Avui anem tard amb la publicació d'aquesta entrada, però penso que valia la pena esperar i fer-vos cinc cèntims de la programació. La Schubertíada d'enguany tindrà lloc entre el 17 d'agost i el 3 de setembre, i inclourà cinc recitals de lied que, la veritat, si m'hagués de quedar només amb un, no sé com m'ho faria per triar. Els repassem?
- El concert inaugural tindrà Schubert com a protagonista absolut, amb un recital que faran Ilker Arkayürek, el jove tenor que va guanyar l'any passat el primer premi al concurs de lied de l'Akademie Hugo Wolf d'Stuttgart, i Wolfram Rieger, que no li calen grans presentacions, per sort a Vilabertran podem gaudir molt sovint de la seva música. El programa que han preparat és preciós; si algú em preguntés ara: "Per què Schubert?" l'enviaria a aquest recital, perquè inclou alguns dels meus lieder preferits, com Rastlose Liebe o Nachtstück.
- El següent concert serà el dimarts 22 d'agost, i el faran Matthias Goerne i Alexander Schmalcz (no calen tampoc presentacions, oi?), que porten un programa que entrellaça lieder de Schumann, Wolf i Eisler i és la resposta ideal per a algú que ens digui que el lied és una antigalla que parla d'antigalles. Per desgràcia, el patiment dels refugiats és un tema ben contemporani.
- Aquella mateixa setmana, dijous 24, serà el torn de Sarah Connolly i Malcolm Martineau, que van fer un concert espectacular fa dos anys. El d'enguany, a qui el podríem dedicar... ja ho sé, a tots aquells que pregunten: tant important és, el programa? Ho és, i aquí en tenim un d'impecable per molts motius. Impecable i molt atractiu, escoltarem ni més ni menys que Strauss, Zemlinsky, Eisler, Korngold, Copland i Britten.
- Dimecres 25 debutarà a la Schubertíada a Vilabertran la soprano Kate Royal, acompanyada per Malcolm Martineau, amb un programa ideal pels que us pregunteu com és un programa clàssic. Clàssic i amb un toc de sofisticació: Schumann (amb l'imprescindible Liederkreis, op. 39), Loewe i Fauré.
- Els recitals començaran amb Schubert i acabaran amb Schubert també; dissabte 26 tindrem Christoph Prégardien i Malcolm Martineau interpretant el Winterreise. No cal dir-ne res més, oi? Bé, sí, dedicar-lo a tots aquells que em pregunten: "Un altre Winterreise? No et canses de sentir-lo?" (No, no me'n canso perquè mai no és el mateix)
A més, la programació inclou un concert d'Isabel Villanueva i François Dumont, viola i piano; tres recitals de piano, amb Mario Mora, Nicholas Angelich i Javier Perianes; dos de la Camerata 432 (un d'ells el concert familiar) i, al concert de cloenda, la Deutsche Messe de Schubert amb el Cor de Cambra de la Diputació de Girona. Deixo pel final l'esdeveniment d'aquesta edició tan especial: Schubert cedeix espai al seu estimat Beethoven perquè el Quartet Casals n'interpreti, per primer cop, tots els seus quartets de corda. Cinc concerts amb Beethoven! Com sempre, trobareu el detall de la informació al web de la Schubertíada; així que pugui editaré aquest article per posar-hi els enllaços als cinc recitals.
Acabarem aquesta entrada amb Schubert, amb un dels lieder que sentirem al concert inaugural: Der Einsame (El solitari), amb poema de Karl Gottlieb Lappe. Potser pel títol pensareu que és una trista reflexió sobre la solitud, però no. Al contrari, és una cançó encantadora que ens parla d'un home que s'asseu davant de la llar de foc per gaudir serenament d'aquesta estona d'abans d'anar a dormir... Meditació avant la lettre. L'escoltarem amb Hermann Prey i Karl Engel.
Wenn meine Grillen schwirren,
Bei Nacht, am spät erwärmten Herd,
Dann sitz’ ich mit vergnügtem Sinn
Vertraulich zu der Flamme hin,
So leicht, so unbeschwert.
Ein trautes, stilles Stündchen
Bleibt man noch gern am Feuer wach,
Man schürt, wenn sich die Lohe senkt,
Die Funken auf und sinnt und denkt:
„Nun abermal ein Tag!“
Was Liebes oder Leides
Sein Lauf für uns dahergebracht,
Es geht noch einmal durch den Sinn;
Allein das Böse wirft man hin,
Es störe nicht die Nacht.
Zu einem frohen Traume,
Bereitet man gemach sich zu,
Wenn sorgenlos ein holdes Bild
Mit sanfter Lust die Seele füllt,
Ergibt man sich der Ruh.
Oh, wie ich mir gefalle
In meiner stillen Ländlichkeit!
Was in dem Schwarm der lauten Welt
Dar irre Herz gefesselt hält,
Gibt nicht Zufriedenheit.
Zirpt immer, liebe Heimchen,
In meiner Klause eng und klein.
Ich duld’ euch gern: ihr stört mich nicht,
Wenn euer Lied das Schweigen bricht,
Bin ich nicht ganz allein.
Quan els meus grills canten,
a la nit, davant la càlida llar de foc,
m'assec amb ànim alegre,
satisfet, a prop de les flames,
tan lleuger, sense preocupacions.
Durant una horeta tranquil·la, recollida,
hom li agrada vigilar el foc,
hom l'atia, quan la flama minva,
fent saltar les espurnes, rumia i pensa:
Ha passat un altre dia!
El que l'amor o el patiment
ens ha portat durant el seu decurs,
passa un cop més pel pensament;
hom descarta el mal,
perquè no destorbi durant la nit.
Per a uns plàcids somnis
hom es prepara així,
quan, sense preocupacions, una dolça imatge
amb íntim plaer omple l'ànima,
s'entrega a la pau.
Oh, com m'agrada
la meva vida tranqui al camp!
En l'enrenou del món sorollós
el cor confús se sent atrapat,
no hi troba felicitat.
Continua cantant, estimat grill,
en la meva ermita petita i estreta.
Us tolero amb alegria: no em feu nosa
quan la vostra cançó trenca el silenci
no estic sol del tot.