Estem parlant d'unes sis-centes cinquanta cançons, que aviat és dit. D'entrada, una iniciativa d'aquesta magnitud té tota la meva admiració, independentment del compositor homenatjat. Però és que estem parlant de Schubert, del rei d'aquesta casa! Si això fos Twitter aquí hi posaria un parell o tres de < 3 que en prèmer el retorn es convertirien en un parell o tres de cors, però com que és un blog (i a més un blog molt seriós) us els estalvio. Però bé, la idea vindria a ser aquesta.
He estat seguint The Schubert Project a les xarxes socials durant aquest any i no em puc estar de dedicar-hi una entrada, per compartir amb vosaltres la il·lusió que em fa la iniciativa i donar-vos-en la pista si no la coneixeu. El festival començarà el 10 d'octubre a Oxford, d'aquí un mes (hi haurà una prèvia a Londres una setmana abans) i durarà fins a l'1 de novembre. Tres setmanes i gairebé seixanta concerts; els protagonistes seran els recitals de lied, és clar, però també s'hi interpretarà bona part de les seves cançons per a cor, així com obres de cambra o música religiosa (als oficis religiosos cada diumenge).
A més, hi haurà masterclasses d'alguns dels pianistes i cantants que participaran als concerts, conferències, concerts familiars, activitats al Jardí Botànic, l'Ashmolean Museum i a la Bodleian Library... Fins i tot s'han apuntat a la festa restaurants i tavernes que oferiran plats vienesos. I els protagonistes? La llista és tan, tan llarga que n'he triat uns quants noms i he acabat esborrant-los, m'estimo més que us passegeu pel web del festival per descobrir-los. Alguns els veiem en aquest vídeo de presentació del festival; a més hi diuen coses maques de Schubert que sempre fa de bon escoltar:
Freundlich ist dein Antlitz,
Söhn des Himmels!
Leis sind deine Tritte
Durch des Äthers Wüste,
Holder Nachtgefährte!
Dein Schimmer ist sanft und erquickend,
Wie das Wort des Trostes
Von des Freundes Lippe,
Wenn ein schrecklicher Geier
An der Seele nagt.
Manche Träne siehst du,
Siehst so manches Lächeln,
Hörst der Liebe trauliches Geflüster,
Leuchtest ihr auf stillem Pfade;
Hoffnung schwebt auf deinem Strahle,
Herab zum stillen Dulder,
Der verlassen gebt auf bedorntem Weg.
Du siehst auch meine Freunde,
Zerstreut in fernen Landen;
Du giessest deinen Schimmer
Auch auf die frohen Hügel,
Wo ich oft als Knabe hüpfte,
Wo oft bei deinem Lächeln
Ein unbekanntes Sehnen
Mein junges Herz ergriff.
Du blickst auch auf die Stätte,
Wo meine Lieben ruhn,
Wo der Tau fällt auf ihr Grab,
Und die Gräser drüber weh’n
In dem Abendhauche.
Doch dein Schimmer dringt nicht
In die dunkle Kammer,
Wo sie ruhen von des Lebens Müh’n,
Wo auch ich bald ruhen werde!
Du wirst geh’n und Wiederkehren,
Du wirst seh’n noch manches Lächeln,
Dann werd’ ich nicht mehr lächeln,
Dann werd’ ich nicht mehr weinen,
Mein wird man nicht mehr gedenken
Auf dieser schönen Erde.
Amable és el teu rostre,
filla del cel!
Lleugeres són les teves passes
travessant el desert d'èter,
sagrada companya nocturna!
La teva resplandor és tranquil·la i recomfortant
com la paraula de consol
d'uns llavis amics,
quan un terrible destret
et rosega l'ànima.
Veus moltes llàgrimes,
veus molts somriures,
sents el xiuxiueig confiat dels amants,
il·lumines el seu tranquil camí,
l'esperança flueix des de la teva llum
cap el qui pateix en silenci
vagarejant per camins plens d'espines.
Veus també els meus amics,
dispersos per terres llunyanes;
banyes amb la teva llum
els feliços turons
on jo jugava quan era nen,
on sovint quan somreies
un desconegut anhel
commovia el meu jove cor.
Contemples també el lloc
a on reposen els meus estimats,
a on la rosada cau sobre les seves tombes,
i l'herba sobre elles
es bressola amb l'alè del vespre.
Però la teva llum no entra
en la cambra fosca
on reposen de les fatigues de la vida,
on jo també aviat reposaré!
Tú aniràs i tornaràs,
veuràs encara molts somriures,
però jo ja no somriuré,
jo ja no ploraré,
ja no seré recordat
en aquesta bella terra.