King David - Marc Chagall
El rei David - M. Chagall
 

“Diria que és la millor cançó britànica que s'ha escrit mai”. Sarah Connolly va dir això sobre King David a Twitter i jo ho vaig apuntar a la llibreta. El comentari venia arran del concert de la mezzosoprano i Julius Drake al Teatro de la Zarzuela, dins del cicle de lied del CNDM; malauradament, jo me l'havia perdut, però ja m'havien arribat veus sobre el recital tan fantàstic en general i sobre la propina, King David, en particular. I així és com aquesta cançó ha passat per davant d'una altra del mateix compositor, Herbert Howells, que tinc guardada des de fa molt de temps esperant que arribi el seu moment.

Howells va néixer el 1892. Pertany, doncs, a la mateixa generació que altres compositors que hem escoltat aquí, com el seu amic Ivor Gurney, George Butterworth o Peter Warlock. Tot i que va viure fins el 1983, la majoria de les seves cançons s'inscriuen plenament, com la d'aquests músics morts prematurament, en l'època daurada de la cançó anglesa de començament de segle XX. Fins l'any 1934, Howells havia publicat una quarantena de cançons, a les quals cal afegir una desena més d'inèdites. Després d'aquell any ja no en va publicar cap altra: el 1935 el seu fill petit, Michael, de nou anys, va emmalaltir i va morir després de només tres dies. Howells va estar molts mesos sense compondre i quan hi va tornar es va dedicar sobretot a la música sacra, que és pel que se'l coneix principalment avui dia; la seva obra per a la litúrgia anglicana és enorme.

Però a nosaltres ens interessen les seves cançons, així que reculem fins l'any 1919. Howells, que ja havia escrit un parell de cicles, es va aturar aquell any en la poesia de Walter de la Mare, un escriptor cèlebre en aquella època per més que no en trobem gaires obres a les nostres llibreries. De les dotze cançons que va compondre aquell any en va publicar set el 1923; sis en una col·lecció per a nens titulada com el poemari, Peacock Pie, a Book of Rhymes, i la setena, Kind David, aïllada. Si aquest nom, Peacock Pie, us és familiar, potser sigui perquè només uns deu anys després Benjamin Britten en va musicar sis poemes que acabarien convertint-se en el cicle Tit for tat.

Arran d'aquelles cançons, Howells i De la Mare van fer una amistat que va durar fins a la mort del poeta, el 1956. Va ser llavors que Howells va pensar a fer un cicle de cançons per homenatjar el seu amic; eren, segons les seves paraules, “les úniques cançons que va necessitar i va voler escriure” en tots aquells anys. Va recuperar alguns esborranys, va escriure cançons noves i el 1957 va estrenar una primera versió de Garland for de la Mare, amb sis cançons. Uns anys després en va escriure una setena, i s'hi va tornar a posar quan s'acostava el centenari del naixement del poeta. Va passar aquell any, el 1973, sense que es publiqués el cicle i cap al 1980 un grup d'amics del compositor van posar fil a l'agulla per editar-lo mentre encara poguessin comptar amb ell per orientar-los. No devia ser gens fàcil, donada la dispersió de l'obra; d'una de les cançons van trobar-ne sis versions diferents. Finalment, la feina va estar enllestida poc després de la mort de Howells. Però el compositor havia dit que no volia publicar Garland for de la Mare sense incloure-hi King David i no en disposaven dels drets, així que els seus amics van respectar la seva voluntat i van tornar a desar el cicle a un calaix.

Finalment, el 1995, després que les onze cançons inèdites ja s'haguessin enregistrat en una integral amb ocasió del centenari del compositor, els perseverants amics i deixebles de Howells (entre els quals, si no vaig errada, Julius Drake), van aconseguir editar Garland for de la Mare complet, amb King David com a dotzena cançó, tancant el cicle. És una cançó bellíssima; si no la coneixeu encara, espereu a escoltar-la. Imagino, però, que si Herbert Howells tenia tant d'interès en incloure-la al cicle no era només per això; després de tot, ja s'havia editat i era una cançó ben coneguda. M'agrada més pensar que era perquè per a tots dos, Howells i De la Mare, tenia un significat especial. El compositor va dir-ne que “n'estava més orgullós que de cap altra”; el poeta, que era tan perfecte que “no volia que ningú més posés música al seu poema”.

La música sovint ens conforta en moments dolorosos; d'això parla King David. I parla també del retrobament amb la natura. Quan ni la companyia ni les arpes que toquen per al rei no han aconseguit alleugerir el seu abatiment, tan estrany perquè no té raó coneguda, és el cant d'un rossinyol durant una passejada en solitari qui ho aconsegueix. El rossinyol, aliè al rei, canta la seva pena, i com més canta, més calmat se sent el rei. Ja ho sabem, oi, que només la música trista pot alleujar la tristesa?

La música de Howells ens diu tant com les paraules de De la Mare. La tristesa del rei, a la primera estrofa; les cent arpes que toquen sense aconseguir commoure'l a la segona; la frase “He rose” [Ell s'alçà], que ens alerta que alguna cosa important és a punt de passar; el rossinyol que sentim immediatament després, fins i tot abans que el rei; la tristesa del cant de l'ocell i la pau d'esperit del rei. La cançó està plena de detalls, però fins i tot si en una primera audició no els copsem, l'atmosfera que crea, la sensibilitat i l'empatia amb el rei, són suficients per aturar el temps.

Crida l'atenció que en els llibres que l'Antic Testament dedica a algú tan rellevant com el rei David la música tingui tant de protagonisme; El primer cop que es parla de qui llavors és un jove pastor és precisament en relació a un episodi molt similar al de la cançó, però referit al rei Saül: pertorbat per un mal esperit, demana als seus homes que li portin algú que toqui bé, i aquest algú és David:

"Quan el mal esperit de Déu s'apoderava de Saül, David prenia la lira i es posava a tocar, Saül es calmava i es trobava més bé, i s'allunyava d'ell el mal esperit."
I Samuel, 16:23

Més endavant, el Segon llibre de Samuel descriu amb detall com David organitza els cantors i els músics al Temple de Jerusalen, els seus noms, els instruments que toquen; hi ha poc dubte sobre la importància de la música per a David i, de fet, al llarg de la Història de l'Art, el trobem més sovint amb una arpa que amb l'altre atribut que el representa, la fona.

Si no vaig errada, la Bíblia no descriu en cap moment l'episodi que narra De la Mare; sí parla, i ho fa el mateix rei David en els Salms, dels remordiments pels seus terribles errors del passat:

“Les culpes em cobreixen el cap, com una càrrega pesada em dobleguen.”
Salms, 38,5

Potser sigui aquest el vincle amb el poema, o potser no, i algun amable lector voldrà explicar-nos-en l'origen. Mentrestant, gaudiu d'aquesta meravella de cançó en la també meravellosa versió de Sarah Connolly i Malcolm Martineau.

 
King David
 

King David was a sorrowful man:
No cause for his sorrow had he;
And he called for the music of a hundred harps,
To ease his melancholy.

They played till they all fell silent:
Played and play sweet did they;
But the sorrow that haunted the heart of King David
They could not charm away.

He rose; and in his garden
Walked by the moon alone,
A nightingale hidden in a cypress tree,
Jargoned on and on.

King David lifted his sad eyes
Into the dark-boughed tree --
"Tell me, thou little bird that singest,
Who taught my grief to thee?"

But the bird in no-wise heeded;
And the king in the cool of the moon
Hearkened to the nightingale's sorrowfulness,
Till all his own was gone.

El rei David era un home afligit:
no hi havia raó per a la seva aflicció;
i demanà la música d'un centenar d'arpes
per alleujar la seva malenconia.

Tocaren fins que totes restaren en silenci:
tocaren, i ho feren dolçament,
però la pena que turmentava el cor del rei David
no la pogueren esvair.

Ell s'alçà; i al seu jardí
caminà tot sol sota la lluna,
un rossinyol amagat en un xiprer
refilava constantment.

El rei David enlairà els ulls tristos
cap a l'arbre de fosc brancatge:
digues, petit ocell que cantes,
qui t'ensenyà la meva pena?

Però l'ocell no hi parà esment;
i el rei, a la fresca de la lluna,
escoltà la tristesa del rossinyol
fins que la seva es dissipà.

 
Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto