Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. facebook pinterest twitter spotify

email facebook pinterest twitter spotify

Cançó de la setmana: Vorrei morire (P. Tosti) - A. Kraus, E. Arnaltes
 
altSom a ple estiu i a Liederabend encara no es nota; no se suposa que amb la calor i el final de la temporada ens relaxem i afluixem una mica? D'aquí dues setmanes ho farem, amb una sèrie de quatre entrades breus centrades en la programació de la Schubertíada a Vilabertran, però, què us sembla si avui deixem el lied de banda i escoltem alguna cosa més lleugera?

Fa un temps vam parlar del romance francès. El gènere havia nascut a la cort francesa el segle XVIII i després de la revolució es va estendre entre les famílies burgeses. Va tenir poca repercussió fora de l'àmbit domèstic i la poca que va tenir es va acabar amb l'arribada de la mélodie; als salons, però, va continuar vigent [...]
alt
Paolo Tosti - Vanity Fair
 
Som a ple estiu i a Liederabend encara no es nota; no se suposa que amb la calor i el final de la temporada ens relaxem i afluixem una mica? D'aquí dues setmanes ho farem, amb una sèrie de quatre entrades breus centrades en la programació de la Schubertíada a Vilabertran, però, què us sembla si avui deixem el lied de banda i escoltem alguna cosa més lleugera?

Fa un temps vam parlar del romance francès. El gènere havia nascut a la cort francesa el segle XVIII i després de la revolució es va estendre entre les famílies burgeses. Va tenir poca repercussió fora de l'àmbit domèstic i la poca que va tenir es va acabar amb l'arribada de la mélodie; als salons, però, va continuar vigent perquè la mélodie, concebuda per a intèrprets professionals, no n'era una alternativa. Aquest entreteniment tant de moda a París va ser-ho també a Roma i Londres; per a uns eren els romanze di salotto i pels altres les parlour songs. Deia abans que avui deixàvem de banda el lied i no era només una qüestió idiomàtica, em referia també a una qüestió de concepte: aquestes cançons, ja fossin en francès, en anglès o en italià, ni tenien com a origen la poesia, ni s'inspiraven en la cançó popular ni tenia aspiracions artístiques. De tant en tant s'escrivien a partir de poemes, de tant en tant fins i tot algun poeta es convertia en lletrista de luxe, però per regla general eren, senzillament, cançons. Cançons sentimentals, sense gaire complicacions, boniques i adequades per ser interpretades pel jovent de la casa en presència de mares i àvies.

Tampoc no s'esperava que els compositors fossin res de l'altre món i es considerava un temps malaguanyat el que els compositors seriosos hi poguessin dedicar. Els noms de la majoria van caure a l'oblit; un d'aquests compositors de romanze di salotto i de parlour songs, però, va fer furor a la seva època, i va travessar la barrera que separava la música més comercial dels grans escenaris: Paolo Tosti. Tots hem escoltat, en un moment o altre, un grapat de cançons de Tosti, perquè la llista de tenors que les han cantades és ben llarga.

Com que normalment us haig d'explicar històries de malalties duríssimes, morts prematures i d'altres desgràcies, avui estic contenta de poder-vos dir, ras i curt, que Paolo Tosti va ser un triomfador. La seva obra va tenir un èxit enorme, es va fer immensament ric i va morir a una edat relativament avançada (per a la seva època) després d'haver rebut els més importants honors i haver viscut una vida sense gaire trasbalsos. L'any 1870, amb 24 anys, Tosti va marxar d'Ortona, on havia nascut, cap a Roma, amb l'objectiu de triomfar-hi. Havia rebut una bona educació musical, era mestre de cant, cantava amb veu bonica i bon gust, tenia un do natural per relacionar-se amb la gent i bons amics que l'ajudarien a introduir-se en els cercles més exclusius de la ciutat. Tan exclusius que després de no gaire temps ja era el professor de cant de Margarida de Savoia, futura reina d'Itàlia; el 1875 va fer el seu primer viatge a Anglaterra i el 1880 s'hi va establir, en ser triat per la reina Victòria com a mestre de música dels seus fills i responsable de l'activitat musical de la cort. Va compondre moltíssimes cançons en anglès i italià, va signar un contracte milionari amb l'editorial Casa Ricordi, es va interessar per la recuperació del patrimoni musical tradicional italià, va escriure un tractat de referència sobre el cant i el 1912, quan es va sentir massa gran per continuar al servei del rei, que ja era Jordi V, nét de la reina Victòria, Sir Paolo Tosti va tornar a casa sense haver après una paraula d'anglès.

Els primers que van cantar les seves cançons a les sales de concerts van ser les grans figures de l'època, com John MacCormack, Enrico Carusso, Nellie Melba o Adelina Patti, i des de llavors no han deixat de cantar-se. És cert que la major part de la seva obra ha quedat oblidada, sobretot les cançons angleses (podem trobar-ne, això sí, alguns enregistraments), però les poques que s'interpreten són conegudíssimes, des de les de caire més popular, com les napolitanes Marechiare o A vucchella fins a les més sofisticades romanze di salotto com L'alba sepàra dalla luce l'ombra o Non t'amo più.

En aquest segon grup trobem la que comparteixo amb vosaltres avui, Vorrei morire, amb text de Leonardo Maria Cognetti. Com us deia, molts tenors han interpretat i interpreten aquestes cançons (curiosament, no ho han continuat fent les sopranos, com ho van fer les contemporànies del compositor); avui escoltarem Alfredo Kraus, acompanyat per Edelmiro Arnaltes.
 
 
Vorrei morire
 

Vorrei morir ne la stagion dell'anno,
Quando 'e tiepida l'aria e il ciel sereno,
Quando le rondinelle il nido fanno,
Quando di nuovi fior s'orna il terreno.

Vorrei morir quando tramonta il sole,
Quando sul prato dormon le viole,
Lieta farebbe a Dio l'alma ritorno
A primavera e sul morir del giorno.

Ma quando infuria il nembo e la tempesta,
Allor che l'aria si fa scura scura:
Quando ai rami un foglia pi`u non resta,
Allora di morire avrei paura.

Voldria morir en l'estació de l'any
que l'aire és tebi i el cel serè,
quan les orenetes fan el niu,
quan el terra es guarneix amb noves flors.

Voldria morir quan es pon el sol,
quan als prats dormen les violetes,
feliç tornaria la meva ànima a Déu
en primavera, en morir el dia.

Però quan s'enfureixen els núvols i la tempesta,
quan l'aire es fa tan fosc,
quan a les branques no queda ni una fulla,
llavors tindria por de morir.

 

 

Afegir comentari

Comentaris (2)

  • Mª Pilar Català

    Moltes gràcies Sílvia, quin gust escoltar aquest Alfredo Kraus tant pletòric!

    Salutacions.

  • Sílvia

    Gràcies a tu, Mª Pilar. Oi que va bé fer "excursions" fora del lied de tant en tant?

    Salutacions!

LA CENTRAL - ACADÊMIA DE TARDOR

La Central

Liederabend és un espai dedicat a la cancó de cambra. Cada dimecres hi trobareu al blog un article nou que pot parlar... de qualsevol cosa. Però sempre, sempre, hi escoltarem una cançó.

Voleu saber més sobre Liederabend?

schubert

Si no us voleu perdre cap actualització, subscriviu-vos al web! Us estimeu més rebre un correu electrònic cada setmana o fer servir el feed RSS?

icono newsletter azul22via correu electrònic

icono RSS azul22via feed

Benvinguts!

Traductor automátic

Cercador

Schubert Lied 2017-2018

Agenda de recitals a Catalunya

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto