Un noi i una noia seuen a la vora d'un rierol, en silenci. Hi contemplen el seu reflex, amb la lluna i els estels com a testimonis. Quina escena tan idíl·lica, oi? Tot d'una la noia diu: “Sembla que ha de ploure. Me'n vaig a casa!”. Hi ha alguna cosa que no va a l'hora, en aquesta història. Parlem de Tränenregen, un dels lieder de La bella molinera i, com bé sabem, hi ha unes quantes coses que no van a l'hora, en aquest cicle.
Tränenregen és la desena cançó del cicle; per primer cop, el protagonista i la molinera estan junts, a soles. M'imagino el noi com algú molt jove, pràcticament un adolescent. I allà el tenim, assegut al costat de la noia sense saber què fer ni què dir. Hi són des de fa una estona i ni tan sols la mira, només mira el seu reflex. És la imatge de la timidesa i la inexperiència. És també en aquest lied quan el jove percep per primer cop que el rierol el crida. Ben bé com si en la figura de la molinera a l'aigua hi veiés una ondina que l'arrossega amb el seu cant cap al fons. És pertorbador.
A l'última estrofa al noi se li omplen els ulls de llàgrimes, de manera que el reflex desapareix i es trenca l'encanteri. I llavors arriben els dos últims versos, que ens fan pensar més en Heine que no pas en Müller, són un anticlímax que ens mostra que els pensaments de tots dos han anat per camins ben diferents durant aquella estona. La noia deu estar ben avorrida, amb aquell noi tan parat al costat. O potser una mica inquieta, no el coneix gaire. La qüestió és que, inesperadament, s'aixeca i marxa.
Amb les sis primeres estrofes del poema, Schubert compon un lied estròfic pur, agrupant-les de dos en dos: la primera estrofa musical ens descriu l'escena, els joves asseguts a la vora del riu. A la segona, el noi s'abstreu contemplant el seu reflex a l'aigua. A la tercera, sent la crida del rierol. Com que les tres estrofes són idèntiques, hem de confiar en l'habilitat dels intèrprets per diferenciar les tres situacions. L'última estrofa del poema, la setena, es correspon amb una estrofa musical nova, on sembla que sentim la frustració del noi en veure la noia que marxa.
I després d'aquest lied, què segueix? L'alegria del noi dient a qui vulgui escoltar-lo que l'estimada molinera és seva. Però d'això en parlarem un altre dia; avui escoltarem només la preciosa Tränenregen, interpretada per Matthias Goerne i Eric Schneider. Que ens serveixi de recordatori que el baríton serà la setmana vinent a Barcelona; acompanyat pel pianista Leif Ove Andsnes, cantarà ni més ni menys que els tres grans cicles de Schubert. Dilluns, Die schöne Müllerin; dimarts, Winterreise; dijous, Schwanengesang. Quina setmana schubertiana!
Wir saßen so traulich beisammen
Im kühlen Erlendach,
Wir schauten so traulich zusammen
Hinab in den rieselnden Bach.
Der Mond war auch gekommen,
Die Sternlein hinterdrein,
Und schauten so traulich zusammen
In den silbernen Spiegel hinein.
Ich sah nach keinem Monde,
Nach keinem Sternenschein,
Ich schaute nach ihrem Bilde,
Nach ihren Augen allein.
Und sahe sie nicken und blicken
Herauf aus dem seligen Bach,
Die Blümlein am Ufer, die blauen,
Sie nickten und blickten ihr nach.
Und in den Bach versunken
Der ganze Himmel schien
Und wollte mich mit hinunter
In seine Tiefe ziehn.
Und über den Wolken und Sternen,
Da rieselte munter der Bach
Und rief mit Singen und Klingen:
Geselle, Geselle, mir nach!
Da gingen die Augen mir über,
Da ward es im Spiegel so kraus;
Sie sprach: Es kommt ein Regen,
Ade, ich geh nach Haus.
Seiem tranquil·lament
a la fresca ombra dels verns,
i junts miràvem amb placidesa
el rierol que corria a baix.
La lluna també arribà,
i al seu darrere, les estrelles,
i junts miràvem dolçament
el mirall d’argent.
Jo no veia la lluna,
ni la resplendor de les estrelles,
mirava solament la seva imatge,
i veia només els seus ulls.
Veia com ella es reclinava i mirava
cap amunt, des del venturós rierol,
les floretes a la riba, les blaves,
es reclinaven i miraven cap ella.
I la totalitat del cel semblava
haver-se enfonsat en el rierol
i voler endur-se’m avall
cap a la seva fondària.
I damunt núvols i estrelles,
allà corria vivaç el rierol
i cridava cantant i dringant:
Company, company, segueix-me!
Llavors els ulls se m’ompliren de llàgrimes,
el mirall s’encrespà;
ella digué: està a punt de ploure,
adéu, me’n vaig a casa.
(traducció de Salvador Pila)