Johnson, Graham

 

Una de les persones més esmentades a Liederabend no és ni un compositor, ni un poeta, ni un cantant, ni un pianista. No l'esmentem, però, fent servir el seu nom sinó la inicial del seu cognom, D, seguida d'unes xifres. Avui és el primer cop que esmento el seu nom complet, Otto Erich Deutsch. A Deutsch li devem la primera compilació exhaustiva de les obres de Franz Schubert, un catàleg que s'ha adoptat com a referència. Com tota la gent que es dedicava a sistematitzar informació en aquella època no tan llunyana en què es treballava sense ordinadors, Otto Deutsch em mereix molta admiració i molt de respecte. Fins i tot em fa una miqueta d'enveja, m'encantaria conèixer el seu mètode de treball i veure el seu sistema de classificació, que suposo que era a base de fitxes. Ordre i bellesa, recordeu? Otto Deutsch i els seus col·legues es dedicaven a posar ordre en la bellesa.

 

Darrera entrada de l'abecedari de Liederabend abans que acabi la temporada, amb D de Dichterliebe. En realitat va anar de poc que no fos C de cicle, però llavors no hagués pogut ser C de contemporani; això de l'abecedari té molt de trencaclosques. Llavors vaig pensar que només havia de triar un cicle com a representant de tota la resta. Podria haver triat W de Winterreise però la W la tenia ocupada amb... Bé, la W ja estava ocupada. I, com us deia l'últim cop que en vaig parlar, Dichterliebe m'agrada amb deliri. Crec que no hi ha cap altre cicle que hagi escoltat tant, amb tanta golafreria; de vegades m'estic d'escoltar-lo perquè sé que si m'hi poso podria obrir un altre període de Dichterliebedependència. Que per què m'agrada tant? Aquí us en dono cinc motius, n'hi ha molts més....

 

La setmana passada vaig començar una entrada dedicada als amics de Franz Schubert; com que anava creixent i creixent vaig optar per fer-la en dues parts i aquesta és la segona. En la primera vam parlar de Joseph von Spaun, Johann Mayrhofer, Franz von Schober i Johann Michael Vogl; avui us presentaré uns quants membres més del cercle de Schubert.

Fins ara hem vist relacions duradores però no totes ho van ser. La vida a Viena en aquells anys era dura, primer amb la guerra, mentre Schubert era al Konvikt, i després amb l'època de repressió amb el govern de Klemens von Metternich. Una de les víctimes d'aquesta situació va ser Johann Senn, company d'estudis de Franz [...]

 

La cançó de l'entrada anterior, Heiß mich nicht reden, tanca el llibre V de la novel·la; la canta Mignon per acomiadar-se de Wilhelm, que marxa de viatge per complir la darrera voluntat d'Aurelie: lliurar a Lothario (el seu antic amor) una carta que ella li ha escrit uns dies abans de morir. La novel·la, però, no continua amb la trama principal, abans ens trobem amb un escrit que el narrador ja ens havia anticipat. Potser recordeu que un metge conegut de Wilhelm havia visitat Aurelie poc abans de la seva mort; la troba tan trasbalsada que li fa arribar el manuscrit d'una amiga traspassada no feia gaire, amb l'esperança que en llegir-lo el seu esperit es calmi. Aurelie el llegeix i, efectivament, se serena i passa els seus darrers dies en pau.

 

 

The Corn Poppy, el quadre que il·lustra aquesta entrada, és un oli del pintor neerlandès Kees Van Dongen, de 1919. No és gaire gran, aproximadament 54 x 46 cm, i forma part de la col·lecció permanent del Museu de Belles Arts de Houston. Un amic va haver de viatjar sovint a aquesta ciutat durant una temporada i es va enamorar d'aquests ulls tan grossos i aquesta expressió innocent. Jo només conec el quadre a través de reproduccions però el meu amic va fer que me n'enamorés també, era el nostre quadre. No us passa que amb els amics compartiu l'afició per una pel·lícula, una cançó, un quadre, i cada cop que els veieu o sentiu penseu en ells?

 

La setmana passada escoltàvem Chanson triste d'Henri Duparc, una mélodie de la primera època d'aquest gènere, que va començar pels volts de 1870. Però, què hi havia, a França, abans de la mélodie? O no hi havia cap gènere de cançó? Sí que n'hi havia: el romance.

Situem-nos a mitjans del segle XVIII. A la cort francesa es cantaven cançons inspirades en antigues llegendes, o amb històries pastorals o sentimentals que imitaven l'estil poètic antic, anomenades romances. Els textos eren senzills i les músiques també ho eren per tal que estiguessin a l'abast de qualsevol intèrpret; a diferència del lied clàssic que naixia a la mateixa època a Alemanya, però, el romance no tenia cap vinculació amb la música [...]

 

Heu vist quanta canalla tenim avui? Han vingut a passar amb nosaltres la nit de Reis. A cadascuna de les onze fotos hi ha un nen o una nena que ja ens han visitat abans al blog, com a adults, per il·lustrar musicalment les entrades. Sabeu qui són? Penso que la majoria es reconeixen bé però, és clar, jo tinc informació privilegiada. Un donaré algunes pistes per si de cas.

 

Abans de les pistes, un parell d'aclariments sobre les dues fotos que us poden confondre: a la foto número 1 hi ha una mare amb dos fills, en interessa només el noi. A la foto número 11 hi ha dos nens, el nostre és el de la dreta; el de l'esquerra també és músic i és qui va publicar la foto a Twitter.

 

 

D'entrades dedicades a Schubert, el rei d'aquesta casa, en tenim unes quantes cada temporada; avui, com vam fer l'any passat i l'anterior, li dediquem una entrada per commemorar el 186è aniversari de la seva mort, el 19 de novembre de 1828 (aquest any la data coincideix amb la data de publicació). Tenia reservat un tema per a aquesta ocasió especial: l'”any dels miracles” de Schubert, 1815, durant el qual va compondre cent quaranta-cinc lieder.

La idea me la va donar fa uns quants mesos l'Elisa Rapado; al seu blog parlava de l'”Annus Mirabilis”, recordant que l'any vinent se'n compleixen dos-cents anys i ens convidava a cantants, pianistes i aficionats a celebrar-lo.

 

Si féssim una llista de les deu cançons més apassionades (m'ho apunto a la llibreta), la d'avui tindria molts números per entrar-hi: Meine Liebe ist grün, de Johannes Brahms. Breu i intensa,  romàntica en tots els sentits de la paraula. Una cançó èbria d'amor, com diu el darrer vers del poema, però, sobretot, una cançó entorn de la qual hi ha molt d'amor. En coneixeu la història?

Robert Schumann va ingressar al sanatori d'Endenich el febrer de 1854 i s'hi va estar fina a la seva mort el juliol de 1856. El juny de 1854 va néixer el seu vuitè fill, Felix (dit així en record del seu bon amic Felix Mendelssohn) i Johannes Brahms en va ser el padrí. Brahms tenia llavors només vint-i-un anys; havia conegut [...]

 

Feia mesos que Alemanya anava de revolució en revolució a diferents ciutats i a Dresden, on els Schumann vivien el 1849, esclataria unes setmanes després. Coincindint amb aquest ambient d'horrors i tempestes, Robert va tornar a escriure lieder després de vuit anys de silenci. L'última setmana de març va escriure el seu primer cicle, Spanisches Liederspiel, op. 74; tot seguit Spanische Liebeslieder, op.138; entre finals d'abril i primers de maig Liederalbum für die Jugend, op. 79, sobre el qual vam parlar fa unes setmanes per celebrar la primavera, i va continuar fins a escriure més de setanta lieder durant aquest any.

 

De cançons relacionades amb la primavera n'hi ha moltes; tantes, que fins i tot es fa difícil triar-ne una. Per aquesta setmana volia una celebració, i amb això ja en descartava unes quantes perquè els poetes, ja sabeu, fins i tot davant l'esclat de la natura són capaços de posar-se tristos i melangiosos. Vaig pensar primer a compartir Frühlingsmorgen (Matí de primavera), de Mahler, perquè és "germana" de la cançó que escoltàvem la setmana passada: (Erinnerung i Frühlingsmorgen són del mateix poeta, Richard Leander, i van ser compostes a la mateixa època). Al final, però, m'he decidit per Frühlingslied (Cançó de primavera), de Schumann, una cançó deliciosa que celebra amb una gran festa l'arribada de la primavera.

 

Comencem el curs 2013-2014. Ben tornats els qui havíeu marxat de vacances! Què us sembla si obrim el mes de setembre amb una de les deu cançons més felices?

 

Emanuel Geibel és un dels editors, juntament amb Paul Heyse, del Spanisches Liederbuch (Llibre de cançons espanyoles), una recopilació de poesia espanyola publicada el 1852 que va inspirar molts lieder a diferents compositors. Qui més s'hi va dedicar va ser Hugo Wolf, però Robert Schumann també en va seleccionar deu poemes pels seus Spanisches Liederspiel (Joc de cançons espanyoles) i en aquest blog hem tingut ocasió d'escoltar Geistliches Wiegenlied de Brahms, una versió d'un poema de Lope de Vega.

 

Perspicaços com sou, benvolguts lectors, ja us haureu adonat que en aquest blog tenim el nostre compositor consentit, que apareix per aquí amb més freqüència que qualsevol altre i que va camí de convertir-se en una mena de compositor resident: Franz Schubert. No negaré que és la meva debilitat i ara hauria de dir allò de "no entenc com pot haver algú que no estimi Schubert", però no és cert, sí que ho entec. És a dir, si hi ha gent que no li agrada el pernil, la xocolata, Mozart o Maria Callas i va tan feliç pel món bé ha d'haver gent que no li agradi Schubert.