Mona Lisa – Portrait of Lisa Gherardini, wife of Francesco del Giocondo (excerpt) - Leonardo da Vinci
Mona Lisa. Retrat de Lisa Gherardini, muller de Francesco del Giocondo (fragment) - Leonardo da Vinci
 
El 1933, Erich Korngold portava uns quants anys dedicant-se sobretot a l'opereta, fent-ne adaptacions en col·laboració amb el director de teatre Max Reinhardt. N'estava una mica tip, perquè entre viatges i assajos no tenia temps d'escriure la seva música però, per altra banda, econòmicament li anava molt bé, i aquesta col·laboració li havia permès casar-se i comprar, la primavera d'aquell any, una residència als Alps, que esdevindria el seu refugi. Aquell estiu, aprofitant una treva entre opereta i opereta, el compositor hi va escriure un cicle de cançons, Unvergänglichkeit, op. 27, amb poemes d'Eleonore van der Straten, que es va estrenar a Viena el 1937.

I qui era Eleonore van der Straten? Ni idea. Podria ser mateixa persona que he trobat com a Eleonore van der Straten-Stenberg (potser algun dels cognoms li va arribar via matrimoni?), però tinc els meus dubtes perquè no estic segura de les dates de naixement. Si ho fos, només us en puc dir que va viure entre 1873 i 1960, que el 1915 va publicar un llibre, Erntekranz - Geschichten und Gedichte, que Walter Benjamin l'esmenta de passada en un dels seus assajos i que hi ha un munt de pàgines web amb citacions seves; per aquests dos detalls, entenc que va tenir una certa notorietat, encara que avui se'n sàpiga poca cosa. Com sempre, serà benvinguda qualsevol aportació que hi vulgueu fer!

La nostra desconeguda va escriure els quatre poemes que Korngold va triar per a les seves cançons, un cicle que parla de la vigència de l'amor malgrat les dificultats i el pas del temps. La primera cançó, que també porta el títol del cicle, Unvergänglichkeit (Immortalitat), és una preciositat; si no la coneixeu, tindreu ocasió de fer-ho avui, perquè és la que he triat per compartir. La seva música és somiadora i t'embolcalla en una atmosfera de recolliment, és una d'aquestes cançons contemplatives que ja sabeu que m'agraden tant... fixeu-vos amb quines paraules acaba: "Deine edlen weißen Hände / Sind mir Unvergänglichkeit." (les teves precioses, blanques mans / són, per a mi, immortalitat.) A més, com ara us explicaré, no és una cançó sinó dues.

La segona cançó del cicle parla del temps que s'escola, la tercera de la felicitat i els somnis, la quarta té un títol que és tota una declaració: Stärker als der Tod (Més fort que la mort) i la cinquena tanca el cicle recuperant-ne la música inicial. Aquesta idea la coneixem d'altres cicles, An die ferne Geliebte i Frauenliebe und -leben, per exemple, on tant Beethoven com Schumann reprenen com a postludi de la darrera cançó el preludi de la primera; és a dir, tornen al començament per reforçar la idea de cicle, de cercle. El que fa Korngold, però, va més enllà; ell tanca el cicle amb la primera cançó, que es repeteix fil per randa. És a dir, la cinquena cançó del cicle torna a ser la primera. Suposo que el que volia Korngold era retornar-nos al moment de recolliment del començament i reforçar la idea d'immortalitat; de fet, la darrera paraula que sentim és Unvergänglichkeit. Tots els enregistraments que conec, excepte la integral de cançons de Korngold publicada per Naxos ara fa un any, respecten aquesta repetició.

Escoltarem Unvergänglichkeit I en la preciosa versió de Sarah Connolly i Iain Burnside. M'agradaria que us convidés a escoltar el cicle sencer (no patiu si aneu curt de temps, tot plegat dura una mica més de deu minuts) per tornar a sentir la cançó però ara tancant l'obra; us adonareu que fa un efecte molt especial i difícil d'explicar, encara que sigui la mateixa cançó no sona exactament igual. Per això penso que el millor és que l'escolteu... Espero que en gaudiu!
 
 
Unvergänglichkeit
 

Deine edlen weißen Hände
Legen meine Seel’ zur Ruh’,
Wenn sie meinen Scheitel segnen,
Schließ’ ich meine Augen zu
Und sag’ nur leise: Du!

Und Welten sinken in ein Nichts,
Die Meere rauschen dumpf und weit;
Deine edlen weißen Hände
Sind mir Unvergänglichkeit.

Les teves precioses, blanques mans
fan romandre la meva ànima en repòs,
quan elles beneeixen el meu coronell,
tanco els meus ulls
i dic ben fluixet: Tu!

I móns s’enfonsen en un no-res,
els mars mormolen somorts i llunyans;
les teves precioses, blanques mans
són, per a mi, immortalitat.


(traducció de Salvador Pila)