Jeune homme nu assis au bord de la mer - H. Flandrin
Fa no gaire se celebrava el bicentenari de Gretchen am Spinnrade, considerat el primer lied romàntic; Schubert el va compondre el 19 d'octubre de 1814 i aquesta data ha quedat simbòlicament com la de neixement del gènere. Un any i mig després, l'abril de 1816, Beethoven acabava el que es considera el primer cicle de lied rellevant, An die ferne Geliebte. Els lieder de Beethoven, com els de Haydn i Mozart, se solen considerar clàssics i així ens trobem que una obra important d'un gènere romàntic és clàssica. No crec que ens haguem d'amoïnar gaire per aquesta aparent contradicció, els moviments culturals no entenen de calendaris, les seves fronteres es desdibuixen i els artistes fronterers van i vénen entre estils. Si ho comento és perquè algun cop he notat que el nom de Beethoven associat al lied fa mandra, com si no ser clarament romàntic li tragués mèrit o bellesa, i no voldria que deixéssiu d'escoltar per aquest motiu el lied d'aquesta setmana.
Beethoven havia passat una mala època en els temps anteriors a la composició d'An die ferne Geliebte. Hi van influir diversos factors però el més important, sens dubte, va ser la mala salut; la seva pèrdua d'audició s'havia anat agreujant fins el punt que el gener de 1815 va fer el seu darrer concert com a pianista. És fàcil d'entendre la seva depressió, oi? Aquest cicle que ens ocupa avui es considera una de les primeres obres de la seva darrera etapa compositiva (tot i que va ser un dels darrers cops que va escriure lied).
El cicle el formen sis cançons escrites a partir de poemes d'Alois Jeitteles, que el 1816 tenia 22 anys i era estudiant de medicina a més de poeta ocasional i fundador i redactor d'una revista literària a on es publicaven, entre d'altres coses, els seus poemes. No se sap del cert com va conéixer Beethoven aquests poemes, si els va llegir a la revista o si poeta i compositor es coneixien personalment; es debat també si els poemes van ser un encàrrec de Beethoven. El tema del cicle es dedueix fàcilment del seu títol, A l'estimada llunyana: les sis cançons estan dedicades a una dona amb la qual el narrador va tenir una relació amorosa i ara és lluny. No sabem tampoc si Beethoven estava pensant en alguna dona en concret o si estava expressant la seva tristesa amb un recurs literari; si fos el primer cas la principal candidata seria la seva unsterbliche Geliebte, l'estimada immortal a la qual havia adreçat aquella famosa carta el 1812, però qui sap si no estaria pensant en un altre amor impossible...
Les sis cançons, que no duren en total més de quinze minuts, queden perfectament lligades les unes a les altres no només pels poemes sinó per la música; sense entrar a parlar de tonalitats, fixeu-vos si escolteu el cicle sencer com cadascuna comença exactament on acaba l'anterior, una mica com a Dichterliebe de Schumann. Nosaltres avui n'escoltarem la primera, Auf dem Hügel sitz ich spähend (Sóc assegut al turó, guaitant), a la qual el poeta diu a l'estimada que li cantarà unes cançons que li parlen de la seva pena, amb l'esperança que les cançons esborrin la distància i el temps. És una cançó estròfica però no del tot, o, si preferiu, aparentment estròfica. Si recordeu, una cançò és estròfica pura quan la música es repeteix idèntica per a cada estrofa, és a dir, a la partitura només varia el text. El compositors fan servir sovint aquesta estructura per donar un aire popular a la seva música; és el cas de Das Wandern, el primer lied de La bella molinera. Beethoven, en aquest lied, modifica molt lleugerament la melodia que canta la veu, de manera que, si més no en una primera audició, sembla sempre la mateixa. El que varia de manera més apreciable és l'acompanyament, que es va complicant estrofa a estrofa. Així, sentim una cançó aparentment popular però alhora sofisticada.
Després d'aquest primer lied a mode d'introducció vénen quatre més que parlen de la pena del poeta; el sisè tanca el cicle demanant a l'estimada que canti també les cançons perquè això els mantindrà units; el cicle acaba recuperant, en l'última estrofa, la mateixa melodia amb què havia començat.
Si ens acostem al Palau de la Música Catalana el proper diumenge 25 a les sis de la tarda podrem escoltar An die ferne Geliebte; els intèrprets seran el baríton Joan Martín-Royo i el pianista Marco Evangelisti. Aprofito també per recordar-vos que a la pàgina d'inici d'aquest web, a la columna de la dreta, hi ha un calendari que marca els propers recitals i aquí teniu tots els de la temporada (si en trobeu a faltar algun digueu-m'ho i l'hi afegeixo!)
Escoltem Auf dem Hügel sitz ich spähend interpretada per Peter Anders i Michael Raucheisen.
Beethoven havia passat una mala època en els temps anteriors a la composició d'An die ferne Geliebte. Hi van influir diversos factors però el més important, sens dubte, va ser la mala salut; la seva pèrdua d'audició s'havia anat agreujant fins el punt que el gener de 1815 va fer el seu darrer concert com a pianista. És fàcil d'entendre la seva depressió, oi? Aquest cicle que ens ocupa avui es considera una de les primeres obres de la seva darrera etapa compositiva (tot i que va ser un dels darrers cops que va escriure lied).
El cicle el formen sis cançons escrites a partir de poemes d'Alois Jeitteles, que el 1816 tenia 22 anys i era estudiant de medicina a més de poeta ocasional i fundador i redactor d'una revista literària a on es publicaven, entre d'altres coses, els seus poemes. No se sap del cert com va conéixer Beethoven aquests poemes, si els va llegir a la revista o si poeta i compositor es coneixien personalment; es debat també si els poemes van ser un encàrrec de Beethoven. El tema del cicle es dedueix fàcilment del seu títol, A l'estimada llunyana: les sis cançons estan dedicades a una dona amb la qual el narrador va tenir una relació amorosa i ara és lluny. No sabem tampoc si Beethoven estava pensant en alguna dona en concret o si estava expressant la seva tristesa amb un recurs literari; si fos el primer cas la principal candidata seria la seva unsterbliche Geliebte, l'estimada immortal a la qual havia adreçat aquella famosa carta el 1812, però qui sap si no estaria pensant en un altre amor impossible...
Les sis cançons, que no duren en total més de quinze minuts, queden perfectament lligades les unes a les altres no només pels poemes sinó per la música; sense entrar a parlar de tonalitats, fixeu-vos si escolteu el cicle sencer com cadascuna comença exactament on acaba l'anterior, una mica com a Dichterliebe de Schumann. Nosaltres avui n'escoltarem la primera, Auf dem Hügel sitz ich spähend (Sóc assegut al turó, guaitant), a la qual el poeta diu a l'estimada que li cantarà unes cançons que li parlen de la seva pena, amb l'esperança que les cançons esborrin la distància i el temps. És una cançó estròfica però no del tot, o, si preferiu, aparentment estròfica. Si recordeu, una cançò és estròfica pura quan la música es repeteix idèntica per a cada estrofa, és a dir, a la partitura només varia el text. El compositors fan servir sovint aquesta estructura per donar un aire popular a la seva música; és el cas de Das Wandern, el primer lied de La bella molinera. Beethoven, en aquest lied, modifica molt lleugerament la melodia que canta la veu, de manera que, si més no en una primera audició, sembla sempre la mateixa. El que varia de manera més apreciable és l'acompanyament, que es va complicant estrofa a estrofa. Així, sentim una cançó aparentment popular però alhora sofisticada.
Després d'aquest primer lied a mode d'introducció vénen quatre més que parlen de la pena del poeta; el sisè tanca el cicle demanant a l'estimada que canti també les cançons perquè això els mantindrà units; el cicle acaba recuperant, en l'última estrofa, la mateixa melodia amb què havia començat.
Si ens acostem al Palau de la Música Catalana el proper diumenge 25 a les sis de la tarda podrem escoltar An die ferne Geliebte; els intèrprets seran el baríton Joan Martín-Royo i el pianista Marco Evangelisti. Aprofito també per recordar-vos que a la pàgina d'inici d'aquest web, a la columna de la dreta, hi ha un calendari que marca els propers recitals i aquí teniu tots els de la temporada (si en trobeu a faltar algun digueu-m'ho i l'hi afegeixo!)
Escoltem Auf dem Hügel sitz ich spähend interpretada per Peter Anders i Michael Raucheisen.
Auf dem Hügel sitz ich spähend
Auf dem Hügel sitz ich, spähend
In das blaue Nebelland,
Nach den fernen Triften sehend,
Wo ich dich, Geliebte, fand.
Weit bin ich von dir geschieden,
Trennend liegen Berg und Tal
Zwischen uns und unserm Frieden,
Unserm Glück und unsrer Qual.
Ach, den Blick kannst du nicht sehen,
Der zu dir so glühend eilt,
Und die Seufzer, sie verwehen
In dem Raume, der uns teilt.
Will denn nichts mehr zu dir dringen,
Nichts der Liebe Bote sein?
Singen will ich, Lieder singen,
Die dir klagen meine Pein!
Denn vor Liedesklang entweichet
Jeder Raum und jede Zeit,
Und ein liebend Herz erreichet,
Was ein liebend Herz geweiht!
Sóc assegut al turó observant
el païsatge blau de boira,
mirant cap a les pastures llunyanes
on et vaig trobar, estimada.
Sóc lluny, separat de tu,
s'interposen la muntanya i la vall
entre nosaltres i la nostra pau,
la nostra joia i la nostra pena.
Ah, no pots veure la mirada,
que cap a tu s'adreça ardent,
i els sospirs s'esvaeixen
en l'espai que ens separa!
Res més cap a tu arribarà?
no hi haurà cap missatger per l'amor?
Vull cantar, cantar cançons
que et parlin de la meva pena!
Perquè davant el so de l'amor s'esvaeixen
l'espai i el temps
i un cor que estima arriba
al cor al qual s'ha consagrat!