Entre els moments del dia més valorats pels fotògrafs hi ha l'hora blava, que és, al vespre, el temps entre la posta del sol i la negra nit o, al matí, el temps entre trenc d'alba i la sortida del sol. És a dir, l'hora blava és un concepte artístic que es correspon temporalment amb el crepuscle. Aquests dos períodes són tan interessants per a la fotografia perquè la font de llum, el sol, és per sota de l'horitzó, però veiem el seu reflex a l'atmosfera, una llum difusa amb un color blau predominant que ho tenyeix tot. Si el fotògraf és a la natura, podrà treure partit dels colors ataronjats a l'horitzó, que són els complementaris del blau i, per tant, combinen molt bé; si és en un entorn urbà, combinarà el blau amb els tons taronja dels primers llums elèctrics. En qualsevol cas, l'hora blava és un valor segur per als fotògrafs, només superat per l'hora daurada, que és immediatament abans (al vespre) o després (al matí).
Fora del món de la fotografia, el crepuscle es coneix també com l'hora grisa, perquè és aquella hora del dia en què els colors van desapareixent fins que només hi ha el negre, és a dir, cap color (i em centro ja en la tarda, per no haver de repetir en cada cas la situació simètrica del matí). És un temps que no és ni de dia ni de nit, els contorns es van desdibuixant i costa de reconèixer les formes; la llum del crepuscle fins i tot ens pot fer veure coses que no existeixen, i això fa que tingui alguna cosa de fantasmagòrica. No cal ni dir-ho, els poetes romàntics van cantar aquest moment, que coneixem també com a "hora quieta" o "hora trista"; el poema de Hermann von Gilm musicat per Richard Strauss, Die Nacht, parla precisament de com la nit avança robant els colors; Zwielicht, de Joseph von Eichendorff, se centra a la inquietud que regna quan cau la nit.
La primera estrofa d'aquest poema presenta la natura com una amenaça; els arbres s'agiten esborronats, els núvols passen com malsons, i l'últim vers expressa la por del jo poètic: "Was will dieses Grau'n bedeuten?" [Què significa aquesta basarda?]. La segona estrofa ens mostra l'amenaça amb una imatge més concreta: un cabirol, símbol habitual de l'estimada, i un caçador, símbol del rival. La tercera ens diu que en aquesta hora incerta no es pot confiar ni tan sols en el millor amic, és a dir, ens parla de la més gran solitud en un moment d'angoixa. Finalment, la quarta estrofa es desdobla en dues idees: els dos primers versos parlen d'esperança, de la pau que tornarà després d'un descans reparador, però els dos últims alerten sobre els perills de la nit, i ens aconsellen a mantenir-nos en vetlla.
Aquest poema no va tenir títol fins el 1836, quan es va publicar en un volum de poesia d'Eichendorff; la paraula zwieliecht [entrellum] fa referència a la llum feble que separa el dia de la nit, però també al·ludeix al sentiment que aclapara l'esperit quan viu una situació incerta. Originalment, el poema el trobem a la novel·la Ahnung und Gegenwart [Pressentiment i present], publicada el 1812, quan Eichendorff tenia vint-i-quatre anys. Com ja hem vist sobradament amb Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, aquests poemes que apareixien intercalats en el text, sovint en forma de cançó cantada per un personatge secundari, feien referència als sentiments o les circumstàncies del protagonista. No m'he llegit la novel·la d'Eichendorff, però penso que us podré explicar el context en què es troba el poema, que afegeix una mica d'informació als versos tan enigmàtics.
El protagonista és el jove comte Friedrich, que es troba sol al bosc i sent una veu de dona que canta els versos que nosaltres coneixem com a Zwielicht. Unes pàgines abans, Friedrich s'ha lamentat de la crueltat d'una cacera, amb els gossos i els caçadors empaitant els animals indefensos; per altra banda, estima Rosa, que cedirà, mig per grat, mig per força, davant els requeriments del príncep d'aquelles terres i el seguirà fins al pavelló de caça. Com veieu, ja tenim identificats el cabirol i el caçador. L'amic traïdor bé podria ser el príncep, que cerca l'amistat de Friedrich, però em quedo amb el dubte si no podria ser també el comte Leontin, amic de Friedrich i germà de Rosa. Si més no, la veu que canta sembla que també està identificada, és la de la comtessa Romana, una altra de les dones a la vida de Friedrich.
Zwielicht és el desè lied del Liederkreis, op. 39 de Robert Schumann. Els set compassos d'introducció ja ens submergeixen en l'atmosfera inquietant del poema, i ho fan amb un estil antic, que ens fa pensar en Bach. Recordem que, el 1840, el públic tot just començava a redescobrir la seva música, però no és menys cert que els compositors l'estudiaven i, com Schumann, la reelaboraven i aconseguien efectes tan màgics com el d'aquest lied. La seva estructura és estròfica variada; els tres primers versos de cada estrofa es caracteritzen per la bellesa melancòlica de la melodia, mentre que el quart (excepte en la tercera estrofa) és declamat. Amb aquesta estructura ens movem també entre dues llums, com el poema; després de l'advertiment final, continuem sense saber del tot què ha passat, però sabem, almenys, que hem escoltat una gran cançó. Nosaltres l'escoltarem interpretada per Bryn Terfel i Malcolm Martineau, en un d'aquells enregistraments que ja tenen uns quants anys i em fan lamentar, cada cop que els sento, que el cantant deixés el lied de banda. Què hi farem!
Dämmrung will die Flügel spreiten,
Schaurig rühren sich die Bäume,
Wolken ziehn wie schwere Träume -
Was will dieses Grau'n bedeuten?
Hast ein Reh du lieb vor andern,
Laß es nicht alleine grasen,
Jäger ziehn im Wald und blasen,
Stimmen hin und wieder wandern.
Hast du einen Freund hienieden,
Trau ihm nicht zu dieser Stunde,
Freundlich wohl mit Aug' und Munde,
Sinnt er Krieg im tück'schen Frieden.
Was heut gehet müde unter,
Hebt sich morgen neu geboren.
Manches geht in Nacht verloren -
Hüte dich, sei wach und munter!
El crepuscle vol desplegar les ales,
esborronats s’agiten els arbres,
passen els núvols com somnis feixucs –
què significa aquesta basarda?
Si estimes més un cabirol que cap altre,
no el deixis pasturar tot sol,
els caçadors van pel bosc i fan sonar els corns,
a estones, llurs veus vagaregen.
Si tens un amic ací baix,
no confiïs en ell a aquesta hora,
bé que sembli amic als ulls i a la boca,
ell trama la guerra en una pau traïdora.
Aquell que avui fatigat defalleix,
es lleva demà com tornat a néixer.
Més d’un es troba perdut a la nit –
vés amb compte, resta despert i eixerit!
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Lluny de casa
"El cicl...Strauss, Schumann i les cireres
És difí...Les deu cançons més felices
Quan vaig p...