Goethe, Johann Wolfgang

 

A l'entrada anterior de la sèrie de cançons de Wilhelm Meister us explicava la història de Mignon que, com vam descobrir, és també la història de l'arpista: són pare i filla, per més que ells no ho sabessin. Wilhelm i els seus amics se n'assabenten gairebé per casualitat, quan un marquès de pas al castell reconeix un tatuatge al braç de la nena morta; Mignon és la seva neboda, a qui creien morta. Ara cal decidir si expliquen al marquès que coneixen el parador del seu germà Augustin, l'arpista; així és com comença el capítol 10 del llibre VIII, el darrer capítol de la novel·la. Abans de dir-li'n res escriuen al metge que se'n fa càrrec per saber si el seu amic estarà en condicions de saber les novetats. Quan ja comencen a inquietar-se perquè no hi ha resposta arriba el metge al castell acompanyat per un desconegut, un home relativament jove, ben vestit i d'aspecte serè que Wilhelm reconeix [...]

 

Arribem a les tres últimes entrades de la sèrie sobre les cançons de Wilhelm Meister, si tot va bé ho deixarem enllestit abans que acabi el curs. A l'anterior entrada vam revisar els capítols tercer a vuitè del llibre vuitè, on s'explica la mort i el sepel·li de Mignon. Durant la cerimònia, i amb això acabàven, el marquès, un viatger de pas al castell, veu un tatuatge al braç de la nena i la identifica com la seva neboda. Ja en el novè capítol, el penúltim de la novel·la, l'abat llegeix al grup d'amics la història de Mignon, que el marquès li ha explicat. Us he dit algun cop que la trama d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister està plena de girs dignes d'un culebrot oi? Doncs prepareu-vos.

 

Continuem amb les entrades sobre les cançons de Wilhelm Meister. A l'anterior entrada de la sèrie us parlava de Mignon, que està molt malalta. Wilhelm ha anat a veure-la i hi ha portat Felix. Natalie li ha explicat que la nena ha canviat, que la van vestir d'àngel per a una festa d'aniversari i ja no s'ha volgut posar les robes de nen que duia abans. El metge, i amb això entrem ja, en aquesta setzena entrada, en el capítol 3 del llibre vuitè, també li explica algunes coses que Natalie ha esbrinat. La més important és que, literalment, la nena pràcticament només viu per ell.

 

El novembre de 1775, J. W. Goethe va conèixer Charlotte von Stein, una dama de trenta-tres anys (set més que ell), casada i amb sis fills, i se'n va enamorar. Ella se'n va enamorar també i aixó va començar una intensa història d'amor que segons sembla va ser sobretot epistolar. Durant dotze anys es van escriure milers de cartes, fins que un dia Goethe se'n va anar a Itàlia sense dir-ne a Charlotte ni mitja paraula. Ella es va doldre molt d'aquest abandonament i li va demanar que li tornés les seves cartes (un gest que solia fer una dama per donar per acabada una relació i que els cavallers satisfeien per demostrar que no les volien comprometre); uns anys després van reprendre el seu lligam, que ja no va ser tan apassionada com a la primera època. A banda d'unes 7000 cartes escrites per Goethe (Charlotte va destruir les seves), en queda el reflex a la seva obra literària [...]

 

Després de la darrera entrada, en la qual parlàvem de la bella ànima, ens retrobem amb Wilhelm que arriba al castell de Lothario per donar-li la carta de la malaguanyada Aurelie; encetem el llibre setè, on no trobem cap cançó, i avançarem fins al segon capítol del llibre vuitè per escoltar la dotzena cançó del llibre, So laßt mich scheinen, bis ich werde. En total són onze capítols i hi passen tantes coses que és impossible que us les pugui explicar totes, ni que sigui tan superficialment com ho faig habitualment, així que n'he destriat les imprescincibles per a la trama principal.

 

La cançó de l'entrada anterior, Heiß mich nicht reden, tanca el llibre V de la novel·la; la canta Mignon per acomiadar-se de Wilhelm, que marxa de viatge per complir la darrera voluntat d'Aurelie: lliurar a Lothario (el seu antic amor) una carta que ella li ha escrit uns dies abans de morir. La novel·la, però, no continua amb la trama principal, abans ens trobem amb un escrit que el narrador ja ens havia anticipat. Potser recordeu que un metge conegut de Wilhelm havia visitat Aurelie poc abans de la seva mort; la troba tan trasbalsada que li fa arribar el manuscrit d'una amiga traspassada no feia gaire, amb l'esperança que en llegir-lo el seu esperit es calmi. Aurelie el llegeix i, efectivament, se serena i passa els seus darrers dies en pau.

 

Fa un parell d'anys una lectora que havia tingut la sort d'escoltar Fritz Wunderlich al teatre em va emocionar tot explicant-me com l'havia impressionat la seva mort, la seva incredulitat quan va sentir a la ràdio aquella notícia inesperada. Som molts els qui només l'hem conegut en disc i amb això hem tingut prou per enamorar-nos de la seva manera de cantar; pel que fa a la seva personalitat, molt probablement la meva visió està idealitzada però la imatge que m'arriba entre testimonis, vídeos i fotografies és la d'un home carismàtic que irradia felicitat. Segurament aquesta imatge propera contribueix a mantenir l'estima pel cantant i fa que el recordem sovint i, especialment, en l'aniversari de la seva mort. Dijous passat se'n van complir quaranta-nou anys i nosaltres, com cada any, li dediquem una entrada especial.

 

Us imagineu un poema a partir del qual s'haguessin escrit més de cinquanta cançons? De quin poeta seria? De Goethe, és clar. El poema existeix i és un dels més importants d'aquest autor, amb només vuit versos ben curtets. Es va publicar el 1815 amb un títol curiós, Ein gleiches, que podríem traduir per "El mateix". El nom ve perquè a la primera edició hi havia dos poemes a la mateixa pàgina, un anomenat Wandrers Nachtlied (Cançó nocturna del caminant) i aquest altre, que era "el mateix", és a dir, una altra cançó nocturna del caminant. No fa gaire que vam escoltar el lied que va escriure Schubert a partir del primer poema, Wandrers Nachtlied I, i avui escoltarem el que va escriure a partir del segon, anomenat amb una lògica aclaparadora Wandrers Nachtlied II, però abans no em puc estar d'explicar-vos la història d'aquests versos tan cèlebres, una història que [...]

 

Avancem una mica més amb Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, aquesta és la tretzena entrada de la sèrie i l'última d'aquesta temporada, aprofitant que avui arribem a un moment clau de la novel·la; després de l'estiu tornarem amb el que serà el principi de la fi de la sèrie (però no us entusiasmeu perquè encara queden unes quantes entrades).

Érem al capítol 14 del llibre V i havíem deixat l'arpista a cura d'un clergue que l'ha de guarir de la seva malenconia. En els dos capítols que falten per acabar el llibre passen moltes coses i hauré de destriar, a veure si me'n surto amb el resum. Una de les coses que passen està relacionada amb Mariane, el seu antic amor [...]

 

Continuem amb el nostre recorregut per la novel·la "Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister", de Goethe, i arribem a la dotzena entrada de la sèrie sobre les seves cançons.

A l'entrada anterior havíem deixat la novel·la al capítol 10 del llibre V, amb Wilhelm a la seva cambra, desvetllat, amb les pantofles de Philine a la mà; és a dir, indecís, que vindria a ser el seu estat natural. Ara ja hem arribat a la nit de l'estrena de Hamlet, amb Wilhelm en el paper de protagonista; la funció ha estat un èxit, tots els actors han estat lloats i la companyia ho celebra amb un sopar. Mengen, beuen (sobretot beuen), canten i ballen.

 

Continuem amb la sèrie de cançons d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister. Un cop recuperat de les seves ferides, Wilhelm viatja cap a casa de Serlo. Allà es troba que el seu amic no està precisament content amb ell; recordem que Wilhelm hi havia enviat Melina i la seva companyia de teatre, que Serlo considera una colla d'aficionats i dels dolents. Al començament no vol ni sentir-ne a parlar, de contractar-los però a poc a poc entre Wilhelm i Philine el van persuadint que sota la seva direcció millorarian. Per altra banda, els actors de la seva companyia actual li estan demanant sous més alts i la de Melina treballaria per menys, així que finalment Serlo accedeix a muntar una obra amb ells i demana a Wilhelm que s'hi quedi també, com a actor. Wilhelm dubta; hauria de tornar a casa seva, ja fa molt de temps que en falta, però el tempta la idea de dedicar-se al teatre i [...]

 

Després del 2013, Any Wagner i Any Britten, i el 2014, Any Strauss, arriba el 2015, Any Sibelius i Any Schubert. Dedicarem alguna entrada a Sibelius, que ja va tocant, aprofitant el 150è aniversari del seu naixement però sobretot (sorpresa!) ens dedicarem a Schubert. No commemorem cap aniversari rodó del seu naixement o la seva mort sinó el bicentenari del seu "any dels miracles", el 1815, l'any que va compondre gairebé cent-cinquanta lieder. Vam començar les celebracions al novembre escoltant un d'aquests lieder, dels pocs coneguts, Furcht der Geliebten; avui n'escoltarem un dels més coneguts, Wandrers Nachtlied I (Cançó nocturna del caminant I)

 

Havíem deixat Wilhelm i els seus companys al primer capítol del llibre quart, a punt de marxar del castell del comte, que els ha proporcionat els mitjans per arribar fins un poble proper. Un cop allà Melina organitza el viatge fins a la ciutat on pensen establir-se; Wilhelm ja ha oblidat la seva intenció de tornar a casa i s'hi afegeix.

Quan estan a punt de marxar arriben rumors que a la ruta que tenen prevista hi ha bandolers; han de triar entre quedar-se al poblet un temps més, agafar un camí molt més llarg o no fer cas dels rumors i seguir el camí previst. Wilhelm pensa que aquesta és la millor opció i aviat tots, començant per Melina que pensa que és l'opció més econòmica, n'estan convençuts també; es posen en camí, ben preparats per un possible atac.

 

Novena entrada de la sèrie sobre les cançons de Wilhelm Meister, després de la pausa estiuenca. Al juliol deixàvem Wilhelm acomiadant-se de la comtessa, un cop les celebracions per la visita del príncep (que és el que havia portat Wilhelm i companyia fins al castell) han acabat. Això era el final del llibre tercer; ara som al primer capítol del llibre quart, que és on trobem la sisena cançó de la sèrie.

En aquestes poques pàgines no hem avançat gaire en l'acció. El baró ha anat a acomiadar-se de la companyia de teatre i donar-los alguns regals de part del comte i la comtessa, entre ells una bossa amb monedes d'or per a Wilhelm. Tothom està fent l'equipatge per marxar, i l'arpista li diu a Wilhelm que no l'acompanyarà, [...]

 

Aquesta és la vuitena entrada de la sèrie Wilhelm Meister, l'última d'aquest curs; durant l'estiu deixarem descansar els personatges de Goethe i al setembre hi tornarem. La història d'avui és una de les moltes coses que passen durant l'estada de Wilhelm al castell del comte; no està vinculada a cap cançó però us l'explico perquè té la seva importància cap al final de la novel·la. A més, la història té la seva gràcia.

 

Recordem que el comte ha convidat Wilhelm i la companyia d'actors al seu castell perquè entretinguin el Príncep i la resta de convidats durant la seva estada. A Wilhelm li agrada molt la comtessa, però té molt present el seu vot de no tenir cap relació amorosa amb una dona; a la comtessa li agrada molt Wilhelm, però [...]

 

 

A l'entrada anterior tot just començàvem el tercer llibre d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister. Si recordeu, el primer transcorre a la ciutat natal de Wilhelm i ens parla de la seva relació amb Marianne; al segon Wilhelm fa un viatge de negocis i arriba a una petita ciutat on coneix Mignon, l'arpista i la colla de gent del teatre; al tercer tornem a canviar d'escenari i s'afegeixen nous personatges a la trama.

 

 

El 5 de febrer de 2012 vaig publicar la primera entrada d'aquest blog, Un blog de què?. Dos anys després, Liederabend continua a la blogosfera; aquesta setmana celebrem el nostre aniversari i trobo que és un bon moment, en primer lloc, pels agraïments.

 

Cinquena entrega de la sèrie sobre les cançons a partir de la novel·la Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, de Goethe; si voleu recuperar les anteriors, aquí les teniu.

A l'entrada anterior de la sèrie érem al capítol 13 del llibre segon, quan Wilhelm és al replà de la cambra de l'arpista i el sent cantar Wer nie sein Brot mit Tränen aß; hi entra i li demana al vell que continuï cantant. El narrador ens explica com s'estableix un curiós diàleg en el qual Wilhelm pregunta i l'arpista respon amb cançons.