Blanzifiore - G.D. Rossetti
Fa unes setmanes, en un intercanvi de missatges amb un altre bloguer, em vaig adonar que encara no havia parlat de les cançons del camarada errant de Mahler i li vaig prometre que m'hi posaria ben aviat; és un cicle imprescindible i preciós. Lieder eines fahrenden Gesellen és una obra de joventut de Gustav Mahler, almenys en la seva primera versió, escrita quan tenia vint-i-quatre anys. El cicle té una història enrevessada però sembla clar que al seu origen hi ha una història d'amor, no sé quantes històries d'amor lligades amb cançons portem darrerament!
D'aquesta història en coneixem sobretot el final, explicat per una de les parts. El 1884 Mahler era director del teatre d'òpera de Kassel i es va enamorar d'una de les cantants, Johanna Richter. Sembla que la relació va ser curta però intensa, i va acabar la nit de Cap d'Any de 1885. A l'endemà, el compositor va escriure al seu amic Friedrich Löhr:
D'aquesta història en coneixem sobretot el final, explicat per una de les parts. El 1884 Mahler era director del teatre d'òpera de Kassel i es va enamorar d'una de les cantants, Johanna Richter. Sembla que la relació va ser curta però intensa, i va acabar la nit de Cap d'Any de 1885. A l'endemà, el compositor va escriure al seu amic Friedrich Löhr:
Ahir a la nit seia a soles amb ella i esperàvem junts i en silenci l'arriba del nou any. Els seus pensaments no miraven cap el futur i quan les campanades van sonar i van brollar llàgrimes dels seus ulls vaig veure terriblement clar que no m'estava permès d'eixugar-les. Va anar a l'habitació contigua i s'hi va estar una estona, callada, a tocar de la finestra. Quan va tornar, encara plorava, un dolor inexpressable es va alçar entre nosaltres com un mur i no vaig poder fer res més que prèmer la seva mà i marxar...
Sembla que així va acabar tot. A la mateixa carta, Mahler diu:
He escrit un cicle de cançons, de moment sis, totes dedicades a ella. Ella no ho sap... Què podrien dir-li que ella no sàpiga ja. Li n'enviaré l'última, tot i que les meves pobres paraules només poden expressar una petita part. Les cançons parlen d'un home errant, que ha rebut un cop del destí, marxa de casa i vagareja per on el porti el seu camí...
No hi ha gaire dubtes que parla del que avui coneixem com a Cançons d'un camarada errant, però no se sap del cert si ja n'havia escrit les cançons completes o només els poemes, perquè aquí tenim un cas atípic, un compositor que compon lieder a partir des seus propis textos. Tampoc no sabem què se'n va fer de les dues cançons que va descartar pel cicle perquè ell parla de sis i el cicle en té quatre (les tres darreres amb poemes seus i la primera amb un poema anònim, tradicional). Per no saber, no sabem si la primera versió va ser amb acompanyament de piano o orquestral. Si tenim tants dubtes és, entre d'altres coses, perquè les cançons no es van estrenar fins el 13 de març de 1896, en la seva versió orquestral, tot i que anys enrere se n'havia interpretat alguna amb l'acompanyament de piano (les dues versions es van publicar simultàniament el 1897). Havien passat més de deu anys des de la primera versió!
Nosaltres avui escoltarem la darrera cançó del cicle, Die zwei blauen Augen. Sempre m'ha semblat inquietant el títol, que traduït literalment és "Els dos ulls blaus", perquè en català no faríem servir mai aquest "dos". Una amiga alemanya que de literatura en sap un niu em va dir que era un recurs per emfatitzar la bellesa i la importància dels ulls però tot i així no acabo d'acostumar-m'hi... La qüestió és que aquests (dos) ulls blaus són els que van enamorar el poeta i l'han empès a marxar de casa seva després que la noia es casés amb un altre. Que el cicle parli del dolor del poeta i el seu vagareig pel món ens fan pensar en Winterreise, és clar, i en aquest darrer lied trobem un important punt de contacte amb l'obra de Schubert: el til·ler. Com el caminant de Schubert, el de Mahler ha marxat de nit, sense acomiadar-se de ningú, i en el seu camí ha trobat un til·ler. Però ara no som a l'hivern sinó al començament de l'estiu, perquè el til·ler està florit. El caminant de Schubert ignora la crida de l'arbre i passa de llarg, el de Mahler s'hi atura i descansa, i sembla que això el recomforta; com a la cançó de la setmana passada, Rastlose Liebe, el poeta accepta que Lieb und Leid, amor i sofriment, van junts.
Die zwei blauen Augen és una cançó fantàstica i avui l'escoltarem en una versió de referència, la de Dietrich Fischer-Dieskau i la Philharmonia Orchestra de Londres dirigida per Wilhelm Furtwängler. L'enregistrament és de 1952, és a dir, que Fischer-Dieskau tenia vint-i-set anys; és increïble com cantava aquest home a aquesta edat! Només una cosa abans d'escoltar Die zwei blauen Augen: si coneixeu la primera simfonia de Mahler identificareu clarament en aquesta cançó la marxa fúnebre del tercer moviment; com hem anat veient amb diferents exemples com Ablösung im Sommer i el tercer moviment de la tercera o amb Des Antonius von Padua Fischpredigt, també en el tercer moviment de la segona, hi ha una relació molt estreta entre les simfonies de Mahler i els seus lieder Wunderhorn (i aquest cicle es considera Wunderhorn per caràcter).
Ara sí, ara ja us deixo amb aquesta interpretació excepcional de Die zwei blauen Augen.
Nosaltres avui escoltarem la darrera cançó del cicle, Die zwei blauen Augen. Sempre m'ha semblat inquietant el títol, que traduït literalment és "Els dos ulls blaus", perquè en català no faríem servir mai aquest "dos". Una amiga alemanya que de literatura en sap un niu em va dir que era un recurs per emfatitzar la bellesa i la importància dels ulls però tot i així no acabo d'acostumar-m'hi... La qüestió és que aquests (dos) ulls blaus són els que van enamorar el poeta i l'han empès a marxar de casa seva després que la noia es casés amb un altre. Que el cicle parli del dolor del poeta i el seu vagareig pel món ens fan pensar en Winterreise, és clar, i en aquest darrer lied trobem un important punt de contacte amb l'obra de Schubert: el til·ler. Com el caminant de Schubert, el de Mahler ha marxat de nit, sense acomiadar-se de ningú, i en el seu camí ha trobat un til·ler. Però ara no som a l'hivern sinó al començament de l'estiu, perquè el til·ler està florit. El caminant de Schubert ignora la crida de l'arbre i passa de llarg, el de Mahler s'hi atura i descansa, i sembla que això el recomforta; com a la cançó de la setmana passada, Rastlose Liebe, el poeta accepta que Lieb und Leid, amor i sofriment, van junts.
Die zwei blauen Augen és una cançó fantàstica i avui l'escoltarem en una versió de referència, la de Dietrich Fischer-Dieskau i la Philharmonia Orchestra de Londres dirigida per Wilhelm Furtwängler. L'enregistrament és de 1952, és a dir, que Fischer-Dieskau tenia vint-i-set anys; és increïble com cantava aquest home a aquesta edat! Només una cosa abans d'escoltar Die zwei blauen Augen: si coneixeu la primera simfonia de Mahler identificareu clarament en aquesta cançó la marxa fúnebre del tercer moviment; com hem anat veient amb diferents exemples com Ablösung im Sommer i el tercer moviment de la tercera o amb Des Antonius von Padua Fischpredigt, també en el tercer moviment de la segona, hi ha una relació molt estreta entre les simfonies de Mahler i els seus lieder Wunderhorn (i aquest cicle es considera Wunderhorn per caràcter).
Ara sí, ara ja us deixo amb aquesta interpretació excepcional de Die zwei blauen Augen.
Die zwei blauen Augen
Die zwei blauen Augen von meinem Schatz,
Die haben mich in die weite Welt geschickt.
Da mußt ich Abschied nehmen vom allerliebsten Platz!
O Augen blau, warum habt ihr mich angeblickt?
Nun hab' ich ewig Leid und Grämen.
Ich bin ausgegangen in stiller Nacht
Wohl über die dunkle Heide.
Hat mir niemand Ade gesagt.
Ade! Mein Gesell' war Lieb' und Leide!
Auf der Straße steht ein Lindenbaum,
Da hab' ich zum ersten Mal im Schlaf geruht!
Unter dem Lindenbaum,
Der hat seine Blüten über mich geschneit,
Da wußt' ich nicht, wie das Leben tut,
War alles, alles wieder gut!
Alles! Alles, Lieb und Leid
Und Welt und Traum!
Els dos ulls blaus del meu amor,
m'han enviat a voltar per tot el món.
Vaig haver de dir adéu a aquest lloc estimat!
Oh, ulls blaus, perquè em vàreu sotjar?
Ara tinc eterna pena i tristor.
He sortit a caminar en la tranquil·la nit
pel bell mig del fosc pradell,
Ningú no m'ha dit adéu.
Adéu! Els meus companys són només amor i sofriment!
En el carrer hi ha un til·ler,
i allà, per primera vegada, vaig reposar dormint!
Sota el til·ler,
les seves flors queien damunt meu, com neu,
no sabia encara que la vida segueix,
i tot, tot tornava a estar bé!
Tot, tot, l'amor i el sofriment
i el món i els somnis!