alt
títol
 

El lied parla de la vida. No és que ho digui jo, és que si llegim entrevistes a intèrprets trobarem que aquesta afirmació és constant. Per això el lied sempre és actual i per això la lletra V de l'abecedari de Liederabend és per a vida.

El lied parla de la vida perquè la poesia en parla, naturalment. Les paraules que feien servir els poetes fa quatre-cents anys són diferents de les que feien servir en fa cent o les que fan servir avui dia, però els seus interessos eren fonamentalment els mateixos a totes les èpoques. De vegades em diu alguna persona que aquest llenguatge diferent s'alça com un mur i li fa percebre el lied com una cosa massa llunyana, massa aliena al nostre temps. Si aquesta persona té temps i ganes, dediquem una estona a trobar una esquerda en aquest mur que faci possible connectar l'abans i l'ara. Entenc perfectament que si no es percep aquesta connexió el gènere no interessi gaire, excepte que ho faci per motius estrictament musicals, que també és una opció.

El lied parla de la vida (tercer i últim cop que començo un paràgraf amb aquesta frase), però no només dels seus aspectes més sublims i transcendents. Qui sóm? A on anem? D'on venim? To això està molt bé, però hi ha altres coses no tan elevades, més pràctiques, que també han cridat l'atenció de poetes i compositors primer, de cantants i pianistes després i finalment, en aquest racó d'Internet, la meva. Aquesta vessant més quotidiana és la que volia destacar avui.

Per exemple, què em dieu d'una de les preguntes més repetides ara i fa cent anys: què dinarem avui? Sort en tenim, de Leonard Bernstein, que al seu cicle La bonne cuisine ens proposa quatre receptes, totes elles extretes d'un receptari francès publicat el 1873. Avui dinarem Civet à tout vitesse. Parlem de menjar, parlem de beure... No sempre es beu amb moderació, en la cançó tampoc; es comença fent un brindis per l'alegria, es continua explicant històries de reis i les seves puces i s'acaben cantant històries obscenes. Amb molta classe, això sí. Però si parlem de sortir de nit, no pot faltar la lleugeresa encantadora de dues cançons de dos compositors que normalment no ho eren, de lleugers: Robert Schumann i Peter Warlock.

Els nens també tenen el seu espai a la cançó, gràcies, entre d'altres, a Modest Mussorgski i Bernstein. El nen entremaliat al racó de pensar o la nena de deu anys que està tipa dels comentaris absurds dels grans són només dues mostres de dos cicles que no em canso de recomanar: La cambra dels nens i I hate music. I què me'n dieu, dels nens esvalotats al teatre, abans que comenci la funció?

Si remeneu pel web trobareu d'altres cançons que parlen de la vida quotidiana. Avui us volia parlar d'una més, Schlechtes Wetter, una de les poques que Richard Strauss va compondre a partir d'un poema de Heine. El va compondre el 1918, quan tornava al lied després d'un silenci de més de deu anys; Schlechtes Wetter és l'últim dels Fünf kleine Lieder (Cinc petites cançons), op. 69, publicats immediatament després de dos reculls dels quals hem escoltat una mostra: l'opus 67, que inclou les cançons d'Ofèlia, i l'opus 68, els Brentano Lieder.

Els primers versos ens parlen d'una tempesta: vent, pluja i neu. Quants lieder no hi haurà que comencin així i després ens parlin de l'angoixa del protagonista? Aquí no, aquí el narrador és a recer del mal temps, observant per la finestra: només s'hi veu una velleta amb un llum que camina fent tentines. Quan Heine diu "em penso que..." sembla que ens hagi d'explicar una història dura com la de La vagabonde, però no; de cop i volta arriba una història d'allò més prosaica. Resulta que la velleta ha sortit a comprar els ingredients per fer-li un pastís a la seva filla, que ja no és cap criatura i està arrepapada a una butaca esperant que torni la mare. Això sí, Heine ens parla dels seus rulls daurats i la seva cara tan dolça. Estaria pensant en alguna filla consentida en concret?

Strauss compon un lied molt descriptiu: hi sentim la tempesta, la curiositat de l'observador (gairebé podem veure com estira el coll per no perdre's detall de l'escena), i, s'hi posem imaginació, l'olor del pastís (els pastissos fan olor de vals?). És una cançó que no sabria dir-vos si m'agrada o no; d'aquí a aquí la trobo absurda, d'aquí aquí, m'encanta la seva ironia. En qualsevol cas, Strauss estava molt inspirat quan la va compondre. La sentirem interpretada per Camilla Tilling i Paul Ravinius; a veure què us sembla!

 
 
Schlechtes Wetter
 

Das ist ein schlechtes Wetter,
Es regnet und stürmt und schneit;
Ich sitze am Fenster und schaue
Hinaus in die Dunkelheit.

Da schimmert ein einsames Lichtchen,
Das wandelt langsam fort;
Ein Mütterchen mit dem Laternchen
Wankt über die Straße dort.

Ich glaube, Mehl und Eier
Und Butter kaufte sie ein;
Sie will einen Kuchen backen
Fürs große Töchterlein.

Die liegt zu Hause im Lehnstuhl,
Und blinzelt schläfrig ins Licht;
Die goldenen Locken wallen
Über das süße Gesicht.

Fa un temps molt dolent,
plou, fa vent i neva;
m'estic assegut a la finestra
mirant cap a la foscor.

Brilla una llumeta solitària
que avança lentament;
una marona amb una petita llàntia,
que fa tentines pel carrer.

Em sembla que ha anat a comprar
farina, ous i mantega;
vol fer un pastís
per a la seva filleta gran.

Que és a casa, arrepapada a la butaca,
i parpelleja endormiscada per la llum,
amb els seus rulls daurats caient-li
damunt la seva dolça cara.