Castell de Greifenstein, al Danubi. Il·lustració de l'Almanac Vesta (1835)
No, no és que el Capità Obvi hagi vingut a recordar-nos que Schubert va compondre lieder. El títol té a veure amb una ocasió, poc després de la mort de Schubert, que les paraules "compositor de cançons" van ser utilitzades despectivament.
Quan un músic important moria a Viena en aquells anys, els seus amics (sovint també músics) feien una missa de Rèquiem en memòria seva. Així s'havia fet per Gluck, Haydn, Salieri i, només un any abans, per Beethoven. Els amics de Schubert van organitzar a una de les esglésies més importants de Viena, l'Agustinenkirche, la interpretació del Rèquiem d'Anselm Hüttenbrenner (el mateix que s'havia interpretat en homenatge de Beethoven). Van proposar al reconegut cantant Ludwig Tietze que cantés la part del tenor i el molt tanoca va dir que no. Segons explica Joseph Hüttenbrenner, germà del compositor, Tietze va afegir que, al seu parer, Schubert no era prou importat per merèixer un honor reservat als grans compositors; ell només havia estat un bon compositor de cançons. I es va quedar tan ample. El més sorprenent és que el tenor, sense pertànyer al cercle d'amics més íntims de Schubert, com Hüttenbrenner, el coneixia prou bé i havia estat un dels cantants que més sovint havia interpretat els seus lieder, per això li van proposar de participar al concert.
L'estirabot de Tietze, a banda de fer-lo passar a la posteritat, ens dona una idea clara de la consideració tan minsa que tenia en aquells moments el lied (seixanta anys més tard, a la mateixa ciutat, ni més ni menys que Hugo Wolf va ser menystingut encara per ser un "compositor de cançons") i del desconeixement tan gran que hi havia de l'obra de Schubert, també de les seves simfonies, quartets, sonates, misses.. Avui considerem Schubert un gran compositor, amb una obra extensa i brillant, i les seves cançons són un referent. D'aquí el nom del curs que comença avui (excepte imprevistos d'última hora) a la llibreria La Central: Franz Schubert, compositor de cançons.
Si el primer curs, el que vam fer l'hivern passat, va ser una introducció al lied, el segon havia d'estar dedicat a Schubert, perquè el lied no s'entén com a gènere sense ell. El lied ja existia abans de Schubert però, alhora, neix amb Schubert. Aquesta aparent contrasentit és, al meu parer, la clau de la vàlua de la seva obra: a la seva habitació modesta a la llar familiar, un jove de disset anys revoluciona el lied, que passa de ser aquella peça amable i agradable (i sovint valuosa des del punt de vista musical, una cosa no treu l'altra) a ser el vehicle d'expressió més sincer dels sentiments més íntims. I, molt probablement, ho fa sense ser-ne conscient. Naturalment, l'interès dels lieder de Schubert no rau només en aquest canvi de concepte; afegim-hi qualitat, quantitat i bellesa i tenim una obra extraordinària. Prou que ho sabem en aquesta casa!
Avui, quan comencem el curs, una de les primeres coses que veurem serà un mapa que ens recordarà què passava a Europa en l'època de Schubert. Quan neix, el 1797, encara existeix el Sacre Imperi Romanogermànic, vigent des del segle X. Poc després vindran les guerres napoleòniques; l'Arxiducat d'Àustria perdrà i veurà Napoleó instal·lat al palau de Schönbrunn. Llavors arribarà l'Era Metternich i la societat haurà de viure la censura asfixiant, les sospites i els espies arreu. Mentrestant, a Viena es continua fent música. És el temps de Beethoven i Rossini, i s'acosta el temps del virtuosisme: el nen prodigi Liszt, Paganini.
En aquest context, el petit Franz ingresa al Konvikt, l'internat on coneixerà a algunes de les persones més importants de la seva vida, i compon les seves primeres obres, fins que arriba el moment de Gretchen am Spinnrade, el 1814. Després vindrà l'any dels miracles, dos anys llargs, de fet, en què Schubert compon més de tres-cents lieder; a partir de 1817, lluitarà per viure de la seva música. I quan sembla que se'n sortirà, el 1823, la gran crisi: la malaltia. Només viurà cinc anys més. Però 1823 és, a més, l'any de Die schöne Müllerin, i el 1827, uns mesos abans de morir, el de Winterreise, els seus dos grans cicles. Com veieu, moltes coses per explicar, sis setmanes per endavant per mirar de fer-ho i molta música per escoltar.
Aquesta setmana comparteixo amb vosaltres el primer lied de Schubert que sentirem aquesta tarda, Auf der Donau, interpretat per Wolfgang Holzmair i Gérard Wyss. És un gran lied, però no l'he triat només per això...
Quan un músic important moria a Viena en aquells anys, els seus amics (sovint també músics) feien una missa de Rèquiem en memòria seva. Així s'havia fet per Gluck, Haydn, Salieri i, només un any abans, per Beethoven. Els amics de Schubert van organitzar a una de les esglésies més importants de Viena, l'Agustinenkirche, la interpretació del Rèquiem d'Anselm Hüttenbrenner (el mateix que s'havia interpretat en homenatge de Beethoven). Van proposar al reconegut cantant Ludwig Tietze que cantés la part del tenor i el molt tanoca va dir que no. Segons explica Joseph Hüttenbrenner, germà del compositor, Tietze va afegir que, al seu parer, Schubert no era prou importat per merèixer un honor reservat als grans compositors; ell només havia estat un bon compositor de cançons. I es va quedar tan ample. El més sorprenent és que el tenor, sense pertànyer al cercle d'amics més íntims de Schubert, com Hüttenbrenner, el coneixia prou bé i havia estat un dels cantants que més sovint havia interpretat els seus lieder, per això li van proposar de participar al concert.
L'estirabot de Tietze, a banda de fer-lo passar a la posteritat, ens dona una idea clara de la consideració tan minsa que tenia en aquells moments el lied (seixanta anys més tard, a la mateixa ciutat, ni més ni menys que Hugo Wolf va ser menystingut encara per ser un "compositor de cançons") i del desconeixement tan gran que hi havia de l'obra de Schubert, també de les seves simfonies, quartets, sonates, misses.. Avui considerem Schubert un gran compositor, amb una obra extensa i brillant, i les seves cançons són un referent. D'aquí el nom del curs que comença avui (excepte imprevistos d'última hora) a la llibreria La Central: Franz Schubert, compositor de cançons.
Si el primer curs, el que vam fer l'hivern passat, va ser una introducció al lied, el segon havia d'estar dedicat a Schubert, perquè el lied no s'entén com a gènere sense ell. El lied ja existia abans de Schubert però, alhora, neix amb Schubert. Aquesta aparent contrasentit és, al meu parer, la clau de la vàlua de la seva obra: a la seva habitació modesta a la llar familiar, un jove de disset anys revoluciona el lied, que passa de ser aquella peça amable i agradable (i sovint valuosa des del punt de vista musical, una cosa no treu l'altra) a ser el vehicle d'expressió més sincer dels sentiments més íntims. I, molt probablement, ho fa sense ser-ne conscient. Naturalment, l'interès dels lieder de Schubert no rau només en aquest canvi de concepte; afegim-hi qualitat, quantitat i bellesa i tenim una obra extraordinària. Prou que ho sabem en aquesta casa!
Avui, quan comencem el curs, una de les primeres coses que veurem serà un mapa que ens recordarà què passava a Europa en l'època de Schubert. Quan neix, el 1797, encara existeix el Sacre Imperi Romanogermànic, vigent des del segle X. Poc després vindran les guerres napoleòniques; l'Arxiducat d'Àustria perdrà i veurà Napoleó instal·lat al palau de Schönbrunn. Llavors arribarà l'Era Metternich i la societat haurà de viure la censura asfixiant, les sospites i els espies arreu. Mentrestant, a Viena es continua fent música. És el temps de Beethoven i Rossini, i s'acosta el temps del virtuosisme: el nen prodigi Liszt, Paganini.
En aquest context, el petit Franz ingresa al Konvikt, l'internat on coneixerà a algunes de les persones més importants de la seva vida, i compon les seves primeres obres, fins que arriba el moment de Gretchen am Spinnrade, el 1814. Després vindrà l'any dels miracles, dos anys llargs, de fet, en què Schubert compon més de tres-cents lieder; a partir de 1817, lluitarà per viure de la seva música. I quan sembla que se'n sortirà, el 1823, la gran crisi: la malaltia. Només viurà cinc anys més. Però 1823 és, a més, l'any de Die schöne Müllerin, i el 1827, uns mesos abans de morir, el de Winterreise, els seus dos grans cicles. Com veieu, moltes coses per explicar, sis setmanes per endavant per mirar de fer-ho i molta música per escoltar.
Aquesta setmana comparteixo amb vosaltres el primer lied de Schubert que sentirem aquesta tarda, Auf der Donau, interpretat per Wolfgang Holzmair i Gérard Wyss. És un gran lied, però no l'he triat només per això...
Auf der Donau
Auf der Wellen Spiegel
Schwimmt der Kahn.
Alte Burgen ragen
Himmelan;
Tannenwälder rauschen
Geistergleich -
Und das Herz im Busen
Wird uns weich.
Denn der Menschen Werke
Sinken all';
Wo ist Thurm und Pforte,
Wo der Wall,
Wo sie selbst, die Starken?
Erzgeschirmt,
Die in Krieg und Jagden
Hingestürmt.
Trauriges Gestrüppe
Wuchert fort,
Während frommer Sage
Kraft verdorrt.
Und im kleinen Kahne
Wird uns bang -
Wellen droh'n, wie Zeiten,
Untergang.
Damunt el nivell
de les ones sura la barca,
antics castells es drecen
vers el cel,
boscos d’avets mormolen
com esperits,
i el cor se’ns ablaneix
en el pit.
Car totes les obres dels humans
s’esfondren,
on són les torres, on les portalades,
on les muralles,
on són elles mateixes, les fortaleses,
tan ben protegides,
que en guerres i batudes foren
assaltades?
Desolats matossars
s’hi propaguen arreu,
mentre la força de les devotes
llegendes s’esbraona:
i a la petita barca
ens angoixem,
les onades, com el temps, amenacen
l’esfondrament.
(traducció de Salvador Pila)