The Meeting of Dido and Aeneas - Nathaniel Dance-Holland
La trobada de Dido amb Enees - N. Dance-Holland

Tenen sentit les celebracions de la música d'un compositor quan arriba un aniversari rodó del seu naixement o de la seva mort? Ens ho preguntem a cada commemoració entusiasta o a cada aniversari que passa desapercebut, és a dir, cada any. En principi, i més enllà de l'homenatge i la sobredosi golafre de música, l'efemèride hauria de servir per difondre l'obra del compositor, i cal perspectiva per saber si ha estat així. Per exemple, la commemoració del centenari de la mort de Schubert el 1928, amb els enregistraments de discos encara a les beceroles, va significar una important revisió de la seva figura i la seva obra. A finals de segle, el 1991, la commemoració del bicentenari de la mort de Mozart va anar acompanyada per un aparell mediàtic gairebé esgotador, però va deixar un munt d'estudis, llibres i enregistraments, entre ells el primer enregistrament complet de la seva obra.

I, entre un i l'altre, no un sinó dos aniversaris rodons van recuperar l'obra d'un altre gran compositor: Henry Purcell. El 1945 se'n complien tres-cents anys del naixement, i el 1959, dos-cents cinquanta de la mort. Malgrat l'immens èxit que havia tingut durant la seva curta vida, la seva obra havia caigut pràcticament en l'oblit. No per a un petit cercle d'estudiosos, però sí per al gran públic; si fa no fa, com havia passat amb Bach fins que el va redescobrir Mendelssohn. Els motius podrien ser similars; tots dos havien viscut en èpoques en què la música que s'escoltava era fonamentalment la contemporània, que a poc a poc s'anava oblidant quan deixava de ser-ho. També en el cas de Purcell van ser compositors que l'havien estudiat amb admiració els qui van posar fil a l'agulla de la recuperació, entre ells Benjamin Britten. Les seves contribucions més conegudes són les edicions, juntament amb Imogen Holst, de l'òpera Dido and Aeneas i la semi-òpera The Fairy Queen, però als aficionats a les cançons ens interessen especialment les seves realitzacions.

Ho he escrit en cursiva perquè no estic segura que sigui una traducció correcta del terme anglès realization, us agrairé si ho teniu més clar que jo i ho voleu compartir. Almenys, el concepte si us el puc aclarir; una realization és "una composició musical que ha estat completada o enriquida per algú que no és el compositor". I això és el que va fer Britten, completar una cinquantena de peces de Purcell que el compositor havia deixat deliberadament incompletes; seguint els usos de l'època, n'havia escrit la part vocal i el baix xifrat i, durant la interpretació, l'instrumentista completava (realitzava) la resta de l'acompanyament. I Britten va escriure aquestes parts inexistents. No era, en absolut, una versió seguint criteris històrics; Purcell havia donat llibertat als intèrprets per expressar-s'hi lliurement, i això és el que va fer Britten, amb amor i respecte per l'obra original, però des del segle XX. Així que va fer-ne versions per a veu i piano, comptant amb les revisions de Peter Pears a les parts vocals.

Les primeres realitzacions són del 1938 i en va continuar fent fins al 1971, tot i que el gruix de la cinquantena de peces les va fer entorn dels dos aniversaris rodons. En un dels seus primers recitals amb Peter Pears van provar d'interpretar-ne una, If music be the food of love i, animats per l'èxit, van incloure durant dècades un grup de cançons de Purcell a tots els recitals. Era una manera de compartir amb el públic l'amor per una obra llavors gairebé desconeguda, al Regne Unit i encara més a la resta d'Europa; gràcies a ells, Purcell es va fer un lloc a les sales de concerts entre Schubert i la resta d'habituals.

La major part de les realitzacions pertanyen a dos reculls: Harmonia sacra, una col·lecció d'himnes religiosos, i Orpheus Britannicus, una mena de selecció de "grans èxits" publicada en dues parts poc després de la mort de Purcell, el 1698 i el 1702. Us proposo, però, que n'escoltem una d'origen operístic; segons m'ha arribat, faré especialment contenta la F., i confio que no serà l'única que gaudirà d'aquesta peça tan coneguda. Sentim When I am laid in earth al final de l'òpera Dido i Enees, que es basa en el conegut episodi de l'Eneida de Virgili. El troià Enees arriba a Cartago quan una tempesta el desvia de la seva ruta; allà s'enamora de la reina Dido, i decideix establir-s'hi. Els déus, però, li recorden a Enees que té el deure de fundar una ciutat; l'heroi marxa i Dido, abandonada, mor.

A l'obra de Virgili se suïcida, mentre que a l'òpera de Purcell, amb llibret de Nahum Tate, senzillament, es mor; les seves últimes paraules són per a la seva confident Belinda, i aquesta és la peça, recitatiu i ària (Thy hand, Belinda - When I am laid in earth) que escoltarem interpretada per Christine Schäffer i Eric Schneider. Potser us vindrà de gust escoltar el disc sencer, Apparition, en el qual els artistes alternen cançons de Purcell/Britten amb cançons de Crumb, entre elles (tot seguit del lament de Dido) The night in silence under many a star, que vam escoltar fa un temps.

 

When I am laid in earth

Thy hand, Belinda,
darkness shades me.
On thy bosom let me rest,
more I would,
but Death invades me;
Death is now a welcome guest.

When I am laid in earth,
May my wrongs create
no trouble in thy breast;
remember me, but
ah! forget my fate.

La teva mà, Belinda,
la foscor m'ombra.
Deixa'm reposar al teu pit;
més voldria,
però la mort m'envaeix;
la mort és ara una convidada benvinguda.

Quan jegui a terra,
que els meus errors no causin
penes al teu pit;
recorda'm, però
ai! oblida el meu destí.

 

Articles relacionats

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto