“El rei Baltasar féu un gran convit als seus mil magnats i begué vi davant de tots mil.”
Així comença el capítol 5 del Llibre de Daniel de l'Antic Testament, amb una festassa. A més del rei, naturalment, beuen els mil magnats, les seves esposes i les seves concubines. I ja sabeu com van aquestes coses: el rei parla més del compte, els súbdits li riuen les gràcies, la cosa va a més, i Baltasar comet dos errors. El primer greu: fa portar, per beure-hi tots, els vasos sagrats d'or i argent que el seu pare Nabucodonosor s'havia endut del temple de Jerusalem. El segon, molt greu: lloa “els déus d'or i de plata, de bronze i de ferro, de fusta i de pedra”. És a dir, tots els déus haguts i per haver, excepte Déu.
Llavors apareix una mà que escriu sobre la paret uns signes que cap dels presents no pot desxifrar. Aterrit, Baltasar fa cridar tot de savis que tampoc no se'n surten i la reina (que per algun motiu no era a la festa) proposa que cridin Daniel, a qui Nabucodonosor havia respectat molt i l'havia nomenat el seu “cap dels mags, endevins, caldeus i astròlegs”. Daniel fa honor al seu prestigi. Llegeix el que ha escrit la mà: “Mene, Mene, Tequel i Parsius”, i ho interpreta a la manera críptica dels profetes. Bàsicament, aquestes paraules adverteixen Baltasar que aviat perdrà el regne, que serà dividit entre els seus enemics. Efectivament, “aquella nit, Baltasar, rei dels caldeus, fou assassinat.” Així acaba el capítol.
Heinrich Heine va escriure entorn el 1820 la seva versió d'aquesta història, un poema a la manera de les narracions antigues, format per vint-i-un apariats, que ens parla de l'arrogant despreocupació del rei i del seu terror en adonar-se de la gravetat de la blasfèmia. El poeta no parla de Daniel, i el missatge a la paret queda sense desxifrar però, inexorablement, Baltasar és assassinat aquella nit. El poema per si sol ja es mereix una lectura atenta (una obvietat, parlem de Heine), però gràcies a la música de Robert Schumann es va convertir en una balada estupenda que, a parer meu, mereix ser molt més coneguda i interpretada. La va compondre el febrer de 1840, així que, a més, Belsatzar és un dels primers lieder que va escriure aquell Liederjahr.
La música comença relativament lenta, Babilònia dorm. La indicació de temps és “Im Anfang nicht zu schnell, nach und nach rascher” [Al començament no gaire ràpid, després cada vegada més accelerat], el tempo es va apressant a mesura que puja la tensió narrativa. Schumann fa una primera estrofa amb els primers vuits apariats del poema: a la festa tothom beu molt i celebra imprudentment els excessos del rei. La segona estrofa musical explica com el rei, ja descontrolat, fa portar els vasos sagrats i blasfema. És l'únic cop que el narrador li dona veu i Schumann no desaprofita la força dramàtica del moment, la frase “Ich bin der König von Babylon” [Jo sóc el rei de Babilònia] és el punt culminant del lied.
Després d'aquestes paraules comença la tercera estrofa. Fins i tot borratxo com va, Baltasar s'adona que s'ha excedit, i s'espanta. Un breu interludi, l'eco de la frase que acabem de sentir, ens fa percebre el silenci a la sala. L'aparició de la mà deixarà tothom aterrit. El narrador crida la nostra atenció: “Und sieh! Und sieh! [I mireu, mireu!], i després diu que la ma “schrieb und schrieb” [escrigué i escrigué], com si en lloc de quatre paraules hagués omplert el mur, així de llarg se'ls degué fer el moment. Schumann alenteix aquestes frases que, juntament amb el silenci que acaba l'estrofa, ens prepara per al final de la història. Els últims apariats són molt lents; la indicació és “In langsameren Tempo, leise und deutlich zu rezitieren” [En temps més lent, recitar clarament i en veu baixa]. El piano, que havia descrit al començament l'enrenou de la festa, ara pràcticament desapareix, només uns acords subratllen les paraules del narrador.
Fixeu-vos que tot i no ser un lied estròfic (les estrofes musicals tenen extensió diferent, respectivament, vuit, cinc, quatre i quatre apariats), Schumann ens ho fa creure repetint a cada començament els primers compassos de la línia vocal; això fa que globalment ho percebem com música ja escoltada abans, encara que no sigui plenament cert. Com us deia abans, em sembla una gran cançó, i un bon narrador (desdoblat en el cantant i el pianista) farà que no vulguem perdre'ns ni una síl·laba de la història. He triat l'enregistrament de Konstantin Krimmel i Doriana Tchakarova; el baríton només té vint-i-sis anys, però té el do de dir el lied, prou que ens ho va demostrar en el seu recital a L'Auditori de fa unes setmanes. Espero que la seva versió us agradi tant com a mi.
Die Mitternacht zog näher schon;
In stummer Ruh’ lag Babylon.
Nur oben in des Königs Schloß,
Da flackert’s, da lärmt des Königs Troß.
Dort oben in dem Königssaal
Belsatzar hielt sein Königsmahl.
Die Knechte saßen in schimmernden Reihn,
Und leerten die Becher mit funkelndem Wein.
Es klirrten die Becher, es jauchzten die Knecht’;
So klang es dem störrigen Könige recht.
Des Königs Wangen leuchten Glut;
Im Wein erwuchs ihm kecker Mut.
Und blindlings reißt der Mut ihn fort;
Und er lästert die Gottheit mit sündigem Wort.
Und er brüstet sich frech, und lästert wild;
Die Knechtenschar ihm Beifall brüllt.
Der König rief mit stolzem Blick;
Der Diener eilt und kehrt zurück.
Er trug viel gülden Gerät auf dem Haupt;
Das war aus dem Tempel Jehovas geraubt.
Und der König ergriff mit frevler Hand
Einen heiligen Becher, gefüllt bis am Rand.
Und er leert’ ihn hastig bis auf den Grund
Und rufet laut mit schäumendem Mund:
Jehova! Dir künd’ ich auf ewig Hohn,—
Ich bin der König von Babylon!
Doch kaum das grause Wort verklang,
Dem König ward’s heimlich im Busen bang.
Das gellende Lachen verstummte zumal;
Es wurde leichenstill im Saal.
Und sieh! und sieh! an weißer Wand
Da kam’s hervor wie Menschenhand;
Und schrieb und schrieb an weißer Wand
Buchstaben von Feuer, und schrieb und schwand.
Der König stieren Blicks da saß,
Mit schlotternden Knien und totenblaß.
Die Knechtenschar saß kalt durchgraut,
Und saß gar still, gab keinen Laut.
Die Magier kamen, doch keiner verstand
Zu deuten die Flammenschrift an der Wand.
Belsatzar ward aber in selbiger Nacht
Von seinen Knechten umgebracht.
És ja prop de mitjanit;
Babilònia dorm silenciosa.
Només a dalt, al palau del rei,
fa bullícia la seva tropa.
Allà dalt, al saló reial,
Baltasar pren el seu sopar.
Els criats, asseguts en brillant rengle,
buiden les copes de vi resplendent.
Dringuen les copes, criden alegres els criats;
i així li agrada a l’intolerant rei.
Les galtes del rei s’encenen amb ardor;
el vi li desperta un agosarament.
I encegat, el valor se l’emporta;
i maleeix a Déu amb paraules blasfemes.
I se’n vanta, insolent, i blasfema brutal;
la trepa de criats l’aplaudeix frenèticament.
El rei crida amb mirada orgullosa;
un criat se’n va de pressa i torna.
Porta sobre el cap moltes joies d’or,
robades del temple de Jehovà.
I el rei agafa amb mà sacrílega
una copa sagrada i l’omple de vi.
I la buida apressat fins l’última gota
i crida molt fort amb la boca escumejant:
Jehovà! Et dedico el meu etern escarni!
Sóc el rei de Babilònia!
Però així que ressona l’horrible frase,
un terror secret s’apodera de l’ànim del rei.
Les rialles estridents paren de sobte;
i a la sala es fa un silenci de mort.
I mireu! mireu! a la paret blanca
apareix com una mà humana.
I escriu i escriu en la paret blanca,
escriu lletres de foc, i desapareix.
El rei seu amb la mirada fixa,
amb trèmols genolls i pàl·lid com la mort.
La trepa de criats està terroritzada,
i seu en silenci, sense fer cap soroll.
Arriben les mags, però cap comprèn
el significat de l’ígnia frase en la paret.
I Baltasar, aquella mateixa nit,
és assassinat pels seus criats.
(traducció de Manuel Capdevila i Font)
Articles relacionats
El compositor cantant
Carl Loew...El nan
Matthä...
El cavaller Olaf
El rei i...