Per ser precisos, J de la Diada de Sant Jordi, perquè el que celebrem a Liederabend cada any és la festa, són les roses. Recordem també altres dates cada any, la Pasqua i el Nadal, i, de tant en tant, alguna més com Tots Sants o fins i tot el dia de Sant Antoni de Pàdua; tot s'hi val si ens proporciona una excusa per escoltar una cançó. Però, de totes les festes que puguem celebrar, la meva preferida és la de Sant Jordi; per això té una lletra al nostre abecedari. Com que aquestes pàgines es llegeixen des d'aquí a tocar fins a les antípodes, voldria dedicar aquesta entrada a tots els que no tindreu ocasió de celebrar la festa al carrer el dia 23, el proper diumenge, explicant-vos perquè és tan especial. Si viviu a Catalunya tindreu la vostra opinió sobre aquest dia, així que us convido a dir-ne la vostra.
- La celebració d'aquest dia amb roses està documentada des del segle XV. No sóc gaire de tradicions perquè sí, n'hi ha que se segueixen de fa anys i panys i si desapareguessin no les trobaria a faltar però, en aquest cas, m'agrada molt que s'hagin regalat roses durant més de cinc-cents anys.
- Se sol dir que Sant Jordi és la celebració de l'amor, i realment ho és, però en un sentit amplíssim, i aquesta és una altra de les coses que m'agraden. De tota la vida (i aquí em refereixo al que puc recordar, no sé què es feia al segle XV), els homes han regalat roses a les seves dones i promeses, i també a mares, àvies, germanes, filles, amigues, companyes de feina, clientes... és a dir, a qualsevol dona a qui vulguin demostrar aquell dia el seu afecte. I, com que la festa és un reflex de la societat, en els darrers anys veiem pel carrer parelles d'homes o de dones que també es regalen roses, i això és un motiu més de celebració, perquè em fa pensar que potser sí que avancem, ni que sigui una mica.
- M'agrada el dia de Sant Jordi perquè m'agraden les roses, i hi ha poques coses que alegrin més els carrers que les parades plenes d'aquestes flors, gairebé totes de varietats de color vermell sang. Rams enormes, de dotzenes de roses, acompanyats de braçats d'espigues que s'afegiran a les flors quan es preparin per regalar. I com que un bon dia algú va tenir la pensada d'aprofitar una feliç coincidència de dates per afegir els llibres i els llibreters a la festa, encara m'agrada més.
- Sant Jordi és un dia obert a tothom. A tots els pobles i ciutats, totes les floristeries sortiran al carrer, i les seves parades seran les més maques i les seves roses les de més qualitat i més ben guarnides. Aquell dia, però, tothom que ho vulgui pot vendre roses, i la majoria de parades als carrers més concorreguts seran d'associacions, esplais o estudiants que volen recollir diners pel seu viatge de final de curs. És per això que hi ha tantíssimes parades de roses!
- El dia de Sant Jordi també m'agrada perquè resisteix prou bé la comercialització, segurament per la seva pròpia naturalesa, ja que només es regalen roses i llibres, i perquè està a l'abast de la majoria de les butxaques: cada persona rep una rosa, només una, i un llibre, només un.
- Amb tot aquest enrenou, i és un dia feiner. Potser algú se l'agafa de vacances, però la majoria fem per entrar a treballar una mica més tard, o plegar una mica més d'hora, o aprofitem la pausa del cafè o l'hora de dinar per fer un tomb. Cada any tenim un petit debat sobre si hauria de deixar de ser feiner, però el cert és que l'ambient canvia molt quan cau en diumenge, com aquest any.
I, més o menys, aquest seria el meu Sant Jordi. Té coses que no m'agraden? Sí, alguna, com la gentada que es pot aplegar en determinades hores a determinats llocs, o alguna rosa blava o de coloraines (sí, tenyides, un atemptat estètic!) que es veu en alguna parada, però hi ha una cosa que ho compensa tot: és el dia de l'any que la gent està més contenta; és sorprenent la taxa de somriures per metre quadrat, entre petons, llibres i roses.
Nosaltres avançarem a la festa amb una rosa musical, com sempre. Enguany trobem les roses a un poema de Heinrich Heine, on l'amant abandonat, en la seva tristesa, veu el món més gris, més apagat, i les roses més pàl·lides. D'aquest poema se n'han fet moltes cançons, les més conegudes de les quals són la de Piotr Ílitx Txaikovski, en una traducció al rus del poema, i la de Fanny Mendelssohn. Escoltarem la d'aquesta compositora, Warum sind denn die Rosen so blass, que s'estrena així a Liederabend; la versió serà la de Diana Damrau i Helmut Deutsch.
Que passeu una bona diada de Sant Jordi!
Nosaltres avançarem a la festa amb una rosa musical, com sempre. Enguany trobem les roses a un poema de Heinrich Heine, on l'amant abandonat, en la seva tristesa, veu el món més gris, més apagat, i les roses més pàl·lides. D'aquest poema se n'han fet moltes cançons, les més conegudes de les quals són la de Piotr Ílitx Txaikovski, en una traducció al rus del poema, i la de Fanny Mendelssohn. Escoltarem la d'aquesta compositora, Warum sind denn die Rosen so blass, que s'estrena així a Liederabend; la versió serà la de Diana Damrau i Helmut Deutsch.
Que passeu una bona diada de Sant Jordi!
Warum sind denn die Rosen so blass
Warum sind denn die Rosen so blaß?
O sprich mein Lieb warum?
Warum sind denn im grünen Gras
Die blauen Veilchen so stumm?
Warum singt denn mit so kläglichem Laut,
Die Lerche in der Luft?
Warum steigt denn aus dem Balsamkraut
Verwelkter Blütenduft?
Warum scheint denn die Sonn' auf die Au,
So kalt und verdrießlich herab?
Warum ist denn die Erde so grau,
Und öde wie ein Grab?
Warum bin ich selbst so krank und so trüb?
Mein liebes Liebchen sprich
O sprich mein herzallerliebstes Lieb,
Warum verließest du mich?
Per què són les roses tan pàl·lides?
Oh, digues-me amor meu per què.
Per què en l’herba verda
estan les violes tan mudes?
Per què canta amb un so tan trist
l’alosa a l’aire?
Per què la balsamina fa olor
de flors marcides?
Per què el sol llueix a la prada
tan fred i sorrut?
Per què la terra és tan gris
i erma com un sepulcre?
Per què estic tan trist i malaltís?
Digues-me estimada meva,
oh, digues-me amor del meu cor,
per què m’has abandonat?
(traducció de Salvador Pila)