Ja hi tornem a ser. Ja ha passat un any i ha arribat la setmana de l'aniversari de Liederabend, el novè. No us diré que l'any ha passat de pressa, al contrari; ha coincidit exactament amb el temps que portem de pandèmia (ara fa un any s'estava a punt de cancel·lar el Mobile World Congress enmig d'una polèmica considerable) i han estat dotze mesos llarguíssims, esgotadors, tristos i desconcertants. Així que aquí, a Liederabend, hem funcionat a empentes i rodolons, si fa no fa, com arreu. Com sempre, suposo, les entrades han anat reflectint el meu estat d'ànim, però com que aquesta vegada l'estat d'ànim és col·lectiu, qui sap, potser d'aquí a un temps repassarem els cinquanta-cinc articles (no recordo perquè tants) i recordarem la situació. Aquest any desgraciat s'ha reflectit també en les vostres visites al web; no només han augmentat de manera considerable sinó que ho han fet al ritme dels successius confinaments als diferents llocs del món. Gràcies per triar aquest lloc per per fer més passadores les hores tancats a casa i espero que la música us hagi portat una mica de pau d'esperit.
Repassant les xifres, m'adono que hem doblat el nombre de compositors nouvinguts: hem passat dels vuit dels dos últims anys als quinze d'aquests. N'hi ha que han arribat aquí des del programa d'algun recital, altres els han portat els intèrprets i alguns han estat un suggeriment dels lectors, com Norbert Glanzberg, que me'l va descobrir el Lluís Emili; m'encanta, quan passa això! També m'he fixat que hem assolit exactament les cent entrades amb lieder de Schubert. Per curiositat, he mirat quantes n'hi ha amb lieder de Schumann: cinquanta-quatre; i de Wolf, Strauss i Brahms n'hi ha també, aproximadament, la meitat de les de Schumann. De manera que entre tots quatre compositors fan pràcticament la meitat de les cançons, una cosa que, per altra banda, és totalment lògica. Però m'ha donat la idea de fer-hi un repàs més exhaustiu d'aquí a un any quan, si tot va bé, celebrarem els deu (deu!) anys de Liederabend, ja n'he pres nota mental.
Pel que fa a la resta de xifres, el nombre de poetes, cantants i acompanyants que s'han afegit als desplegables que teniu aquí a la dreta (o més avall en la versió mòbil) és pràcticament el mateix: 22/20/22. És a dir, que gairebé cada dues setmanes hi ha entrat un de nou, la tònica habitual en els últims anys. I, tot plegat, ens dona els números que tenim al títol de l'article: des del 2 de febrer de 2012 hem escoltat 494 cançons de 119 compositors diferents, a partir dels poemes de 222 poetes. Ens les han cantades 217 cantants, i amb ells hem tingut 216 acompanyants que, ja sabeu, són majoritàriament pianistes; la resta són orquestes i els seus directors i, ocasionalment, altres formacions com quartets o diferents intrumentistes. De fet, aquest any hem escoltat un instrument tan poc habitual com el dulcimer.
Normalment tinc decidida amb temps la cançó que sonarà a la setmana d'aniversari, però aquest any no estava inspirada (el que us deia, a empentes i rodolons). Repassant les entrades dels últims mesos he recordat que una de les entrades pandèmiques, és a dir, directament relacionades amb la pandèmia, va ser In Haven, la segona de les Sea Pictures d'Edward Elgar. La vam escoltar al juny, enyorada com estava del mar. Amb els confinaments de cap de setmana, diaris, comarcals, municipals i de tota mena que estem patint, l'únic mar que puc veure és el de Barcelona (i agraïda que no tinguem un radi màxim per desplaçar-nos dins del municipi, com a la primavera perquè, llavors, ni això), així que us proposo una altra de les cançons del cicle, The Swimmer [El nadador], l'última.
Elgar va triar un poeta diferent per a cada cançó, i el poeta de The Swimmer és Adam Lindsay Gordon. D'origen escocès, va marxar a Austràlia als vint anys. Les biografies el defineixen com a "genet i poeta", tot i que el reconeixement com a poeta va ser pòstum; en vida va gaudir de la fama com a genet de carreres de cavalls. Una vida ben curta, per cert; es va suïcidar als trenta-set anys, sembla que aclaparat pels problemes econòmics, amb nombrosos problemes de salut causats per les greus caigudes del cavall i amb la pena per la mort del seu fillet un parell d'anys abans. Això era el 1870 i tot just havia publicat el seu recull Bush ballads and Galloping Rhymes, que podem traduir per "Cançons australianes i rimes al galop"; en aquest cas, bush fa referència als boscos australians i a la forma de vida que acollien, una forma de vida que podem imaginar gràcies al cinema. Precisament aquesta col·lecció de poemes li donaria a Gordon el prestigi que tant desitjava, i amb el temps se'l consideraria l'iniciador de l'escola australiana de poesia. The swimmer està inclòs en aquest recull; ens parla d'un oceà furiós. De fet, contraposa la violència del temporal amb la bellesa del mar en calma, alhora que contraposa l'amor perdut amb els temps feliços. És un poema llarg, de tretze estrofes, de les quals Elgar només va musicar-ne quatre i mitja: les dues primeres, la meitat de la tercera i les dues últimes.
Abans d'acabar aquest post d'aniversari vull donar les gràcies un cop més als meus traductors de guàrdia, Manuel Capdevila i Font i Salvador Pila. M'agrada traduir jo mateixa els poemes, perquè em dóna l'oportunitat de conèixer-los millor, però sovint no tinc temps (com aquesta setmana), i saber que puc comptar amb les seves traduccions em fa estar més tranquil·la. I, ara sí, us deixo amb la fantàstica Sarah Connolly i la Bournemouth Symphony Orchestra dirigida per Simon Wright, que interpreten The Swimmer.
With short, sharp, violent lights made vivid,
To southward far as the sight can roam,
Only the swirl of the surges livid,
The seas that climb and the surfs that comb.
Only the crag and the cliff to nor’ward,
And the rocks receding, and reefs flung forward,
Waifs wreck’d seaward and wasted shoreward,
On shallows sheeted with flaming foam.
A grim, grey coast and a seaboard ghastly,
And shores trod seldom by feet of men—
Where the batter’d hull and the broken mast lie,
They have lain embedded these long years ten.
Love! when we wandered here together,
Hand in hand through the sparkling weather,
From the heights and hollows of fern and heather.
God surely loved us a little then.
The skies were fairer and shores were firmer—
The blue sea over the bright sand roll’d;
Babble and prattle, and ripple and murmur,
Sheen of silver and glamour of gold.
So, girt with tempest and wing’d with thunder
And clad with lightning and shod with sleet,
And strong winds treading the swift waves under
The flying rollers with frothy feet
One gleam like a bloodshot sword-blade swims on
The sky line, staining the green gulf crimson,
A death-stroke fiercely dealt by a dim sun
That strikes through his stormy winding sheet.
0 brave white horses! you gather and gallop,
The storm sprite loosens the gusty reins;
Now the stoutest ship were the frailest shallop
In your hollow backs, on your high-arched manes.
I would ride as never a man has ridden
In your sleepy, swirling surges hidden;
To gulfs foreshadow’d through strifes forbidden,
Where no light wearies and no love wanes.
Vivificat amb llums breus, lacerants, violentes,
lluny, cap al sud, fins on l'esguard arriba,
només el lívid remolí de les onades,
els mars que s'aixequen i l'onatge que romp.
Vers el nord, només espadats i cingles,
roques minvant i esculls sortints,
i naus que naufragaren abandonades a la costa,
en poca fondària, enquitranades per l'escuma lluent.
Una costa gris, tenebrosa i un litoral ferest,
rarament trepitjades pels humans --
on el malparat buc i el pal trencat han anat a raure,
encastats durant molt de temps.
Amor! Quan aquí passejàvem ensems,
agafats de la mà, amb un temps esplèndid,
per turons i fondals, falgueres i brucs,
ben segur que, llavors, Déu ens estimava una mica.
El cel era més serè i la costa més ferma --
el mar blau rompia damunt la sorra brillant;
barboteig i xerroteig, murmuri i remor,
lluïssor d'argent i encís d'or.
Mira! Cinglats amb tempestes i amb ales de tro
i vestits amb llamps i calçats amb calamarsa,
els forts vents calciguen les fuents onades separant-les,
les ones veloces amb peus escumosos.
Un raig, com el tall d'una espasa tacada de sang, sura
a l'horitzó, tenyint de vermell la verda badia,
un cop de gràcia donat per un sol morent
que colpeja amb la seva tempestuosa mortalla.
Oh, ardits cavalls blancs! Us aplegueu i galopeu,
l'esperit de la tempesta afluixa les regnes;
ara el més robust vaixell seria una fràgil xalupa
damunt les vostres esquenes buides, les vostres enarcades crineres.
Jo cavalcaria com un home mai ha cavalcat,
ocult en les seves somnolents, terbolinades ones,
vers rades secretes, albirades a través d'estrets,
on mai flaqueja la llum ni minva l'amor.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
439/104/200/197/194
Més d...
332/87/164/153/148
"Estàs p...280-78-145-137-130
Avui te...