Elisabet de Baviera
Elisabet de Baviera (retratada el 1867)
 

En un país molt llunyà hi havia una noia de quinze anys que vivia feliç i protegida pels seus pares enmig de la natura. Vet aquí que l'emperador la va conèixer un dia, i l'endemà va demanar la seva mà; uns mesos després es van casar. Si això fos un conte dels antics l'acabaríem aquí dient “I van viure feliços i van menjar anissos”. Però el conte es pot explicar d'una altra manera.

Una vegada hi havia una emperadriu que no era feliç. No ho era el seu matrimoni; s'hagués estimat més no casar-se amb aquell desconegut, però no li estava permès rebutjar l'emperador. Quin honor més alt podia desitjar una jove? La seva primera filla va morir quan tenia dos anys; l'hereu es va suïcidar quan en tenia trenta-dos. L'emperadriu detestava l'ambient de la cort tant com estimava viatjar i gaudir de l'aire lliure; les seves dames de companyia temien la seva tendència al risc, que havien de compartir per grat o per força. Els retrats ens la mostren com una dona bella, però no ens diuen que va arribar a tenir una cura malaltissa del seu rostre, els seus cabells i la seva figura. Va fer un ús segurament abusiu dels seus privilegis per viure tan lliurament com li fos possible i va complir pocs dels seus deures com a emperadriu; era vista per tothom com una dona excèntrica. Va morir assassinada amb seixanta-un anys.

Elisabet de Baviera, és d'ella de qui parlem, era conscient que no encaixava en el seu entorn ni en la seva època. Per això va disposar que després de la seva mort els seus poemes quedessin sota la custòdia del president de la Confederació Suïssa i que es fessin públics el 1950. Aquests poemes eren el seu diari; l'havia començat el 1885 i el va interrompre quan va morir el seu fill, el 1889. Pensava que a mitjan segle XX hauria passat prou temps com perquè ningú no se sentís ofès per les al·lusions i perquè ella mateixa pogués ser millor entesa, però va arribar el 1950, el president del Consell de la Confederació va obrir la capsa i devia dir alguna cosa així: “Ui, no. Encara no”. I van tornar a desar la capsa. Das poetische Tagebuch, aquest va ser el nom del poemari, no es van publicar fins el 1984.

El 2016 la soprano Nina Bernsteiner va encarregar al compositor austríac Albin Fries que posés música a alguns dels poemes. Així va sorgir el recull de disset cançons Lieder nach Texten der Kaiserin Elisabeth von Österreich, op. 50 i així és com vaig conèixer l'existència d'aquests poemes. El personatge de l'emperadriu Elisabet m'ha interessat sempre, més enllà del retrat embafador i carrincló de Sissi que encara cueja; hi ha obres ben documentades que en mostren una imatge més ajustada a la realitat, així que no em va sorprendre llegir als poemes la seva tristesa i el seu desarrelament. El que no li coneixia era el sentit de l'humor tan esmolat, i quan vaig sentir una cançó del cicle on es desfoga a gust vaig pensar a compartir-la amb vosaltres.

Elisabet adorava Heinrich Heine i sovint n'imitava l'estil, ironia inclosa. En el poema que escoltarem avui (en l'interpretació de Bernsteiner i el pianista Ammiel Bushakevitz) va més enllà i en parodia un poema molt conegut a partir d'un lied de Schumann, Du bist wie eine Blume. El vam escoltar fa un temps en la versió preciosa de Florian Boesch i Malcolm Martineau, en un post una mica esbojarrat; si el recupereu trobareu que en la seva cançó, Fries també hi cita el seu predecessor.

El poema va ser escrit a una de les residències reals, a Ischl, l'estiu de 1886. Sembla ser que el 18 d'agost hi havien celebrat l'aniversari de l'emperador Francesc Josep I, i com cada any hi havien assistit l'hereu Rodolf i la seva dona Estefania. Sembla ser també que Elisabet i la seva jove no s'avenien gaire, i la sogra va escriure al seu diari aquest poema que s'anomena “An... (nach Heine)” (“A... (segons Heine)”) i comença dient: “Du bist nicht wie die Blume” (“No ets com la flor”). A partir d'aquí, la sogra malparla de la princesa a plaer, en un poema que té dues parts, cadascuna de tres estrofes. Albin Fries només va posar música a la primera part, que és més “delicada”, però la segona parla, per exemple, de la “llengua malvada” i la “boca verinosa” de la dedicatària.

Vés que Sissi no fos tan dolça com ens havien volgut fer creure!

 
 
Du bist nicht wie die Blume
 

Du bist nicht wie die Blume,
Nicht lieblich, hold und fein;
Auch fehlt dir jede Anmut
Und Charme noch obendrein.

Und hör' ich dich gar reden,
Schleicht Wehmut mir ins Herz;
Gefühllos in der Jugend,
Wirst du im Alter Erz.

Mir ist, als müsst' ich falten,
Zu Gott die Händ' und fleh'n,
Er möge gnädig walten,
Dass wir uns selten seh'n.

No ets com la flor
no ets dolça, graciosa i pura;
a sobre també et manquen
elegància i encant.

I quan et sento enraonar
la nostàlgia llisca dins el meu cor;
insensible en la juventut,
tindràs el cor de pedra en la vellesa.

Em sento com si hagués de plegar
les mans davant Déu i suplicar,
que la seva misericòrdia pemeti
que a penes ens veiem.