alt
Waiting in vain - Banksy
 

Friedrich Rochlitz era un senyor que tenia la sort de no haver de treballar per viure, de manera que va treballar un munt per plaer, repartint el seu temps entre la música i la literatura. Pel que fa a la música, va compondre algunes obres, va ser el llibretista d'altres i el 1798 va fundar a Leipzig el setmanari Allgemeine musikalische Zeitung. Pel que fa a la literatura, la seva obra és tan extensa que quan el 1822 va decidir editar-ne el bo i millor li van caldre sis volums. El seu currículum era bastant impressionant, però el filtre del temps ha fet la seva feina i avui Rochlitz és, sobretot, l'autor dels poemes de dos lieder de Schubert: Alinde i An die Laute, compostos el gener de 1827.

Trobem Alinde al quart volum d'aquella antologia, la versió revisada del poema original que havia publicat el 1805. El poema ens explica en quatre estrofes una espera impacient, la d'un home que ha de trobar-se amb una dona que no arriba. L'estructura del poema és molt regular i hi ha versos que es repeteixen, donant al conjunt un aire de poesia popular. El primer vers de cada estrofa ens marca el temps de l'espera, que comença quan es pon el sol; el segon expressa el dubte: ella em va dir que vindria; al tercer, l'home es fixa en algú que passa (un segador, un pescador, un caçador). Com que està ansiós (aquest és el quart vers, “Mir ist's bekommen”), li pregunta si ha vist la seva estimada Alinde, són els versos cinquè i sisè. Els tres darrers versos de l'estrofa són la resposta de la persona que ha abordat, que gairebé ni s'atura perquè està enfeinada amb altres coses.

A la quarta estrofa, quan ja és negra nit, l'home s'ha quedat tot sol i pregunta a l'eco, que només pot repetir el nom de l'estimada. I llavors es tomba i la veu allà, al seu costat. A la primera estrofa ha preguntat a un segador, això ens fa pensar que som a l'estiu i Alinde ha trigat molta estona a arribar. És impuntual? No estava prou convençuda d'acudir a la cita? No ha pogut escapar-se abans de casa? Estava allà, amagada, jugant amb ell? Totes aquestes preguntes i més se les deu fer l'home, però per una vegada la història té final feliç.

Oi que per l'estructura del poema i per l'ambient que s'hi respira esperem sentir un lied estròfic? El que segurament no esperem és sentir una música tan tranquil·la per a acompanyar la inquietud del jove. Schubert hi dona un ritme de barcarola, sense que, a diferència d'altres lieder com Auf dem Wasser zu singen o Des Fischers Liebesglück, hi hagi cap referència al poema que ho justifiqui, més enllà d'una menció a un llac o a un pescador. Per què tria aquest ritme, llavors? No us ho sabria dir, però l'efecte és fantàstic, la calma de la música desactiva la impaciència de l'home i permet que ens mirem l'escena amb un somriure als llavis.

Alinde es va publicar el maig de 1827 i l'Allgemeine musikalische Zeitung va publicar-ne la crítica al número del 23 de gener de 1828. En destaca la qualitat del poema (que l'autor fos el fundador de la revista devia ser casualitat) i l'encert en el tractament dels diàlegs dins d'una forma estròfica; les petites variacions subratllen els diferents caràcters. El crític anònim defineix el lied com scherzhaft-ernst, que podríem traduir com “seriós, però amb bon humor”, i l'encerta plenament.

Estem parlant d'un lied interpretat habitualment per barítons, i en tenia algun al cap per il·lustrar l'entrada, però finalment l'escoltarem cantada per un tenor; no volia passar per alt la preciosa versió d'Anthony Rolfe-Johnson, acompanyat per Graham Johnson. D'aquí uns dies l'escoltarem a L'Auditori cantada per un baríton, ara sí: el jove Ludwig Mittelhammer, acompanyat per Jonathan Ware. Serà el proper dijous 28, al recital que tanca la segona temporada del Schubert Lied.

Com sempre, afegeixo aquí els lieder programats que hem escoltat fins ara, per si els voleu repassar, i espero que ens trobarem a la Sala Oriol Martorell.

 
Alinde
 

Die Sonne sinkt ins tiefe Meer,
Da wollte sie kommen.
Geruhig trabt der Schnitter einher,
Mir ist’s beklommen.
„Hast, Schnitter, mein Liebchen nicht gesehn?
Alinde, Alinde!“
„Zu Weib und Kindern muss ich gehn,
Kann nicht nach andern Dirnen sehn;
Sie warten mein unter der Linde.“

Der Mond betritt die Himmelsbahn,
Noch will sie nicht kommen.
Dort legt der Fischer das Fahrzeug an,
Mir ist’s beklommen.
„Hast, Fischer, mein Liebchen nicht gesehn?
Alinde, Alinde!“
„Muss suchen, wie mir die Reusen stehn,
Hab nimmer Zeit nach Jungfern zu gehn,
Schau, welch einen Fang ich finde.“

Die lichten Sterne ziehn herauf,
Noch will sie nicht kommen.
Dort eilt der Jäger in rüstigem Lauf,
Mir ist’s beklommen.
„Hast, Jäger, mein Liebchen nicht gesehn?
Alinde, Alinde!“
„Muss nach dem bräunlichen Rehbock gehn,
Hab nimmer Lust nach Mädeln zu sehn;
Dort schleicht er im Abendwinde.“

In schwarzer Nacht steht hier der Hain,
Noch will sie nicht kommen.
Von allen Lebendgen irr ich allein,
Bang und beklommen.
„Dir, Echo, darf ich mein Leid gestehn:
Alinde, Alinde!“
„Alinde,“ liess Echo leise herüberwehn;
Da sah ich sie mir zur Seite stehn:
„Du suchtest so treu, nun finde!“

El sol s’enfonsa en el mar profund
quan ella havia de venir.
El segador passa tranquil·lament,
jo estic neguitós.
Segador, has vist la meva estimada?
Alinda! Alinda!
“Haig d’anar vers la meva muller i els fills,
no puc mirar altres dones;
ells m’esperen sota el til·ler.”

La lluna entra en el seu trajecte celestial,
i ella encara no ha vingut.
Allà el pescador aborda la barca,
jo estic neguitós.
Pescador, has vist la meva estimada?
Alinda! Alinda!
“Haig de veure com estan les bertroles,
no tinc temps d’anar darrere les fadrines.
Guaita, quina pesca he fet!”

Les estrelles lluminoses surten allà dalt,
i ella encara no ha vingut.
Allà s’apressa el caçador amb vigoroses gambades,
jo estic neguitós.
Caçador, has vist la meva estimada?
Alinda! Alinda!
“Haig d’anar darrere el cabirol marronós,
no tinc ganes de mirar les noies:
allà s’esquitlla furtiu en el vent del capvespre!”

Aquí al boscatge ja és negra nit,
i ella encara no ha vingut.
Erro tot sol, lluny de tots els éssers vivents,
inquiet i neguitós.
A tu, eco, et puc confessar el meu dolor?
Alinda, Alinda.
“Alinda” deixà sentir fluixet l’eco;
llavors la vaig veure al meu costat:
“M’has cercat tan fidelment: ara troba’m!”

(traducció de Salvador Pila)