Tercera entrada de la sèrie escrita pels estudiants del Màster en Lied de l'ESMUC, com a treball del mòdul Literatura del gènere. Repertori del lied alemany, impartit per la pianista Viviana Salisi. Aquesta setmana la Susanna Puig ens porta un altre gran lied, Waldesgespräch, que escoltarem en la versió de Dietrich Fischer-Dieskau i Gerald Moore. Moltes gràcies, Susanna!
 
Lorelei - Theodor Kaufmann
Lorelei - T. Kaufmann
 

Waldesgespräch pertany al cicle anomenat Liederkreis, op. 39 que va composar R. A. Schumann l’any 1840 sobre poemes de J. K. B. von Eichendorff i basat en la figura llegendària de Lorelei.

Lorelei és el nom d’un penya-segat situat en el riu Rin a Alemanya i també és una llegenda que va sorgir al Romanticisme i que va mencionar el poeta Clemens Brentano per primera vegada en la literatura. Aquesta llegenda ha anat canviant al llarg del temps. Lorelei era una dona innocent i molt bonica que encantava i seduïa a tots els homes que l’envoltaven, però que es va suïcidar a causa d’un amor no correspost. En la poesia d’Eichendorff apareix com una bella bruixa, i en el poema de Heine com una sirena en el que el seu cant màgic distreu als vaixells no deixant-los arribar al seu destí. Aquesta figura sempre està situada en el penya-segat abans mencionat al riu Rin.

En aquesta cançó trobem els tres temes preferits del Romanticisme alemany: la nit, el bosc i lo sobrenatural.

En una nit freda i en un gran bosc, un home es troba una dona sola cavalcant un cavall i s’ofereix per acompanyar-la a casa. Ella li parla de les seves preocupacions i d’un engany que li va trencar el cor i li demana que marxi dient-li que no sap qui és (els lectors encara no sabem qui és aquesta dona estranya), però l’home continua amb la seva intenció d’acompanyar-la. Enmig de l’entusiasme s’adona de la identitat de la noia! Tot i que no s’havien vist mai abans, ell sabia de l’existència de Lorelei. Ella li diu: “Tu bé que em coneixes”, assumint que qui s’ha perdut en el bosc, sap què li passarà si es troba amb ella. La població sospita el que està passant en aquell indret, ja que fins el moment cap persona havia tornat en vida d’aquell bosc. En les següents dues línies de vers, ens informa per primera vegada on ens trobem. “des de dalt del cingle el meu castell, en silenci, mira cap baix, cap el Rin” la primera referència que fa al riu. Lorelei cita les primeres frases que li havia dit l’home. La repetició de “comença a fer fred”, la podem entendre com a presagi de la mort de l’home. Queda palès el camí sense sortida de l’home, que en un principi havia pensat en un romanç inofensiu.

La primera indicació de la partitura és “ziemlich rasch” (bastant ràpid) en la tonalitat brillant de mi major. En els primers quatre compassos d’introducció del piano, podem sentir els corns de caça, en una agradable atmosfera boscana que més endavant mencionarà amb “d'un costat a l'altre erra el corn de caça”. Llavors comença la veu amb la frase interrompuda “ja és tard” i “ja és fred”. Llavors ve la declaració de l’home segur d’ell mateix fins al punt culminant de la frase “schöne” (bella). Amb l’última paraula de la frase d’aquest vers “heim” (casa), Schumann canvia la tonalitat i per tant l’estat d’ànim a do major. En la nova tonalitat i en moviments de vuitena en l’acompanyament de piano, comença Lorelei la seva trista descripció de que va ser abandonada i té el cor trencat. El piano acaba amb un forte repentí “d'un costat a l'altre erra el corn de caça”. No sabem si el dol és fingit i entra dins del pla de Lorelei o si és real, aquesta qüestió resta en mans de l’intèrpret. Amb aquesta frase forte canvia l’acompanyament del piano: acords repetits a la ma dreta i un acompanyament descendent a la ma esquerra, acompanyen la veu mentre Lorelei li diu a l’home que abandoni el bosc, acabant amb la tonalitat de si menor, i llavors el piano comença altra vegada amb el bon humor i l’animació que ens dóna la tonalitat de mi major. L’home encara té la intenció de captivar la jove i bonica dona acompanyat altra vegada pels corns de caça com a l’inici de la peça. Sobtadament amb la paraula “Leib”, cos, ell es queda corprès i comença a entendre la situació. La textura del piano canvia per acords staccato. La línia del cant sempre ascendent amb el text “Que Déu m'ajudi!” llavors ve com en forma d’eco en l’acompanyament del piano preparant “Tu ets la bruixa Lorelei!” amb un ritardando forte en si major. L’home resta quasi mut i Lorelei li explica en la seductora tonalitat altra vegada de mii major i sempre amb una línia ascendent i aguda qui és ella. La frase “Tu bé que em coneixes” Schumann la repeteix una segona vegada, i així dóna èmfasi a l’error que ha comès l’home d’estar en aquell bosc, sabent el què li podia passar. La intensitat augmenta fins “ja és tard, ja és fred” i amb to amenaçant “no sortiràs mai més d'aquest bosc” amb accents sobre cada acord per fer més clara la declaració d’intencions de la bruixa. La paraula “nimmermehr” (mai més), està repetida tres vegades, la segona vegada amb un ritardando, destacant així la insistència. En el postludi tornen a sonar els corns del preludi, exactament amb les mateixes notes, la mateixa música com si res hagués passat o com si la música tornés a començar.
 
 
Waldesgespräch
 

Es ist schon spät, es wird* schon kalt,
Was reitst du einsam durch den Wald?
Der Wald ist lang, du bist allein,
Du schöne Braut! Ich führ dich heim!

"Groß ist der Männer Trug und List,
Vor Schmerz mein Herz gebrochen ist,
Wohl irrt das Waldhorn her und hin,
O flieh! Du weißt nicht, wer ich bin.

So reich geschmückt ist Roß und Weib,
So wunderschön der junge Leib,
Jetzt kenn ich dich - Gott steh mir bei!
Du bist die Hexe Lorelei. -

"Du kennst mich wohl - von hohem Stein
Schaut still mein Schloß tief in den Rhein.
Es ist schon spät, es wird* schon kalt,
Kommst nimmermehr aus diesem Wald."

Ja és tard, comença a fer fred,
com és que cavalques sola pel bosc?
El bosc és extens i vas tota sola,
tu bella núvia! Jo et portaré a casa! --

"Gran és l'engany i l'ardit dels homes,
de dolor tinc el cor partit,
d'un costat a l'altre erra el corn de caça,
oh fuig! Tu no saps qui sóc jo."

Tan sumptuosament guarnits dona i cavall,
tan meravellós el jove cos,
ara t'he reconegut -- Que Déu m'ajudi!
Tu ets la bruixa Lorelei. --

"Tu bé que em coneixes -- des de dalt del cingle
el meu castell, en silenci, mira cap baix, cap el Rin.
Ja és tard, comença a fer fred,
tu no sortiràs mai més d'aquest bosc."


(traducció de Salvador Pila)