Avui n'escoltarem un altre, inquietant i fosc com pocs a l'obra de Franz Schubert: Der Zwerg. El poema ens fa testimonis d'una situació terrible: la reina i el seu nan estan navegant un capvespre; la reina pressent que el nan la matarà perquè l'ha traït amb el rei. Les últimes paraules de la reina són per demanar-li que no pateixi per la seva mort però el nan, destrossat pel dolor, no tornarà mai més a fer terra. He llegit opinions ben diverses sobre aquesta història tan inusual; des les que la consideren pràcticament una poca-soltada fins a les que la relacionen amb la situació política de l'època, passant per interpretacions freudianes. Totes les opinions coincideixen, però, en el més obvi: la narració és una subversió de l'ordre social. La reina té una relació prohibida amb el seu servent; el servent es creu amb drets sobre la reina; la reina se sent culpable per have-se casat amb el rei, i el servent no és un jove bell sinó un ésser deforme. Déu n'hi do.
No se sap del cert quan va compondre Schubert el seu lied; està confirmat que Vogl la va cantar a primers de 1823 i hi ha indicis que ja havia estat interpretada a finals de 1822. Segurament Schubert va conèixer el poema pel mateix Collin, a qui va dedicar la cançó. Les males llengües, personificades en un dels membres del seu cercle, Benedikt Randhartinger, diuen que el compositor no hi va dedicar gaire temps: Randhartinger hauria anat a buscar Schubert per anar a fer un tomb i aquest li hauria dit "dóna'm uns minuts que haig d'escriure una cançó". Els records de Randhartinger es consideren poc fiables perquè els va escriure quan ja era molt gran i havien passat més de cinquanta anys de la mort de Schubert; és més que probable que la memòria l'enganyés més d'un cop. En aquest cas, costa de creure la seva versió quan escoltes la cançó en qüestió.
És llarga, com ho és el poema: nou estrofes, totes elles de tres versos excepte la darrera, que en té quatre. Hi sentim tres veus: la del narrador, la de la reina i la del nan. Per la seva estructura recorda un dels lieder més cèlebres de Schubert, Erlkönig, i tots dos comparteixen l'agitació del piano, amb un tremolo continu i violents canvis que creen un ambient opressiu des del primer compàs. Pel que fa a la veu, el compositor fa sobretot èmfasi en el dolor del nan, insistint als darrers versos d'algunes estrofes: a la quarta, "und weint" i "schnell vor Gram erblinden"; a la cinquena, "enzig mir noch Freude". A la darrera repeteix el penúltim vers complet abans de tornar a repetir-ne les paraules "so voll Verlangen"; així, el darrer vers, el que ens diu que el nan tampoc no tornarà, queda destacat per uns compassos de piano sol abans i després. Encara hi ha, però, una repetició més, tot i que no de la veu. Les dues primeres estrofes són una descripció de la natura que envolta la barca, que serà l'únic testimoni del drama; la primera estrofa acaba amb el vers "worauf die Königin mit ihrem Zwerge" i el piano es fa ressó d'aquestes paraules, repetint la frase perquè no ens passi per alt: qué hi fan la reina i el nan navegant sols de nit? Pel que fa a la reina, la seva música és bastant més serena, molt diferent de l'exaltació del nan; la reina no només ens diu que accepta la seva mort sinó que la idea li agrada... Aquesta atracció per la mort no devia deixar indiferent Schubert, sempre tan fascinat per la mort...
Deixo pel final un dels trets més significatius de l'acompanyament, un motiu, conegut com a motiu del destí, que es va repetint en diferents moments de la cançó: tres notes curtes i una llarga. Aquest motiu ja l'havia fet servir Schubert a d'altres dos lieder, Suleika I i Du liebst mich nicht, i l'identificareu ràpidament en les notes que obren (i recorren) la cinquena simfonia de Beethoven. A Der Zwerg el sentim ja als primers versos, encara mig amagat, i el sentirem amb més insistència segons avanci el lied. Si us costa localitzar-lo, fixeu-vos en dos moments on és molt clar: el primer al començament de la quarta estrofa, el cantant diu "Da tritt der Zwerg" amb aquest motiu. El segon, a la sisena estrofa, quan parla el nan: entre "den Tod gegeben" i "doch musst..." la veu fa una pausa i sentim clarament el motiu del destí tocat pel piano.
La nostra veu serà la de Florian Boesch, i el nostre piano el de Malcolm Martineau, en un enregistrament que acaba de sortir al mercat. Espero que us agradi!
Im trüben Licht verschwinden schon die Berge,
Es schwebt das Schiff auf glatten Meereswogen,
Worauf die Königin mit ihrem Zwerge.
Sie schaut empor zum hochgewölbten Bogen,
Hinauf zur lichtdurchwirkten blauen Ferne;
Die mit der Milch des Himmels blass durchzogen.
„Nie, nie habt ihr mir gelogen noch, ihr Sterne,“
So ruft sie aus, „bald werd’ ich nun entschwinden,
Ihr sagt es mir, doch sterb’ ich wahrlich gerne.“
Da tritt der Zwerg zur Königin, mag binden
Um ihren Hals die Schnur von roter Seide,
Und weint, als wollt’ er schnell vor Gram erblinden.
Er spricht: „Du selbst bist schuld an diesem Leide,
Weil um den König du mich hast verlassen,
Jetzt weckt dein Sterben einzig mir noch Freude.
„Zwar werd’ ich ewiglich mich selber hassen,
Der dir mit dieser Hand den Tod gegeben,
Doch musst zum frühen Grab du nun erblassen.“
Sie legt die Hand aufs Herz voll jungem Leben,
Und aus dem Aug’ die schweren Tränen rinnen,
Das sie zum Himmel betend will erheben.
„Mögst du nicht Schmerz durch meinen Tod gewinnen!“
Sie sagt’s, da küsst der Zwerg die bleichen Wangen,
D’rauf alsobald vergehen ihr die Sinnen.
Der Zwerg schaut an die Frau, von Tod befangen,
Er senkt sie tief ins Meer mit eig’nen Handen.
Ihm brennt nach ihr das Herz so voll Verlangen,
An keiner Küste wird er je mehr landen.
Les muntanyes s’esvaeixen ja a la llum grisenca,
el vaixell sura per la llisa superfície del mar,
portant la reina i el seu nan.
Ella mira enlaire, cap a l’arc de la volta celestial,
cap a la llunyania blava ornada per les llums
que passen pàl·lides per la Via Làctia.
Mai, mai m’heu enganyat, estrelles,
crida, aviat hauré desaparegut,
m’ho esteu dient, però jo moriré contenta.
Llavors va el nan cap a la reina i comença a lligar,
al voltant del seu coll, una cinta de seda roja,
i plora, com si volgués quedar-se cec per la pena.
Diu: “Tu ets la culpable d’aquesta desgràcia,
car m’has abandonat pel rei,
i ara la teva mort és l’únic que m’alegra.
M’odiaré a mi mateix eternament
per haver-te donat la mort amb aquestes mans,
però ara has d’esblaimar-te cap a una tomba prematura.”
Ella posa la mà sobre el seu cor jove tan ple de vida,
i pesades llàgrimes brollen dels seus ulls,
que eleva al cel en una pregària.
“La meva mort no t’ha d’entristir”
li diu, i quan el nan besa les seves galtes
perd tot seguit el coneixement.
El nan contempla la dona, presa per la mort,
i la tira al fons del mar amb les seves pròpies mans.
El seu cor li crema amb tan gran desig d’ella,
que mai més desembarcarà en cap costa.
(traducció de Manuel Capdevila i Font)