Schubert, Franz

 

S de Schubert, naturalment. El compositor més consentit a Liederabend, el que us proposo amb qualsevol excusa, el que apareix dibuixat (ell i la seva música) en un lloc preferent al web. Schubert, el rei de la casa. Per què Schubert? Hi ha compositors (i ara parlo en general, no només referint-me al lied) que m'han agradat de manera sobtada, com una revelació. D'altres que han estat un aprenentatge. Alguns amb qui mantinc una relació estranya, perquè hi ha obres seves que m'agraden molt i d'altres que no m'agraden gens [...]

 

Tinc un amic que diu que el Romanticisme va fer molt de mal i que encara en patim les conseqüències. Puc estar d'acord amb ell en algunes coses; per exemple, som al segle XXI i encara arrosseguem determinats tics que no són més que distorsions de l'original, com ara el mateix adjectiu “romàntic”; el seu significat actual té poc a veure amb el que havia significat. L'hem buidat tant del seu sentit inicial que oblidem que el Romanticisme va ser un moviment revolucionari, una reacció a la Il·lustració. Com al meu amic, la Il·lustració em sembla un període fascinant: estripar l'antic règim i posar les bases de la modernitat, els avenços científics i socials, la raó convertida en la llum que acabarà amb la foscor, el coneixement com a camí cap a la felicitat... Què podia sortir malament? Posem que la seva fe en la raó era excessiva i la rigidesa kantiana podia arribar a ser bastant [...]

 

Porto des d'abans de Nadal amb una cançó ficada al cap, us n'haig de parlar. No només perquè està comprovat que parlar-ne sigui una manera de foragitar-la (no per res, només per deixar espai a d'altres) sinó perquè no és gaire coneguda i potser alguns de vosaltres, amables lectors, la descobrireu avui. Recordeu quan fa uns anys vaig parlar de Geheimes com una cançó elegant, amb aquella elegància extremada tan difícil d'aconseguir? Doncs Des Fischers Liebesglück (La joia d'amor del pescador) vindria a ser una cosa similar, un preciós lied elegant i alhora subtilment arriscat.

 

Per què us deia fa dues setmanes que Die Stadt ens pot donar una pista de la música que ens hem perdut amb la mort prematura de Schubert? Llavors us vaig dir que era una cançó estranya i fascinant, només això. Ni tan sols el poeta, Heine, o els intèrprets, Thomas Quasthoff i Justus Zeyen. Aquell article ja era prou llarg com per afegir-hi encara un parell de paràgrafs més i vaig prendre'n nota per parlar-ne avui.

Quan es parla del que Franz Grillparzer va anomenar les "més belles esperances" de Schubert, la música que no va poder escriure, se sol fer referència a la modernitat d'algunes de les obres que va escriure en el seu darrer any, com les tres sonates per a piano o les cançons de Heine. Hi podem afegir d'altres escrites abans, que [...].

 

Franz Schubert va morir el 19 de novembre de 1883 i aquesta setmana commemorem a Liederabend el 134è aniversari de la seva mort. Tenia 86 anys, i va morir dolçament, com sempre havia cantat als seus lieder: es va adormir un dia després de dinar i la mort el va acollir entre els seus braços per donar-li repòs després d'una vida llarga i profitosa. De tota aquella colla d'amics que havia aplegat entorn seu durant els primers trenta anys de vida només l'acompanyaven Anton Stadler, amic des dels anys de l'internat, que moriria cinc anys després (als 94 anys!) i Eduard Bauernfeld, que moriria el 1890 també a una edat avançada, 88 anys. Tota la resta havia marxat ja; l'estimadíssim Franz Schober, només un any abans. També Grillparzer; algú altre hauria d'escriure el seu epitafi.

 

Schubert està molt present a Liederabend les darreres setmanes, i més que hi estarà! Per un motiu o un altre, el necessitem sovint. Per avui tenia guardat des de fa mesos un lied preciós, Am Tage Aller Seelen (és a dir, En el dia de les Ànimes); aquest és el nom amb què figura a la Neue Schubert-Ausgabe, però el trobem més sovint amb el nom Litanei auf das Fest Aller Seelen (que és el nom del poema de Jacobi) i, de vegades, simplement com a Litanei. Robert Capell, autor del llibre Schubert's Songs, publicat el 1929, diu d'aquest lied: "no hi hagué mai una expressió més sincera o més commovedora de la devoció senzilla i el dolor confortat" I també: "la música sorgeix d'una font pura d'afecte i humilitat". Amb aquesta presentació ja us podria convidar directament a escoltar-lo, però deixeu-me que us n'expliqui un parell de coses més.

 

El primer en fer servir la paraula doppelgänger va ser l'escriptor Jean Paul, a la seva novel·la Siebenkäs, l'any 1796; la figura existia des de temps molt remots en diferents cultures i lleugeres variants, però va ser una imatge recurrent durant el Romanticisme. De vegades, el doppelgänger és el desdoblament d'una persona, que ens acaba mostrant a través d'aquest doble el pitjor que duu a dins. Robert Louis Stevenson, el nostre poeta de la setmana passada, ens presenta un doppelgänger en una de les seves novel·les més conegudes, El cas misteriós de Dr. Jekyll i Mr. Hyde; Oscar Wilde, a qui també vam escoltar fa un temps, és l'autor d'una altra novel·la que tracta el tema, El retrat de Dorian Gray. Totes dues obres, sinistres, gairebé (o sense gairebé) terrorífiques, desenvolupen la idea de la dualitat de la naturalesa humana.

 

No, no és que el Capità Obvi hagi vingut a recordar-nos que Schubert va compondre lieder. El títol té a veure amb una ocasió, poc després de la mort de Schubert, que les paraules "compositor de cançons" van ser utilitzades despectivament.

Quan un músic important moria a Viena en aquells anys, els seus amics (sovint també músics) feien una missa de Rèquiem en memòria seva. Així s'havia fet per Gluck, Haydn, Salieri i, només un any abans, per Beethoven. Els amics de Schubert van organitzar a una de les esglésies més importants de Viena, l'Agustinenkirche, la interpretació del Rèquiem d'Anselm Hüttenbrenner (el mateix que s'havia interpretat en homenatge de [...]

 

Liederabend és la paraula alemanya per al que nosaltres anomenem recital de cançó. Aquest mot recorda molt la nostra expressió vetllada musical, literalment és una vetllada de cançons. Quan buscava un nom pel meu web vaig fer una llista amb opcions que, per un motiu o un altre, vaig anar descartant. Després d'un parell de dies buscant nom sense èxit, vaig somiar-lo: Liederabend. Podem pensar que la musa em va visitar en somnis o, més prosaicament, que el meu cervell estava prou capficat com per no descansar de la cerca ni mentre dormia, però quan em vaig despertar ja tenia nom: un recital és el millor lloc per trobar-se amb d'altres aficionats a la cançó. La lletra L del nostre alfabet és per a aquest mot alemany que evoca tantes emocions, liederabend, que ens servirà d'excusa per parlar d'altres que també formen part del vocabulari de la cançó i apareixen per aquí sovint.

 

La meva amiga I. em preguntava fa uns dies com era que no dedicava una entrada a l'arribada de la primavera. Li vaig dir que algun cop ho he fet, però no cada any; per una cosa o una altra se'm van passant les setmanes i faig tard. El cert és que això seria fàcil d'evitar, tan fàcil com marcar la setmana a la llibreta, com faig amb altres dates. Pensant-hi una mica més, vaig trobar-ne el motiu; de tant evident, no me n'havia adonat: no m'agrada gaire la primavera. Un dels meus moments preferits de l'any és quan les gemmes semblen a punt d'esclatar a les branques dels arbres i comencen a florir els ametllers; alguna cosa ha canviat, ara el sol escalfa i les tardes són una mica més llargues. Però això no és a la primavera, és a mitjans de gener. Si hi ha sort i venen uns dies de freds al febrer, podem notar l'aire fresc en contrast amb l'escalfor del sol a la cara, un luxe del final de [...]

 

Si alço la vista del paper, veig dos gavians posats a la casa del costat, esperant per si troben res per endrapar. Quan els gavians marxin potser vindran coloms, però no s'hi estaran plegats: els coloms van aprendre fa anys que calia fugir-ne. A casa hi viuen merles, i uns ocellets que no sé què són. Són petits com pardals però més esvelts, més entremaliats i més sorollosos; sempre van en colla. També s'hi acosten tòrtores, però són més prudents. Quan surti al carrer hi veuré coloms, cotorres i pardals, potser alguna garsa, i poca cosa més. Però vet aquí que un dia hi vaig veure un corb. I quan el meu cervell va haver processat aquesta informació em vaig aturar i em vaig tombar. El corb seguia allà, picant per terra, compartint espai en pau i harmonia amb els coloms, i una persona tan astorada com jo li estava fent una fotografia. No sé si els veïns de més amunt reben la visita [...]