enfiladisses que s'han d'enfrontar a les seves famílies i al món perquè el seu amor trenca les convencions.

Es tracta de Misalliance (Matrimoni desigual), una cançó de Flanders i Swann, un duo còmic britànic que als anys 60 van tenir molt d'èxit amb les seves cançons satíriques (a més de cançons tan lleugeres com aquesta, Donald Swann va compondre òperes, música per a cor, musicals, cicles de cançons...) Abans d'escoltar la cançó escoltem-ne la presentació; Christopher Maltman connecta perfectament amb el públic de Wigmore Hall, un públic entès i gens sospitós de frivolitat; tothom coneix els autors i la cançó i Warlock ha preparat l'ambient.

 
Ara sí, escoltem aquesta cançó tan jardinera (o parla de política?). Disculpeu el format més incòmode dels textos, però m'ha estat impossible encabir text i traducció a dues columnes sense fer més petita la lletra.
 
Misalliance 
 

The fragrant honeysuckle spirals clockwise to the sun,
And many other creepers do the same.
But some climb anti-clockwise, the bindweed does, for one,
Or Convolvulus, to give her proper name.

Rooted on either side a door, one of each species grew,
And raced towards the window-ledge above.
Each corkscrewed to the lintel in the only way it knew,
Where they stopped, touched tendrils, smiled, and fell in love.

Said the right-handed honeysuckle to the left-handed bindweed,
"Oh, let us get married, if our parents don't mind, we'd
Be loving and inseparable, inextricably entwined, we'd
Live happily ever after" said the honeysuckle to the bindweed.

To the honeysuckle's parents it came as a shock.
"The bindweeds," they cried, "are inferior stock!
They're uncultivated, of breeding bereft,
We twine to the right and they twine to the left."

Said the anti-clockwise bindweed to the clockwise honeysuckle,
"We'd better start saving, many a mickle macks a muckle,
Then run away for a honeymoon and hope that our luck'll
Take a turn for the better" said the bindweed to the honeysuckle.

A bee who was passing remarked to them then,
"I've said it before and I'll say it again,
Consider your offshoots, if offshoots there be,
They'll never receive any blessing from me".

"Poor little sucker, how will it learn,
When it is climbing, which way to turn?
Right, left, what a disgrace,
Or it may go straight up and fall flat on its face!"

Said the right-hand-thread honeysuckle to the left-hand-thread bindweed,
"It seems they're against us, all fate has combined.
Oh my darling, oh my darling, oh my darling Colombine,
Thou art lost and gone forever, we shall never intertwine".

Together, they found them, the very next day,
They had pulled up their roots and just shrivelled away.
Deprived of that freedom for which we must fight,
To veer to the left or to veer to the right!

El fragant lligabosc s'enfila en sentit horari cap al sol
com moltes altres plantes enfiladisses
Però algunes s'enfilen en sentir antihorari; la corretjola, per exemple,
o convolvulus, per dir-ho amb propietat.

Plantades a tots dos costats d'una porta, una planta de cada espècie creix
i corre cap a l'ampit de la finestra que hi ha a sobre.
Cadascuna s'enfila a la llinda de l'única manera que sap
quan s'aturen, els seus circells es freguen, somriuen i s'enamoren.

El dextrogir lligabosc li diu a la levogira corretjola,
casem-nos, si els meus pares hi estan d 'acord!
ens estimarem i serem inseparables, entortolligats de forma inextricable,
serem feliços per sempre! va dir el lligabosc a la corretjola.

Els pares del lligabosc van tenir un disgust,
les corretjoles, van dir, són d'una nissaga inferior,
són poc cultivades, han patit privacions,
nosaltres ens enfilem a dretes i elles a esquerres.

La levogira corretjola va dir al dextrogir lligabosc:
faríem bé de començar a estalviar - de mica en mica s'omple la pica-
marxarem de lluna de mel i confiarem que la nostra sort
millorarà, va dir la corretjola al lligabosc.

Una abella que passava els va advertir:
"Ho he dit abans i ho torno a dir:
penseu en els vostres brots, si és que en teniu.
No rebran mai les meves benediccions."

"Pobre circell! Com aprendrà
quan estigui creixent a quina banda girar?
A la dreta? A l'esquerra? Quina desgràcia!
Podria seguir recte i caure de cara!"

Va dir el dextrogir lligabosc a la levogira corretjola:
"Sembla que el fat s'ha posat en contra nostra,
o, el meu estimat, el meu estimat corniol,
t'he perdut i marxaràs per sempre. Mai no ens entortolligarem"

A l'endemà els van trobar junts,
havien arrencat les seves arrels i s'havien marcit.
Privats de la llibertat per la qual hem de lluitar,
virar cap a l'esquerra o virar a la dreta.

 
Afegir comentari

Comentaris (3)

  • Alicia

    M'encanta l'entradeta d'avui. I la cançó es una de les meves debilitats :) Quina petita preciositat!

    Petons.

  • Ernesto

    De acuerdo, al público que va pensando en ópera no hay que darle de propina ópera, ni siquiera una canción divertida como esta: hay que torturarlo con un poco más de lied. :P

  • Sílvia

    Píldores, si és que ens agrada un bon drama :)

    Ernesto, veo que lo has pillado :P
    Corolario: no es buena idea cantar Der Lindenbaum como propina en una gala operística.

LA CENTRAL - ACADÊMIA DE TARDOR

La Central

Liederabend és un espai dedicat a la cancó de cambra. Cada dimecres hi trobareu al blog un article nou que pot parlar... de qualsevol cosa. Però sempre, sempre, hi escoltarem una cançó.

Voleu saber més sobre Liederabend?

schubert

Si no us voleu perdre cap actualització, subscriviu-vos al web! Us estimeu més rebre un correu electrònic cada setmana o fer servir el feed RSS?

icono newsletter azul22via correu electrònic

icono RSS azul22via feed

Benvinguts!

Traductor automátic

Cercador

Schubert Lied 2017-2018

Agenda de recitals a Catalunya

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto