Portrait de Francis Poulenc (1920)- Jacques-Émile Blanche
Retrat de Francis Poulenc - J.E. Blanche
 

Verdun, les Ardenes, el Marne, el Somme, Ieper, els Dardanels. Quatre anys. Setanta milions de combatents, vuit milions de morts, dos milions de desapareguts, vint-i-dos milions de ferits. Camps de mines. Centenars de quilòmetres de trinxeres en una mar de fang. Diumenge es commemorarà el centenari del final d'una guerra que va dessagnar Europa.

Guillaume Apollinaire va voler allistar-se a l'exèrcit així que va esclatar la guerra, però no el van admetre perquè no era francès (era nascut a Roma i d'origen polonès). Hi va insistir i va iniciar els tràmits per a nacionalitzar-se; finalment, l'abril de 1915 va marxar cap al front. Un any més tard va ser ferit per metralla a la templa; la seva gravetat va fer que el traslladessin a un hospital de París, en les mateixes dates que li concedien la ciutadania francesa. No va aconseguir recuperar-se totalment de les ferides i el maig de 1917 va ser declarat no apte per al combat, però va continuar prestant servei a les oficines, a París. Allà va morir a 38 anys a causa de l'epidèmia de grip que recorria Europa, tot just dos dies abans de l'armistici; l'estat el va declarar caigut per França. No va deixar d'escriure poesia durant tota la guerra i el 1918 va publicar al volum Calligrames la major part dels poemes d'aquests anys; el que us porto avui no es va publicar, però, fins el 1925, dins del recull Il y a. Es tracta de Bleuet, amb aquesta tendresa s'anomenava els soldats.

Els soldats francesos que van lluitar a la Primera Guerra Mundial van ser els primers (i els últims) a fer servir un nou uniforme. Uns anys abans, els caps pensants de l'exèrcit francès s'havien adonat que el seu vistós uniforme amb quepis vermell, capot blau i pantalons vermells tenia un problema: precisament, que era vistós. Se'ls veia d'una hora lluny. Calia trobar una opció per substituir-lo: havia de ser poc visible, identificable com a francès, produït íntegrament a França (no fos cas que l'uniforme l'acabés fent l'enemic) i de cost baix. Quan va començar la Gran Guerra van haver de decidir a corre-cuita quin seria el nou uniforme i van optar pel blau grisós que hem vist a tantes pel·lícules; algú va dir que tenia el color de l'horitzó i aquell to va acabar dient-se bleu horizon.

Al començament de la guerra, els soldats més veterans encara feien servir l'uniforme antic, perquè la producció no donava a l'abast, i van començar a anomenar bleuets els joves soldats que arribaven a les trinxeres nets i polits, amb el seu uniforme bleu horizon nou de trinca. Bleuets, com les flors blaves que veiem sobretot als camps de cereals, però també creixen aquí i allà; nosaltres també en diem blauets. Així va ser com la flor va restar vinculada als soldats i va esdevenir a França el símbol que recorda els caiguts en aquella guerra, com a Anglaterra ho és la rosella.

El poema d'Apollinaire s'adreça a un jeune homme de vingt ans que morirà d'aquí pocs minuts, a les cinc de la tarda, quan es doni l'ordre de sortir de les trinxeres. Més avall teniu, com sempre, el poema i una traducció, però he volgut afegir aquí el cal·ligrama, tal i com es va publicar a la primera edició. Fixeu-vos com una frase, feta tota de monosíl·labs, travessa de banda a banda el full, com una ferida: "Tu as vu la mort en face plus de cent fois tu ne sais pas ce que c'est la vie" [Has vist la mort de cara més de cent cops, no saps pas què és la vida].

 
Bleuet
 

La impressió que causa el poema l'explica molt bé Francis Poulenc: "Senzillament emocionat fins al més profund de mi mateix per la ressonància tan humana del poema d'Apollinaire". Poulenc també va ser un bleuet; un jeune homme de vingt ans que va sobreviure a la guerra. El van mobilitzar el gener de 1918, quan acabava de fer dinou anys i va ser al front fins al final de la guerra; en acabat va continuar al servei actiu a París, fins que va passar a la reserva el 1921. El retrat que encapçala aquesta entrada, on el veiem vestit amb l'uniforme bleu horizon, el va pintar el seu amic Jacques-Émile Blanche el 1920.

El compositor va escriure Bleuet l'octubre de 1939. Havien passat només vint anys i Europa ja hi tornava a ser. Us imagineu l'espant de tots aquells que havien viscut la Gran Guerra, només de pensar que allò es repetiria? De la cançó, interpretada aquí per Anthony Rolfe-Johnson i Graham Johnson, només us diré que l'escolteu; recorro per acabar novament a les paraules de Poulenc sobre el poema: "La humilitat, tant si es tracta de la pregària o del sacrifici d'una vida, és el que més em commou."

 
Bleuet
 

Jeune homme
De vingt ans
Qui as vu des choses si affreuses
Que penses-tu des hommes de ton enfance

Tu connais la bravoure et la ruse

Tu as vu la mort en face plus de cent fois
Tu ne sais pas ce que c’est que la vie

Transmets ton intrépidité
À ceux qui viendront
Après toi

Jeune homme
Tu es joyeux ta mémoire est ensanglantée
Ton âme est rouge aussi
De joie
Tu as absorbé la vie de ceux qui sont morts près de toi

Tu as de la décision
Il est 17 heures et tu saurais
Mourir
Sinon mieux que tes aînés
Du moins plus pieusement
Car tu connais mieux la mort que la vie
Ô douceur d’autrefois
Lenteur immémoriale

Jove
de vint anys
que has vist coses tan espantoses
què en penses, dels homes de la teva infantesa

Coneixes el valor i l'astúcia

Has vist la mort de cara més de cent cops
no saps pas què és la vida

Transmet la teva audàcia
als que vindran
darrere teu

Jove
ets feliç la teva memòria sagna
la teva ànima és vermella també
de joia
has absorbit la vida dels que han mort a prop teu

Tens resolució
són les cinc de la tarda i sabràs
morir
sinó millor que els teus majors
almenys més pietosament
perquè coneixes millor la mort que la vida
oh dolçor d'altres temps
lentitud immemorial