Carmen prenent el tè - L. Bassman
Dimarts vinent, 19 de novembre, és l'aniversari de la mort de Franz Schubert, el rei d'aquesta casa. Si ara fa un any us donava cinc motius per estimar-lo, avui us en vull donar un més, un lied que he estat reservant durant mesos per a aquesta ocasió. Dir que està entre els meus preferits no és gaire dir, tinc dotzenes de lieder preferits de Schubert; el vaig triar perquè hi ha una paraula que em ve al cap sempre que l'escolto: elegància. Tampoc no és gaire dir, perquè la música de Schubert no es caracteritza precisament per la seva vulgaritat, però en aquest cas és una elegància... arriscada.
A veure si em sé explicar fent un paral·lelisme amb la roba. Hi ha una manera de ser elegant que té molt a veure amb la discreció. Un vestit negre és un valor segur; és clar que es pot esguerrar l'efecte si els complements són cridaners i de mala qualitat, però amb un vestit negre és més fàcil anar elegant, amb el consol que en el pitjor dels casos passarem desapercebuts, que sempre és millor que cridar massa l'atenció (heus aquí una declaració de principis). Hi ha una altra manera de ser elegant, però, molt més interessant i a l'abast només d'uns quants escollits: arriscant. És el cas d'aquella dona que porta una combinació de colors que si te la possessis tu semblaries escapada d'un circ, o un vestit que si fos un pèl més curt, més llarg o més transparent seria francament inadequat, però ella està perfecta, la més elegant de la reunió.
Doncs, per a mi, Geheimes, D.719 (Secret) té aquesta mena d'elegància. Schubert va escriure el lied el març de 1821, a partir d'un poema que pertany a la col·lecció West Östlicher Divan (El divan d'Orient i Occident), publicada per Goethe el 1819; en concret el trobem al tercer llibre, Buch der Liebe (Llibre del amor). El títol al·ludeix a un amor secret: una dona és observada per la gent que té al seu voltant. S'han adonat de la llum que hi ha a la seva mirada i es pregunten quin n'és el motiu; el motiu n'és el narrador del poema, un home que al seu torn observa la gent.
Quan escoltem el lied sentim a la veu de l'enamorat el seu orgull, la seva felicitat, la seva impaciència, la seva íntima satisfacció... És clar que les paraules són de Goethe, però el seu suport és la música de Schubert, i és ell qui les va subratllant aquí i allà. Fixeu-vos, per exemple, a la primera estrofa, en la pausa després d'"Ich", en com es recrea en l'últim vers, "weiss recht gut, was das bedeute" (sé molt bé el que significa); és a dir, "jo sé perquè brillen els seus ulls, vosaltres no", i ho diu rabejant-s'hi, entre divertit i satisfet. I posat a recrear-se el nostre protagonista, pareu atenció a l'últim vers, la promesa de passar plegats die nächste süsse Stunde, "les properes dolces hores" ... (per cert, en alguna altra llengua es pot dir "dolces" d'una manera més dolça que en alemany?). La part del cantant és una delícia, delicada i elegantíssima, sense més riscos que passar-se de dolç i acabar embafant.
La part arriscada és l'acompanyament del piano, que es basa en la repetició d'un motiu molt breu: negra, corxera, silenci de corxera. Durant les tres estrofes el piano sempre segueix aquest ritme, només no el sentim a cinc compasos: al final dels breus preludi, interludi entre primera i segona estrofa i postludi, i tot just abans dels dos versos finals d'estrofa que he comentat abans. El ritme és molt constant però les dinàmiques van canviant i el piano és ara impacient, ara burleta, ara seductor, ara somniador... la combinació d'una melodia tan delicada amb un acompanyament tan peculiar és perfecta, per arriscada que sigui (imagineu per un moment que cantant i pianista no tenen el dia, l'un embafa i l'altre no va més enllà d'una pulsació mecànica).
Els nostres intèrprets de Geheimes són Hans Hotter i Gerald Moore. Espero que us agradi, trobo que és una preciositat de versió; abans deia que la música de Schubert subratlla les paraules de Goethe, però el vehicle que ens les fa arribar són els intèrprets, i aquí ens regalen tota una col·lecció de matissos.
Moltíssimes gràcies per tot, estimat Franz Schubert!
A veure si em sé explicar fent un paral·lelisme amb la roba. Hi ha una manera de ser elegant que té molt a veure amb la discreció. Un vestit negre és un valor segur; és clar que es pot esguerrar l'efecte si els complements són cridaners i de mala qualitat, però amb un vestit negre és més fàcil anar elegant, amb el consol que en el pitjor dels casos passarem desapercebuts, que sempre és millor que cridar massa l'atenció (heus aquí una declaració de principis). Hi ha una altra manera de ser elegant, però, molt més interessant i a l'abast només d'uns quants escollits: arriscant. És el cas d'aquella dona que porta una combinació de colors que si te la possessis tu semblaries escapada d'un circ, o un vestit que si fos un pèl més curt, més llarg o més transparent seria francament inadequat, però ella està perfecta, la més elegant de la reunió.
Doncs, per a mi, Geheimes, D.719 (Secret) té aquesta mena d'elegància. Schubert va escriure el lied el març de 1821, a partir d'un poema que pertany a la col·lecció West Östlicher Divan (El divan d'Orient i Occident), publicada per Goethe el 1819; en concret el trobem al tercer llibre, Buch der Liebe (Llibre del amor). El títol al·ludeix a un amor secret: una dona és observada per la gent que té al seu voltant. S'han adonat de la llum que hi ha a la seva mirada i es pregunten quin n'és el motiu; el motiu n'és el narrador del poema, un home que al seu torn observa la gent.
Quan escoltem el lied sentim a la veu de l'enamorat el seu orgull, la seva felicitat, la seva impaciència, la seva íntima satisfacció... És clar que les paraules són de Goethe, però el seu suport és la música de Schubert, i és ell qui les va subratllant aquí i allà. Fixeu-vos, per exemple, a la primera estrofa, en la pausa després d'"Ich", en com es recrea en l'últim vers, "weiss recht gut, was das bedeute" (sé molt bé el que significa); és a dir, "jo sé perquè brillen els seus ulls, vosaltres no", i ho diu rabejant-s'hi, entre divertit i satisfet. I posat a recrear-se el nostre protagonista, pareu atenció a l'últim vers, la promesa de passar plegats die nächste süsse Stunde, "les properes dolces hores" ... (per cert, en alguna altra llengua es pot dir "dolces" d'una manera més dolça que en alemany?). La part del cantant és una delícia, delicada i elegantíssima, sense més riscos que passar-se de dolç i acabar embafant.
La part arriscada és l'acompanyament del piano, que es basa en la repetició d'un motiu molt breu: negra, corxera, silenci de corxera. Durant les tres estrofes el piano sempre segueix aquest ritme, només no el sentim a cinc compasos: al final dels breus preludi, interludi entre primera i segona estrofa i postludi, i tot just abans dels dos versos finals d'estrofa que he comentat abans. El ritme és molt constant però les dinàmiques van canviant i el piano és ara impacient, ara burleta, ara seductor, ara somniador... la combinació d'una melodia tan delicada amb un acompanyament tan peculiar és perfecta, per arriscada que sigui (imagineu per un moment que cantant i pianista no tenen el dia, l'un embafa i l'altre no va més enllà d'una pulsació mecànica).
Els nostres intèrprets de Geheimes són Hans Hotter i Gerald Moore. Espero que us agradi, trobo que és una preciositat de versió; abans deia que la música de Schubert subratlla les paraules de Goethe, però el vehicle que ens les fa arribar són els intèrprets, i aquí ens regalen tota una col·lecció de matissos.
Moltíssimes gràcies per tot, estimat Franz Schubert!
Geheimes
Über meines Liebchens Äugeln
Stehn verwundert alle Leute;
Ich, der Wissende, dagegen,
Weiss recht gut, was das bedeute.
Denn es heisst: ich liebe diesen
Und nicht etwa den und jenen.
Lasset nur, ihr guten Leute,
Euer Wundern, euer Sehnen!
Ja, mit ungeheuren Mächten
Blicket sie wohl in die Runde;
Doch sie sucht nur zu verkünden
Ihm die nächste süsse Stunde.
Per la mirada de la meva estimada
tothom està sorprès;
però jo, que n'estic al cas,
sé molt bé el que significa.
Perquè diuen: és aquest qui estimo,
no aquell o aquell altre.
Així que deixeu estar, bona gent,
la vostra sorpresa i els vostres anhels!
Sí, amb el seu enorme poder
ella mira entorn seu;
pero només perquè el cerca per anticipar-li
les pròximes dolces hores.