Tots els meus desitjos, esperances i cançons

Estudi de núvols primaverals - J. Constable

 

Fa unes setmanes anava per una carretera arran de mar, entre pins i ginestes, i em va venir al cap una música, aquesta:

 

 

No recordava què venia abans ni després, només això i, al començament, ni tan sols "sentia" el piano, només la melodia. D'on sortia aquesta música i perquè m'havia vingut al cap precisament en aquell moment? Al cap d'una estona (ja sabeu com van aquestes coses, són persistents) ja tenia clar el piano i, una mica més tard vaig aconseguir alguna cosa més: també "sentia" la música amb veu. Si hi havia veu i piano tenia tots els números per ser una cançó. Però de qui era la veu, i què deia? Només recordava que la veu era d'un baríton, sorpresa! Amb això no avançava gaire. Al final, encaparrada a saber què era allò que sonava al meu cap, vaig sentir clarament la veu de Gerald Finley i amb això ja ho vaig tenir: era Liebesbotschaft, de Schumann. M'havia costat d'encaixar les peces del trencaclosques...

Resulta que fa un temps em vaig endur de vacances el que llavors era el nou disc de Gerald Finley i Julius Drake, Liederkreis Opp 24 & 39, editat per Hyperion. A més d'aquests dos grans cicles el disc en conté un altre, dels considerats menors: Sechs Gedichte aus dem "Liederbuch eines Malers", op. 36, amb poemes de Robert Heinick. I entre tanta cançó coneguda i reconeguda, entre poemes de Heine i Eichendorff, jo vaig enamorar-me d'una de les cançons menors, Liebesbotschaft (Missatge d'amor). I enamorar-me vol dir que l'escoltava a tothora i a tot arreu, com si no hi hagués res més al CD o com si no hi haguessin més CD per escoltar. Amb el temps em va passar la dèria i no hi vaig tornar a pensar fins que no vaig passar per aquella carretera arran de mar perquè, és clar, també l'havia escoltat fent aquell mateix camí.

Sechs Gedichte aus dem Liederbuch eines Malers" (Sis poemes del "Llibre de cançons d'un pintor") és un dels cicles que Schumann va escriure durant 1840; s'interpreta poc, eclipsat com d'altres per la bellesa de Dichterliebe o els dos Liederkreis. Jo no el posaria entre els meus preferits com hi poso un altre cicle poc conegut, els Kerner Lieder, però fa de bon escoltar i, pel que fa al darrer, Liebesbotschaft, ja heu vist l'efecte que em va fer.

Penso que quan l'escolteu us adonareu de seguida que el que fa tan especial aquest lied són els seus dos temes. El primer el sentim al començament, abasta els dos primers versos i el tornem a sentir en els dos següents. En els quatre compasos que dura dibuixa un ampli arc asimètric, és a dir, la veu puja i després de passar per la nota més aguda no acaba en la mateixa nota en la qual havia començat sinó que continua baixant per acabar en una nota molt més greu; fa un efecte preciós, transmet serenitat. Tot seguit ve el segon tema, el breu interludi de dos compasos que hem sentit més amunt, que fa de contrapunt apassionat al primer; la veu el repeteix tot cantant el cinquè vers i la primera estrofa acaba repetint aquests quatre compasos.

Què fa Schumann a la segona estrofa? Hi torna. No és qüestió de desfer-se d'aquesta música, si estem desitjant tornar a sentir-la! I així la segona i tercera estrofes són un joc amb aquestes dues melodies que es repeteixen, sí, però no són iguals. Ara més amunt, ara més avall, ara canvia l'ordre, varia l'acompanyament... igual però diferent. Els missatgers que han de portar les paraules d'amor són els núvols, i el ritme de la cançó ens convida a estirar-nos a terra, fer servir els braços de coixi i mirar com passen. Fins que la quarta i última estrofa (el poema en té cinc però Schumann no va fer servir la tercera) ens treu per uns instants d'aquesta serenitat, quan la veu s'enlaira. Després, tornem a la pau.

Voleu escoltar Liebesbotschaft? Per descomptat, en la mateixa preciosa versió que em va enamorar, la de Gerald Finley i Julius Drake.

 

Liebesbotschaft