Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. facebook pinterest twitter spotify

email facebook pinterest twitter spotify

Cançó de la setmana: I hate music (L. Bernstein) - J. Tourel, L. Bernstein
 
altFa uns dies uns quants tuitaires vam tenir una conversa entorn el programa de la mezzosoprano Joyce DiDonato al cicle de lied del Teatro de la Zarzuela, un programa similar en la seva concepció al de Renée Fleming al Teatro Real uns dies abans, que barrejava alegrement cançó, òpera i sarsuela. Ens preguntàvem per què alguns cantants, quan tenen un prestigi que els permet fer el que volen, fan "això", que vam qualificar de programa sense sentit, incoherent o estrany. Vam descartar que no en sabessin més (i tant, que en saben més!), ens vam preguntar si tindria alguna cosa a veure amb el sentit de l'espectacle de dues cantants americanes i vam apuntar que potser tenia més a veure amb el perfil dels cantants i els programadors (i, qui diu programadors, diu públic, perquè els programadors programen pel seu públic). Si les senyores DiDonato i Fleming fossin les úniques [...]
alt
Pausa al teatre - E. Stern
 
Fa uns dies uns quants tuitaires vam tenir una conversa entorn el programa de la mezzosoprano Joyce DiDonato al cicle de lied del Teatro de la Zarzuela, un programa similar en la seva concepció al de Renée Fleming al Teatro Real uns dies abans, que barrejava alegrement cançó, òpera i sarsuela. Ens preguntàvem per què alguns cantants, quan tenen un prestigi que els permet fer el que volen, fan "això", que vam qualificar de programa sense sentit, incoherent o estrany. Vam descartar que no en sabessin més (i tant, que en saben més!), ens vam preguntar si tindria alguna cosa a veure amb el sentit de l'espectacle de dues cantants americanes i vam apuntar que potser tenia més a veure amb el perfil dels cantants i els programadors (i, qui diu programadors, diu públic, perquè els programadors programen pel seu públic). Si les senyores DiDonato i Fleming fossin les úniques que fan recitals amb programes estranys la cosa no passaria de ser una anècdota però en els darrers anys aquest tipus de recitals sovinteja i la pregunta, per què?, continua ben present.

El programa d'un recital de lied no és un grapat de cançons i prou; per fer un programa s'han tingut en compte equilibris, contrastos, afinitats, durades, atmosferes... Els recitals tenen el seu ritme i, per exemple, el cantant més novell sap que no pot cantar segons quina cançó per obrir perquè el públic no hi està preparat encara. Un programa ben construït pot fer molt per l'èxit d'un recital, encara que no en siguem del tot conscients (en som més conscients quan no s'ha encertat i el programa acaba sent un llast).

Les coses estranyes comencen quan l'òpera "es cola" als programes de lied. L'òpera hi pinta en un recital de lied el mateix que el lied en un recital d'òpera, ben poca cosa. Són gèneres diferents amb codis diferents, amb caràcters diferents: si em disculpeu la simplificació, l'òpera és "cap enfora" i el lied és "cap endins". Fer una ària d'òpera entre cançons molt probablement farà que l'atmosfera se'n vagi en orris. Segurament per això fa uns anys, quan es cantava òpera en un recital es feia una primera part de cançó i una segona d'òpera; d'alguna manera, era com dos concerts diferents en un. Després es van anar obrint els programes fins arribar al programa poti-poti, perdó, volia dir estrany, amb cançó i òpera barrejats (sí, com es feia a finals del segle XIX) que no satisfà ningú. Si t'agrada el lied però no l'òpera, no anem bé. Si t'agrada l'òpera però no el lied, tampoc. Si t'agraden totes dues coses, ja hem vist que no és precisament el format ideal. Llavors, per què es fan?

En aquests moments tinc un dimoniet assegut a l'espatlla que em diu: "però què t'empatolles? Si aquests recitals amb programes estranys exhaureixen les entrades!" Ho sé, dimoniet, ho sé. Però estic bastant segura que la gent que hi va (que hi anem) no ho fa pel programa sinó malgrat el programa. Diria que la majoria dels espectadors ho són en qualitat d'amants de les veus, és a dir, persones interessades sobretot en escoltar el cantant, més enllà del que canti. O, arribats a l'extrem, persones afectades per la síndrome de La bien pagá (tots els aficionats ho estem en un moment o un altre). I em pregunto: si els cantants que fan aquest tipus de concerts són majoritàriament cantants d'òpera que esporàdicament fan lied i els aficionats a les veus són també majoritàriament aficionats a l'òpera, ¿per què no fan directament un recital d'òpera?

Només se m'acut que no es faci precisament pel format. Fa de mal justificar que programadors que tenen mitjans per fer un concert d'òpera comme il faut, amb la seva orquestra i el seu director, el facin amb piano, que hauria d'estar reservat per quan no hi ha una altra opció. No deixa de ser una anomalia que un cantant de primera fila faci un recital d'òpera amb piano; fa uns dies em deia amb molta seguretat un amic sobre un recital del qual no se sap encara el programa: "si és veu i piano serà lied". Llavors, pot ser que en aquests recitals de programa estrany el lied sigui una mena de coartada que justificaria la presència del piano? Em neguitejo i em remoc a la cadira i el dimoniet assegut a l'espatlla em diu: "relaxa't! Què no ho veus, que aquests recitals són un èxit de públic? Si t'interessa hi vas, si no et quedes a casa, i tots tan contents."

El motiu perquè es facin programes estranys també pot ser tan senzill com que al cantant li vingui de gust cantar exactament això i al programador li sembli bona idea però, sigui com sigui, em neguiteja perquè es parla molt que no són bons temps pel lied i no puc evitar la sensació que aquests programes el perjudiquen més que no l'ajuden. Tornem al començament: lied i òpera són gèneres diferents de caràcter diferent que es canten de manera diferent i llueixen de manera diferent. Si el recital és majoritàriament de lied i s'hi inclou alguna ària d'òpera, d'alguna manera el missatge que s'està enviant és que amb el lied no hi ha prou per fer un bon recital o per tenir èxit. Si el programa és definitivament dels estranys, les cançons passaran sense pena ni glòria (després sentirem allò que "van servir per escalfar la veu") i és lògic, perquè el cantant és especialista en òpera i el públic també. Si entre el públic hi ha aficionats a l'òpera que pensen que el lied és un gènere menor en sortiran encara més convençuts. Potser hi haurà algú que s'enamorarà d'una cançó, sí, però tenint en compte que les condicions no són les millors per a enamoraments... Crec que no m'erro massa si us dic que la pregunta que va inspirar aquesta entrada, per què alguns cantants, quan tenen un prestigi que els permet fer el que volen, fan "això", es va fer amb un deix de tristesa.

I ara, quina cançó podríem escoltar per il·lustrar aquesta entrada? Hi posem una mica d'humor? I hate music! és un cicle de cançons de Leonard Bernstein, la tercera de les quals, la que escoltarem avui, es diu també I hate music!. La sentirem interpretada per Jennie Tourel, la cantant que va estrenar el cicle el 1943, i pel propi compositor, que n'és també l'autor de la lletra.
 
 
I hate music
 

I hate music but I like to sing,
La, la, la, la, la, la, la, la, la, la
But that's not music,
Not what I call music, no sir.

Music is a lot of men and a lot of tails
Making lots of noise like a lot of females,
Music is a lot of folks in a big dark hall
Where they really don't want to be at all,
With a lot of chairs and a lot of heirs
And a lot of furs and diamonds

Music is silly,
I hate music but I like to sing,
La, la, la, la, la

Odio la música però m'agrada cantar,
la, la, la, la, la, la, la, la, la,
però això no és música,
no el que m'agrada cantar, no senyor.

Música és un munt d'homes i un munt de fracs
fent un munt de soroll com un munt de dones,
música és un munt de gent en una gran sala fosca
on de fet no hi volen ser de cap de les maneres,
amb un munt de cadiras i un munt d'hereus
i un munt de pells i diamants.

La música és tonta.
Odio la música però m'agrada cantar,
la, la, la, la, la.

 
 
Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

LA CENTRAL - ACADÊMIA DE TARDOR

La Central

Liederabend és un espai dedicat a la cancó de cambra. Cada dimecres hi trobareu al blog un article nou que pot parlar... de qualsevol cosa. Però sempre, sempre, hi escoltarem una cançó.

Voleu saber més sobre Liederabend?

schubert

Si no us voleu perdre cap actualització, subscriviu-vos al web! Us estimeu més rebre un correu electrònic cada setmana o fer servir el feed RSS?

icono newsletter azul22via correu electrònic

icono RSS azul22via feed

Benvinguts!

Traductor automátic

Cercador

Schubert Lied 2017-2018

Agenda de recitals a Catalunya

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto