Sant Jordi és un dia de petons i d'abraçades, d'alegria sincera, de tocar-se molt, de riuades de gent. Res no és tan aliè a la diada de Sant Jordi com mantenir-nos allunyats un metre i mig els uns dels altres, com els guants i les mascaretes. Enguany els carrers estaran buits i silenciosos; els llibres, en el millor dels casos, els encarregarem per passar a recollir-los a la llibreria vés a saber quan i per primer cop en molts anys no hi haurà roses als pitxers. Almenys podrem tenir roses virtuals, i jo us porto com cada any la meva rosa musical. Aquest cop ens arriba de Rússia i d'un compositor que s'estrena a Liederabend: Nikolai Medtner.
Medtner va néixer a Moscou i es va graduar amb honors al conservatori de la ciutat; començava així una carrera brillant com a pianista i com a compositor. La seva música es mantenia allunyada de les avantguardes i bevia del nacionalisme rus, però sobretot de la tradició centreeuropea; si fa no fa, com la de Serguei Rakhmàninov, amb qui eren molt amics. Perquè ens en fem una idea, li deien “el Brahms rus”. Després de la Revolució encara va restar uns anys a Rússia, però el 1921 va marxar a l'exili. Primer a Berlín, i després a altres ciutats, fins que el 1936 es va establir definitivament a Londres, on va morir als setanta-dos anys.
Així com Rakhmàninov va mantenir el seu prestigi fora de Rússia, el de Medtner es va anar apagant. El seu amic li va aconseguir una gran gira pels Estats Units i pel Canadà en què només interpretava obres seves; això li proporcionava uns bons ingressos i reconeixement. Sembla que aquest hauria de ser el somni de qualsevol compositor, però sembla també que a Medtner no li agradava aquella vida, no s'hi sentia còmode. Quan encara era molt jove ja havia deixat de fer grans gires per tot Europa i un cop a l'exili hi va renunciar també, i després d'aquella primera gran gira no en va fer cap altra.
A més, va perdre el favor de la crítica i el públic, perquè les seves composicions eren extremadament difícils des del punt de vista tècnic i eren titllades sovint de fosques i incomprensibles, no tenien la grapa de les de Rakhmàninov (i què es criticava de l'obra de Rakhmàninov? Que estava feta per agradar al gran públic. No estem mai contents). De manera que va arribar un punt que la música de Medtner només era ben considerada a Anglaterra; de fet, aquest va ser un motiu important per anar a viure a Londres.
El seu catàleg inclou un centenar de cançons (gairebé la meitat en alemany i la resta en rus). El gust conservador del compositor es percep també en la tria dels poetes de les cançons: principalment, Goethe, Heine, Eichendorff i, com escoltarem avui, Puixkin (no hi veieu cap matís pejoratiu a la paraula conservador, no sé quin mal hi pot haver en admirar aquests autors).
De Set poemes de Puixkin, op. 29, compost el 1913, n'escoltarem el n. 5, Роза [Roza, Rosa]. Com trobem sovint a la literatura, aquesta flor simbolitza la bellesa i l'amor; aquí, però, el poema és també una reflexió sobre la renovació de la vida: si es marceix una flor, para atenció a una altra que s'obre. Pot semblar un missatge insensible, fins i tot cruel (fa no gaire que llegia que la naturalesa no és cruel sinó indiferent); la cançó, tanmateix, suavitza aquesta imatge; la seva tristesa continguda s'adiu més, diria jo, amb una altra interpretació: malgrat tot, cal tirar endavant. Rosa és una cançó senzilla i elegant, amb un postludi relativament llarg en el qual apareix el compositor pianista, però no el compositor de coses complicades. Penso que és una cançó realment bonica per compartir el dia de Sant Jordi; malgrat que, sortosament, les cançons de Medtner s'estan tornant a enregistrar, he triat per escoltar aquí una versió històrica, amb el mateix compositor al piano acompanyant Elisabeth Schwarzkopf.
Com us explicava en l'anterior entrada amb una cançó russa, Pevets, això de no saber rus no em permet filar tan prim com m'agradaria. En aquella ocasió, un amable lector em va alertar d'una errada al poema i gràcies a ell vaig poder esmenar-lo; ara ja us dic que és possible que n'hi hagi una altra en aquest article. Puixkin va escriure Roza el 1815 i en una edició posterior hi va fer uns petits canvis. Aquesta versió actualitzada és la que va musicar Medtner, i no estic segura de si el text que he posat és el correcte ni de si es correspon amb la traducció; si més no, sembla que aquests canvis no afecten l'essència del poema.
Una última cosa, ja que he esmentat Pevets: el poema és també de Puixkin i el vam escoltar musicat per Anton Rubinstein; Medtner hi va posar música igualment i forma part, com Rosa, de l'opus 29; n'és el n. 2. Potser voldreu escoltar una altra cançó del nostre compositor?
Malgrat tot, és Sant Jordi! Cuideu-vos.
Gde naixa roza,
Druzia moi?
Uviala roza
Ditia zari.
Ne govori:
Tak vianet mladost!
Ne govori:
Vot jizni radost!
Tsvetku skaji:
Prosti, jaleiu!
I na lileiu
Nam ukaji.
On és la nostra rosa,
amics meus?
S'ha marcit,
criatura de l'albada!
No digueu:
així és com mor la joventut!
No digueu:
aquesta és la joia de la vida!
Enlloc d'això digueu-li:
ho sento!
I pareu atenció
al lliri.
I aquí teniu el poema original:
Где наша роза,
Друзья мои?
Увяла роза,
Дитя зари.
Не говори:
Так вянет младость!
Не говори:
Вот жизни радость!
Цветку скажи:
Прости, жалею!
И на лилею
Нам укажи.
Articles relacionats
La sang del drac
De la sa...Vés-hi, rosa encantadora!
Quilter...
Demà és...