Neige à Argenteuil - Monet
Neu a Argenteuil - Monet
 

Som al mes de juny i el que podríem anomenar la “temporada regular” està acabant; si tot va bé, el mes de juliol cediré el lloc als estudiants del Màster en Lied de l'Esmuc i el d'agost el dedicaré a la Schubertíada, com he fet els darrers anys. M'han tornat a quedar unes quantes entrades previstes pendents; ja veuré què en faig, si les passo a la llibreta de la temporada vinent (nota mental: comprar la llibreta de la temporada vinent) o les deixo en el llimb de les cançons i espero que tornin a demanar pas. Però encara tinc dues setmanes disponibles, així que anem per feina amb la primera. Quan vaig saber que Joyce DiDonato havia de cantar Winterreise aquest estiu a Vilabertran em vaig adonar que seria el primer cop que escoltaria el cicle cantat per una dona en un recital; vaig anotar: senyores que canten cançons de senyors.

Fa una pila d'anys vaig parlar dels senyors que canten cançons de senyores. En aquell moment, l'excusa va ser l'enregistrament que havia fet Jonas Kaufmann dels Wesendonck Lieder de Wagner; el tenor i el director Donald Runnicles sostenien que no hi ha res en els poemes de Mathilde Wesendonck que els caracteritzi com a femenins o masculins i que no veien cap problema que els cantés un home, encara que Wagner hagués especificat a la partitura que era per für Frauenstimme (per a veu de dona). Hi estic d'acord. Una altra qüestió és com afecta musicalment el canvi de tessitura, però aquesta reflexió, com hem parlat algun cop, podríem fer-la sobre una mateixa cançó cantada per un tenor i un baríton. És a dir, no té a veure necessàriament amb un canvi de sexe.

Però què passa quan la veu poètica correspon clarament a una dona o a un home, com és el cas de Frauenliebe und -leben o el Winterreise que ens serveix d'excusa avui? El debat sobre si és adequat que els cantin un home o una dona, respectivament, no és nou; quan Elisabeth Schwarzkopf va dir que volia cantar Winterreise li van respondre: “Elisabeth, estimada, tu ets una dona!” I aquí va acabar el recorregut de la soprano amb el cicle. Ara bé, no és un debat nou, però tampoc és tan antic. Sabeu qui va cantar per primera vegada Frauenliebe und -leben? Un senyor. I Dichterliebe? Una senyora.

És a dir, que durant molts anys no va haver cap problema perquè senyores i senyors cantessin alegrement (és un dir) les cançons que els vingués de gust, ja fossin masculines o femenines, i diria que aquesta alegria va durar fins als anys 30 del segle XX; la mezzosoprano Elena Gerhardt, per exemple, encara va cantar sovint Winterreise durant el període d'entreguerres. Tanmateix, va arribar un moment (amb l'arribada dels primers enregistraments liederístics fa durant la segona guerra mundial) que es va arribar al consens que calia que els cicles masculins els cantessin homes i els femenins, dones, talment com si parléssim d'òpera i personatges (i aquí podríem esmentar un munt de papers operístics transvestits, des de l'estimat Cherubino a la bruixa de Hänsel und Gretel).

És en aquest punt que sorgeix la discussió: realment el cantant de lied està interpretant un paper? Està actuant, com si parléssim de teatre? Si opinem que sí, que hi ha una part de representació, per dir-ho així, teatral, ens grinyolarà que un senyor amb tota la barba ens expliqui emocionat com viu el seu embaràs a Frauenliebe und -leben. En canvi, si pensem que el que estem sentint, veu i piano junts, és una veu poètica, ens serà indiferent. O potser ens movem en un punt intermedi i donem als cantants la oportunitat que ens facin oblidar el seu sexe. Aquest va ser l'argument de Lotte Lehmann, la primera dona que va fer un enregistrament complet de Winterreise (en realitat, dos d'incomplets, el 1940 i el 1941, que es van unir posteriorment):


“Per què s'hauria de negar a una cantant un nombre tan gran de cançons, si té el poder de crear una il·lusió i que el públic hi cregui? Seria un trist símptoma de la meva incapacitat que no pogués despertar la imaginació de l'oient prou com per dur-lo amb mi al reialme de la fantasia.”

Tot i les reflexions de Lehmann, les dones es van mantenir allunyades de Winterreise durant dècades, fins que a final dels 80 dues senyores tan meravelloses com Christa Ludwig i Brigitte Fassbaender el van enregistrar. Des de llavors, el Winterreise cantat per dones ja no és una opció tan estranya (si més no, és una opció bastant més habitual que el Frauenliebe und -leben cantat per homes), però molt em temo que parlem d'un cas atípic; penseu, si no, en altres cicles masculins com La bella molinera, Dichterliebe, o tants d'altres...

El meu primer Winterreise (discogràfic) amb veu femenina va ser el de Christa Ludwig i James Levine, del qual us proposo escoltar avui el segon lied, Die Wetterfahne (El penell); vosaltres direu si us funciona o no que ens ho canti una dona.

Abans de l'audició, però, us volia presentar un lloc web publicat recentment que està dedicat exclusivament a aquest cicle, https://winterreise.online/. El seu artífex, Iain C. Phillips, hi aplega un munt d'informació, tot el que hi tingui relació: enregistraments (com que estan ordenats per cordes, podeu fer un repàs dels Winterreise cantats per dones), traduccions a un munt de llengües (entre elles, la del nostre Salvador Pila), un calendari de concerts, llibre, obres artístiques inspirades pel cicle... Feu-hi un cop d'ull si no el coneixeu, us hi estareu una bona estona. I si hi trobeu a faltar res, poseu-vos en contacte amb l'Iain; estarà encantat d'afegir-hi concerts, llibres, discos, etc per tenir-hi una informació cada cop més completa.

 
Die Wetterfahne
 

Der Wind spielt mit der Wetterfahne
Auf meines schönen Liebchens Haus.
Da dacht’ ich schon in meinem Wahne,
Sie pfiff’ den armen Flüchtling aus.

Er hätt’ es eher bemerken sollen,
Des Hauses aufgestecktes Schild,
So hätt’ er nimmer suchen wollen
Im Haus ein treues Frauenbild.

Der Wind spielt drinnen mit den Herzen,
Wie auf dem Dach, nur nicht so laut.
Was fragen sie nach meinen Schmerzen?
Ihr Kind ist eine reiche Braut.

El vent juga amb el penell
Damunt la casa de la meva bella enamorada.
Llavors tingué gairebé la delusió,
de que, tot xiulant, es burlava del pobre fugitiu.

Primer s’hauria d’haver adonat,
del rètol clavat a la casa,
i així no hagués mai volgut cercar
la imatge d’una dona fidel dins la casa.

A l’interior, el vent juga amb els cors
com a la teulada, però més silenciosament.
Què volen saber de la meva sofrença?
Llur infant és una núvia rica.


(traducció de Salvador Pila)

 
Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto