Niccolò Tommaseo
tíIl·lustracio de Canti toscani - N. Tommaseo
 

Un rispetto és un tipus d'estrofa poètica pròpia de la llengua toscana, formada generalment per sis o vuit versos hendecasíl·labs, tot i que l'extensió pot variar entre quatre i deu versos. La temàtica dels rispetti és amorosa, es tracta d'una salutació respectuosa (d'aquí el nom) a la persona estimada. Es va estendre durant el segle XIII i va arribar al seu apogeu durant la segona meitat del segle XV, quan va ser molt conreada per Angelo Poliziano i, en menor mesura, per Llorenç el Magnífic.

Tan italians com són els rispetti, i els que hem escoltat fins ara són en alemany: la major part dels lieder de l'Italienisches Liederbuch d'Hugo Wolf fan servir aquesta forma poètica. Dels quatre que he compartit, n'hi ha que tenen el caràcter refinat i elevat que associem amb els il·lustres noms renaixentistes; com el delicat Was für ein Lied soll ich gesungen werden; d'altres, n'hi ha també, però, de tan burletes com Schweig einmal still, dub garst'ger Schwätzer dort!; quan les formes poètiques es popularitzen s'empelten també d'ironia i sentit de l'humor.

Wolf utilitza la versió que va fer Paul Heyse del cançoner de Niccolò Tommaseo Canti popolari toscani, corsi, illiric, greci, publicat el 1841. El lingüista Tommaseo, un d'aquells senyors meravellosos capaços de fer tot solet un diccionari, el Dizionario della Lingua Italiana, va néixer a Dalmàcia el 1802, feu-vos una idea de les sotragades sociopolítiques que li va tocar de viure. Ell era culturalment italià, però també li interessava molt la cultura balcànica, d'aquí que el seu recull de cançó popular abasté una àrea geogràfica tan gran.

Avui escoltarem un altre dels rispetti recollits als Cants toscans; aquest cop, però, en la llengua original i musicat per Ermanno Wolf-Ferrari (cap parentiu entre ell i Hugo Wolf). Wolf-Ferrari va néixer a Venècia el 1876 i va morir a la mateixa ciutat el 1948; el seu pare, el pintor alemany August Wolf va anar en la seva època d'estudiant de pinacoteca en pinacoteca, fins arribar a Venècia; s'hi va casar amb Emilia Ferrari i s'hi va establir. Ermanno va dubtar entre dedicar-se a la pintura o a la música i la seva formació es va repartir entre Venècia, Roma i Munic; finalment, va triar la música. No sabem com li hagués anat si s'hagués inclinat per la pintura, però malgrat haver compost més d'una dotzena d'òperes, un nombre similar d'obres simfòniques i de cambra, una cantata i tres reculls de cançons, l'única obra musical seva que forma part del repertori és l'òpera Il segreto di Susanna, del 1909. Els dos primers reculls, de quatre cançons cadascun, són del 1902, els Rispetti op. 11 i 12; el darrer recull és el més extens, quaranta-quatre peces publicades amb el títol Canzionere, op. 17, el 1935.

E tanto c'è pericol és el tercer rispetto de l'op. 11, una cançó molt bonica, musicalment més alemanya que italiana, que parla de l'amor etern a la manera hiperbòlica d'aquesta forma de poesia. La vaig sentir per primer cop en un recital de Piotr Beczała i Helmut Deutsch i em va cridar l'atenció; m'hagués agradat compartir amb vosaltres la seva versió, però no l'he trobada, així que n'he triat una altra entre els pocs enregistraments que hi ha, la de Yvi Janicke i Bruno Canino. Ermanno Wolf-Ferrari és el quart compositor italià que escoltem, si no em falla la memòria; l'afegim a la nostra llista d'únics amb aquesta petita i encantadora cançó.

 
 
E tanto c'è pericol
 
E tanto c’è pericol ch’io ti lasci
quanto in mezzo del mar fare un giardino.
a torno a torno un muricciuol di sassi
ed in quel mezzo porvi un gelsomino.
E quando il gelsomin sarà fiorito
allora il nostro amor
il nostro amor sarà finito!
Tant fàcil és que et deixi
com fer un jardí en mig de la mar,
tancar-lo amb un mur de pedra
i plantar-hi al bell mig un gessamí.
I quan el gessamí haurà florit
llavors el nostre amor,
el nostre amor s'haurà acabat!