Michelangelo

Capella Sixtina: Zacaries (fragment) - Miquel Àngel

 

Aquest any 2014 tenim uns quants aniversaris rodons, d'aquells que serveixen per recordar i homenatjar els seus protagonistes. El que ens toca més d'a prop en aquest blog és el 150 aniversari del naixement de Richard Strauss, un dels compositors habituals a Liederabend. Recordarem també el centenari del començament de la Gran Guerra, perquè una ferida tan profunda havia de marcar també per força la vida musical europea. Un altre aniversari, al cual dediquem aquesta entrada, té a veure Michelangelo Buonarroti: el 18 de febrer farà 450 anys de la seva mort.

Miquel Àngel va ser arquitecte, pintor i escultor, però també va ser poeta. Sembla ser que va escriure poesia durant tota la seva vida, tot i que només se'n conservin uns tres-cents poemes, entre sonets, madrigals i rimes, la major part dels quals escrits a partir de 1529, quan Miquel Àngel tenia cinquanta-quatre anys. No es van publicar fins el 1863; molt abans, cap el 1625, un renebot n'havia fet una publicació, però modificant alguns versos i completant-ne d'altres, una edició poc acurada. A la introducció de la seva traducció a l'anglès dels sonets i madrigals, de 1900, William Wells Newell diu respecte la poesia de Miquel Àngel:

 

 

Fa uns mesos vam escoltar un dels Seven Sonnets of Michelangelo de Benjamin Britten, el sonet XXX, dedicat pel poeta a Tommaso Cavalieri, el seu amic durant tants anys. Avui escoltarem un dels lieder que va escriure Hugo Wolf, també un sonet i també, probablement, dedicat a Tommaso Cavalieri, tot i que la traducció alemanya es refereix a una senyora (Herrin) en lloc del Signor del poema original.

El Nadal de 1896 un amic li va regalar a Wolf un volum amb poemes de Miquel Àngel, en la traducció a l'alemany de Walter Heinrich Robert-Tornow. Al compositor li van agradar molt els poemes i tot semblava indicar que n'escriuria una llarga col·lecció de lieder, seguint el seu costum d'agafar un poeta i compondre lied rera lied fins que havia dit tot el que havia de dir; així ho havia fet anteriorment amb els vint lieder amb poemes d'Eichendorff, els cinquanta-un de Goethe o els ciquanta-dos de Mörike. Però aquest cop no havia de ser així.

El 1897 havia començat bé per a Wolf; el seu amic Gustav Mahler, director des de feia molt poc de l'Òpera de Viena, li havia promés que li estrenaria la seva òpera Der Corregidor, per fi veuria acomplert el seu somni! Però Mahler no podia estrenar l'obra aquella mateixa temporada, hauria de ser la següent, i això va trasbalsar molt Wolf, que ja tenia problemes de salut mental des de la seva joventut. Aquest disgust va fer que la perdés definitivament i el van haver d'ingresar per la força en un hospital psiquiàtric, a on s'hi va estar fins a la seva mort el 1902. Els tres únics lieder amb poemes de Miquel Àngel que havia tingut temps d'escriure abans d'això van convertir-se en la seva última obra.

Els tres lieder són Wohl denk ich oft an mein vergangnes Leben, Alles endet, was entstehet i Fühlt meine Seele das ersehnte Licht. El primer és una estrofa d'un poema molt més llarg, la Rima no. 54, Io crederrei, se tu fussi di sasso; el segon es correspon amb la Rima no. 21, Chiunche nasce a morte arriva i el tercer és el Sonet XVII,Non so se s'è la desiata luce. Aquí teniu el text complet, en la seva versió original, del tercer poema, la cançó que escoltarem en aquesta entrada:

Nosaltres escoltarem avui el tercer lied interpretat per Hans Hotter i Gerald Moore, una gran versió. Aquest és el sonet escrit per Miquel Àngel:

 

 

Alguns compositors escriuen les seves últimes cançons quan són molt grans o estan molt malalts, i les seves obres reflecteixen d'una forma o una altra la seva consciència que el temps que se'ls acaba; no és el cas de Wolf, però sí és cert que ens va deixar com a últim testimoni unes cançons esplèndides.

 

Fühlt meine Seele das ersehnte Licht