Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. facebook pinterest twitter spotify

email facebook pinterest twitter spotify

Cançó de la setmana: Die Stadt (F. Schubert) - T. Quasthoff, J. Zeyen
 
Nocturne: The River at Battersea - WhistlerSe sap poc de la relació que van tenir Schubert i Wagner. Amb els anys, el rei d'aquesta casa havia aprés a sobreposar-se, més o menys, a la seva timidesa, però l'abassegadora personalitat de Wagner era una dura prova per a ell. Probablement es van trobar en diverses ocasions; com us deia la setmana passada, potser també en aquella reunió de 1863 en què es van conèixer Brahms i Wagner, però no van arribar a fer amistat, es van mantenir en el respecte i l'admiració mútues. Schubert va abandonar molt aviat l'òpera, desanimat per la rebuda tan freda que tenien les seves estrenes. Per més que li diguessin que només era qüestió de trobar un bon llibret, ell sospitava que el principal problema era que ell componia òpera alemanya, mentre que el públic volia òpera italiana (i llavors somreia recordant el seu bon mestre Salieri). Vés si no triomfaven, a Viena, òperes italianes [...]
Si et vas perdre la primera part d'aquesta història i no saps què va passar el 19 de novembre de 1883, llegeix aquí.
 
Nocturne: The River at Battersea - Whistler
Nocturn: el riu a Battersea - J. Whistler
 
Se sap poc de la relació que van tenir Schubert i Wagner. Amb els anys, el rei d'aquesta casa havia aprés a sobreposar-se, més o menys, a la seva timidesa, però l'abassegadora personalitat de Wagner era una dura prova per a ell. Probablement es van trobar en diverses ocasions; com us deia la setmana passada, potser també en aquella reunió de 1863 en què es van conèixer Brahms i Wagner, però no van arribar a fer amistat; es van mantenir en el respecte i l'admiració mútues. Schubert va abandonar molt aviat l'òpera, desanimat per la rebuda tan freda que tenien les seves estrenes. Per més que li diguessin que només era qüestió de trobar un bon llibret, ell sospitava que el principal problema és que ell componia òpera alemanya, mentre que el públic volia òpera italiana (i llavors somreia recordant el seu bon mestre Salieri). Vés si no triomfaven, a Viena, òperes italianes amb llibrets absurds! Així que, un cop passada la seva etapa de joventut, la seva única relació amb l'òpera va ser la de feliç espectador. Va gaudir enormement amb Lohengrin i L'holandès errant i va assistir sovint als interminables assajos de Tristany i Isolda a l'Òpera de Viena, cap allà el 1862; li va saber molt de greu quan l'orquestra i els cantants van plantar-se i es van negar a estrenar-la perquè trobava que era una obra magnífica. Encara sort que va poder assistir-hi a l'estrena vint anys després, unes setmanes abans de morir, perquè per al pobre Wagner ja era massa tard!

Per la seva banda, Wagner admirava Schubert. Aquelles audaces harmonies que apareixien aquí i allà als seus primers (sis-cents) lieder no havien estat només experiments, i amb els anys la seva evolució l'havia acostat perillosament al que Brahms anomenava "nova escola alemanya". Tant perillosament que havia tingut dificultats per justificar l'estrena d'algunes de les seves obres a la Gesellschaft der Musikfreunde, ell que presumia de programar-hi només els compositors més ortodoxos. Tot i que el perill més gran era fer enfadar Clara Schumann, que detestava tot el que pogués tenir relació amb Wagner. Ella, que li havia estrenat a Schubert tantes sonates i el primer concert per a piano, amb Robert dirigint, es va negar a tocar les tres darreres (les darreres de veritat, no les darreres de la primera etapa).

No he parlat encara de lied. Per a la vostra tranquil·litat, us diré que mai no va deixar d'escriure'n. Senzillament, perquè ni podia ni volia evitar-ho. Per a ell, les cançons, com les peces per a piano a quatre mans o els quartets, eren música per compartir. També per editar-la i vendre-la, naturalment, però res no el feia més feliç que fer música amb la gent que estimava. El quartet familiar es va desfer amb la mort del seu pare, el 1830, però les vetllades amb els seus germans Ferdinand i Ignaz van continuar, i no era estrany que els intèrprets més brillants, com Joseph Joachim, aprofitessin qualsevol oportunitat per afegir-s'hi i ser els primers a tocar les noves peces. I Joachim encara va treure un altre profit a aquestes reunions (i nosaltres, de passada): a còpia d'insistir-hi va aconseguir que Franz escrivís un concert per a violí i un altre per a viola. Heu pensat mai com li escau la viola, a Schubert? Agraït, el violinista li va fer un regal que li va sorprendre enormement: l'orquestració de la seva Sonata en do per a quatre mans. Joachim i Schumann estaven ben convençuts que aquella partitura amagava una simfonia.

Sorprés no, astorat es va quedar Schubert quan Brahms, el dia que es van conèixer, va demanar-li amb els ulls lluents que li acceptés un petit regal. Mirava la partitura de Geheimes... orquestrat!, mirava el jove, tornava a mirar la partitura i no li sortien les paraules. Al final, amb delicadesa, va agrai-li amablement el seu detall, i amb el temps i la confiança de l'amistat va poder dir-li per fi: Johannes, lieder amb orquestra!? Però per què? quin sentit té? El temps va respondre aquestes preguntes, pero Schubert no se'n sabia avenir, com no se sabia avenir als sovint multitudinaris recitals de lied que, a poc a poc, anaven posant-se de moda. Tot havia començat el 4 de maig de 1856, quan el baríton Julius Stockhausen va interpretar per primer cop, i davant de més de dues mil persones, La bella molinera completa. No cal ni dir que hi havia convidat el compositor, però les xacres pròpies de l'edat li van impedir a l'últim moment d'anar-hi (aquelles xacres que anaven i venien quan a ell li convenia eren un dels pocs privilegis que es permetia; era un secret conegut per tothom que li horroritzaven els reconeixements públics!). A l'endemà, quan es va repetir el concert novament amb la sala plena, Schubert hi va assistir d'amagat, amb la complicitat del porter, i es va emocionar fins a les llàgrimes en veure la reacció del públic. Una cosa és que no suportés ser el centre d'atenció i una altra de molt diferent que no li arribés al cor l'estima dels seus veïns.

Aviat es va adonar que amb Stockhausen i Brahms no hi havia res a fer. Ell escrivia els seus lieder quan li venia de gust, els compartia amb els seus amics com sempre havia fet, els editava, i si després aquell parell els volia presentar en els llocs i de la manera més extravagants... bé, tampoc els ho podia prohibir, oi? Sempre estava atent a les novetats, i quan sentia la música d'un nou volum de poesia s'hi dedicava intensament. Per exemple, després d'haver escrit desenes de lieder del Buch der Lieder de Heine (a les cartes que creuaven amb Schumann s'anaven explicant mutuament quins poemes havien musicat), va estar molt atent a la publicació de Neue Gedichte el 1844 i el Romanzero sis anys després. Li interessaven especialment els nous autors, i així es va aturar en els poemes d'Eichendorff el 1837 i de Mörike l'any següent. El primer li feia molt de respecte i va escriure'n alguns lieder bellíssims, però el segon l'entusiasmava; els versos de Mörike esperonaven la seva imaginació desbordant i sabien arrencar-li tota la seva tendresa i els moments més contemplatius.

I així va anar avançant amb els anys, de poeta en poeta. Només dues vegades va tornar als autors de la seva joventut. El primer va ser per una circumstància tràgica, la mort de Johann Mayrhofer. Per més que conegués bé el seu amic, les seves depressions i el seu intent de suïcidi el 1830, que finalment, el 1836 aconseguís llevar-se la vida va ser un cop terrible per a ell. Durant mesos no va escriure ni una nota, fins que algú li va deixar damunt del piano aquells poemes que gairebé pertanyien a tots dos, tant estreta havia estat la seva relació quan Johann els havia escrit. Un darrera de l'altre, va escriure vint-i-dos lieder, el cicle Der Fernen, que pren el títol d'un dels poemes que havia triat.

L'altra retorn a les seves antigues fonts literàries va ser el 1849, quan la cultura alemanya celebrava el centenari del naixement de Goethe. Liszt, un dels responsables de l'homenatge a Weimar, i Schumann, que hi participava amb les seves Escenes de Faust des de Dresden, li van escriure per animar-lo a participar. A Schubert li feia molta mandra tornar-s'hi a posar més de vint anys després, però una nit es va llevar i va fullejar els dos quaderns de lieder que havia enviat a Goethe i que ell li havia retornat sense ni un comentari, ni tan sols una impersonal nota del seu secretari. Un portava data de 1815, quan era un absolut desconegut, excepte per als seus entusiastes amics; l'altre de 1825, quan ja s'estava fent un nom. Sospirant, es va alçar i va anar a cercar els poemes de Goethe a la biblioteca...

L'únic poeta que va estar present al llarg de tota la seva vida va ser Friedrich Rückert. A cada volum de poesia que publicava, Schubert s'afanyava a llegir-lo de dalt a baix i els seus lieder eren sempre tan esplèndids com els que havia compost en la seva joventut. Ho va fer el 1834, quan es va publicar Liebesfrühling, el 1843, amb Haus und Jahr, i el 1872, quan la vídua del poeta va publicar els Kindertodtenlieder (què us pensàveu, que el todessehnsucht havia estat només una cosa de joventut?) Fins a l'últim dia, fins a aquell darrer lieder acabat unes hores abans de morir, Rückert.

Quina música ens hem perdut? Quines belles esperances? Sempre la mateixa pregunta. Potser una resposta, si més no una pista, ens la podria donar l'estrany i fascinant Die Stadt?
 
 
Die Stadt
 

Am fernen Horizonte
Erscheint, wie ein Nebelbild,
Die Stadt mit ihren Thürmen,
In Abenddämmrung gehüllt.

Ein feuchter Windzug kräuselt
Die graue Wasserbahn;
Mit traurigem Tacte rudert
Der Schiffer in meinem Kahn.

Die Sonne hebt sich noch einmal
Leuchtend vom Boden empor,
Und zeigt mir jene Stelle,
Wo ich das Liebste verlor.

Lluny, a l'horitzó,
apareix, com una nebulosa,
la ciutat amb les seves torres,
embolcallada en el crepuscle.

Una ventada humida encrespa
el gris canal d'aigua;
amb un ritme trist rema
el barquer a la meva barca.

El sol surt un altre cop,
lluminós, s'enlaira des de terra
i em mostra aquell lloc,
on vaig perdre la meva estimada.

(traducció de Salvador Pila)

 
Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

LA CENTRAL - ACADÊMIA DE TARDOR

La Central

Liederabend és un espai dedicat a la cancó de cambra. Cada dimecres hi trobareu al blog un article nou que pot parlar... de qualsevol cosa. Però sempre, sempre, hi escoltarem una cançó.

Voleu saber més sobre Liederabend?

schubert

Si no us voleu perdre cap actualització, subscriviu-vos al web! Us estimeu més rebre un correu electrònic cada setmana o fer servir el feed RSS?

icono newsletter azul22via correu electrònic

icono RSS azul22via feed

Benvinguts!

Traductor automátic

Cercador

Schubert Lied 2017-2018

Agenda de recitals a Catalunya

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto