Die Sünde - Frank von Stock
El pecat (fragment) - F. von Stock
 

Avui entrem en el wunderschönen Monat Mai; és un bon dia per escoltar Dichterliebe, si més no des d'aquelles primeres notes que són un remei per a l'ànima fins la setena cançó, que és la que ens toca en el nostre recorregut. Parlar de les cançons d'un cicle per ordre ens permet seguir el camí del protagonista; ens ha parlat d'un amor que comença al mes de maig, de llàgrimes que són ofrenes, d'una estimada més bonica que el sol, d'un petó que guareix tots els mals i del record d'aquell petó. Ens ha enviat alguns missatges contradictoris, com és plorar amargament quan ella li diu “t'estimo”, però l'últim lied que vam escoltar, Im Rhein, im heligen Strome no ens deixa entreveure que alguna cosa no vagi bé. I de sobte arriba Ich grolle nicht.

Si Dichterliebe és el cicle més conegut de Schumann i Ich grolle nicht el lied més conegut de Dichterliebe, llavors avui estaríem parlant del lied més conegut de Schumann. No goso dir tant, però un dels més coneguts ho és segur. I dels que fa afició, literalment; un amic em comentava fa molts anys que s'havia aficionat al lied precisament per aquí i de ben segur que no és l'únic. Què ho fa, que una cançó sigui tan especial en un cicle on totes les cançons són especials? Tal vegada la seva ambigüitat; o la seva contundència; o les imatges hiperbòliques; o la ironia que de vegades hi sentim i de vegades no; o les frases tan àmplies del cantant; o el piano que sona com una tempesta llunyana. Realment no ho sé, però és una cançó magnífica.

Aquest setè lied del cicle de Schumann es correspon amb el dinovè poema del Lyrisches Intermezzo de Heinrich Heine; fins aquí, el compositor n'ha triat per construir la seva història els quatre primers, el setè i l'onzè. El poeta, concís, diu el que ha de dir en dues estrofes de quatre versos cadascuna. Els dos primers versos del poema ens parlen d'un amor perdut per sempre, un cor trencat i, malgrat tot, cap rancor. Tot molt civilitzat. Als dos següents, el poeta s'adreça directament a l'estimada i contraposa la llum que desprèn (o la que desprenen els seus guarniments de núvia, segons la interpretació més generalitzada) amb la negror del seu cor. Sembla que se li comença a escapar el ressentiment. A la segona estrofa ens diu que ja sabia el que havia de passar perquè ho havia somiat (els somnis tornaran a aparèixer en el cicle, representant una realitat que el poeta no veu, o no vol veure, en la vigília). El somni és molt gràfic: veu com una serp rosega el cor de l'estimada. I veu, també, com n'és, de dissortada. O de miserable. Perquè elend, l'adjectiu que fa servir Heine, té tots dos sentits. Com veurem, Apel·les Mestres tradueix “veia que et consums de pena”; al següent poema del Lyrisches Intermezzo, al qual Schumann no posa música, Heine insisteix en aquest elend, i sembla que s'inclina més la dissort que no pas pel menyspreu.

Quan compon el lied, Schumann es fa seu el poema. Una de les maneres que els compositors tenen de destacar-ne una frase és repetir-la. Mentre que al de Heine la frase “Ich grolle nicht” (No et guardo rancor) hi surt dos cops, un al primer vers i un altre al segon, al lied de Schumann la trobem sis vegades: tres a la primera estrofa i tres a la segona. La diferència és significativa. Schumann fa un altre canvi important al poema: la frase “Das weiß ich längst” que trobem al començament de la segona estrofa de Heine passa al final de la seva primera estrofa musical. El poema ens dona missatges contradictoris (no et guardo rancor, però t'insulto) i el lied els reforça i els augmenta. Fredor, indignació, ràbia, tendresa, dolor, sarcasme... ingredients que són a l'abast del cantant i cadascú els fa servir en les proporcions que considera oportunes.

Diferents intèrprets ens presenten diferents interpretacions de qualsevol cançó, però en aquest cas particular tenen molt de marge. Començant pel tempo, que està indicat Nicht zu schell (No gaire ràpid); si escolteu unes quantes versions del lied us adonareu de seguida que tant el “ràpid” com el “no gaire” són molt elàstics; n'hi ha de molt lentes i de rapidíssimes. Des de la primera nota sentim al piano l'agitació del poeta, que pot mantenir-se continguda o convertir-se en una tempesta violenta, amb unes octaves baixes a la mà esquerra que poden sonar com a amenaces. De fet, el piano té molt a veure amb l'amargor que traspua el lied, que acaba a més amb una conclusió contundent, tant diferent de la d'altres lieder del cicle, que sembla que queden en suspens.

Pel que fa a la veu i al ventall de sentiments que pot transmetre, us comento els meus moments claus, per si us ajuden a trobar els vostres. Aquest cor que es trenca al primer vers, per exemple. Es trenca realment? I quan es repeteix a la segona estrofa? En tots dos casos, pareu atenció també a l'acord del piano que sembla que es desfà coincidint precisament amb la paraula “Herz”. A “Das weiß ich längst”, hi sentim dolor? O el menyspreu més absolut? I a “Ich sah dich ja im Traum”? Tendresa? Dolor? Duresa?

Atenció també a les consonants. No fa gaire setmanes parlàvem de la importància de les consonants quan es canta lied i de com els cantants poden utilitzar les seves possibilitats expressives. Ich grolle nicht és un lied perfecte per posar-lo d'exemple. Heine fa servir al final dels quatre versos de la primera estrofa aquestes quatres paraules: bricht, nicht, Pracht, Nacht. És a dir, acaba amb fonemes fricatius seguits d'una oclusiva, una 't', que en alemany té bastant d'africada. Segons la intenció del cantant, aquestes paraules acaben convertint-se en armes llancívoles.

I per acabar, les frases clau del lied: el crescendo síl·laba a síl·laba sobre la mateixa nota, de la mateixa durada, cap al cor fosc i rosegat per la serp; les possibilitats expressives d'un dels aguts més cèlebres del repertori liederístic són enormes. Schumann ofereix al cantant com a alternativa una línia més greu; no és gaire habitual escoltar-la, però és molt interessant; a mi em sona a un exercici d'autocontrol per part de l'amant despitat d'allò més lloable.

Hauríem d'anar acabant per escoltar el lied. A un gran lied li correspon una gran interpretació. N'he triat la de Simon Keenlyside i Malcolm Martineau; escolteu-la i escolteu el cicle sencer, és un enregistrament fantàstic. I després trieu altres enregistraments fantàstics i escolteu-los. I encara després, trieu deu Ich grolle nicht diferents i escolteu-los un darrere de l'altre... Que es noti que ha arribat el maig!

 
 
Ich grolle nicht
 

Ich grolle nicht, und wenn das Herz auch bricht,
Ewig verlor’nes Lieb! ich grolle nicht.
Wie du auch strahlst in Diamantenpracht,
Es fällt kein Strahl in deines Herzens Nacht.

Das weiss ich längst. Ich sah dich ja im Traume,
Und sah die Nacht in deines Herzens Raume,
Und sah die Schlang’, die dir am Herzen frisst,
Ich sah, mein Lieb, wie sehr du elend bist.

No et guardo rancor; | i si el cor se'm trenca,
amor del cor meu, | que he perdut per sempre,
no et guardo rancor. | Sota la diadema
i alhajas nuvials, | avui resplandeixes;
mes ¡ai! Ni un sol raig | dels diamants que ostentes
no cau en la nit | que en ton cor negreja.

Fa molt temps que ho sé. | En somnis jo et veia:
jo veia la nit | que ton cor omplena,
veia els escurçons | que en ton cor serpegen,
i veia, amor meu, | que et consums de pena.


(traducció d'Apel·les Mestres)

 
Afegir comentari

Comentaris (3)

  • Lluís Emili

    Hem fet els deures i m'ha sorprés i captivat la versió febrosa de Fritz Wunderlicht. I la de una Victòria de los Angeles de 1960 amb tessitura tirant a mezzo. I el piano d'Alfred Brendel acompanyant un solemne Eberhard Wächter

  • Lluís Emili

    Wunderlich (sense la T final "bastant africada")

  • Sílvia

    Així m'agrada, Lluís Emili, que feu els deures! :) No és gaire habitual que les senyores cantin Dichterliebe, diria que encara meny que Winterreise...

    Segur que hi ha una manera precisa de dir-li a aquesta 't', però no me la sé! :((

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto