Schubert, Franz

 

Us heu preguntat mai, de què va morir Schubert? Sabem que patia sífilis però, va ser aquesta malaltia la causa de la seva mort? Pels testimonis que tenim, la mort de Schubert va ser inesperada. Sabem que el 31 d'octubre de 1828 no es trobava bé i feia dejuni perquè el menjar no se li posava bé, però sembla que de seguida es va recuperar prou com per fer vida normal. El 3 de novembre va assistir a un concert i a l'endemà a classe, volia tornar a estudiar perquè considerava que no dominava la fuga i el contrapunt. Fins i tot, aquell cap de setmana (el 8 o el 9 de novembre) va sopar a casa del baró Schönstein, que va dir que se'l veia perfectament, relaxat i alegre. Un parell de dies després, l'11, va haver d'allitar-se; no li feia mal res, només estava molt cansat. A estones es llevava per corregir una petita obra per a cor i l'edició de la segona part del Winterreise; tenia ganes de [...]

 

Una de les persones més esmentades a Liederabend no és ni un compositor, ni un poeta, ni un cantant, ni un pianista. No l'esmentem, però, fent servir el seu nom sinó la inicial del seu cognom, D, seguida d'unes xifres. Avui és el primer cop que esmento el seu nom complet, Otto Erich Deutsch. A Deutsch li devem la primera compilació exhaustiva de les obres de Franz Schubert, un catàleg que s'ha adoptat com a referència. Com tota la gent que es dedicava a sistematitzar informació en aquella època no tan llunyana en què es treballava sense ordinadors, Otto Deutsch em mereix molta admiració i molt de respecte. Fins i tot em fa una miqueta d'enveja, m'encantaria conèixer el seu mètode de treball i veure el seu sistema de classificació, que suposo que era a base de fitxes. Ordre i bellesa, recordeu? Otto Deutsch i els seus col·legues es dedicaven a posar ordre en la bellesa.

 

Diu la tradició (i és una tradició que ens omple de llum el final de l'estiu) que cada any per aquestes dates sona a Liederabend la veu de Fritz Wunderlich. Com us deia el primer any, el 2012, tinc el costum de dedicar-li un record en l'aniversari de la seva mort; sé que alguns lectors també el teniu i m'agrada que el compartim aquí. És una manera d'homenatjar-lo, de donar-li les gràcies per la seva música, de regalar-nos uns minuts d'una veu inoblidable i qui sap si de provocar un nou enamorament.

 

Ja som al setembre, ben tornats tots aquells que heu fet vacances a l'agost. Se suposa que aquesta setmana comença una nova temporada però, malgrat que he encetat un llibreta com correspon, encara no he acabat la temporada anterior ni he fet vacances, així que les meves neurones no acaben de fer-se a la idea que el nou curs és aquí. Permeteu-me que hi aterri progressivament...

 

Matthäus von Collin era un cavaller influent a la Viena de començaments del segle XIX. Tutor del fill de Napoleó, professor d'Història i Filosofia a la universitat de la ciutat, editor de dues revistes de literatura, amfitrió d'un important saló cultural, poeta a temps parcial i amic de Josef von Spaun. Aquests tres darrers aspectes són els que ens interessen a nosaltres, perquè Collin va ser un d'aquells prohoms de certa edat que, arran que Spaun els presentés, va fer amistat amb Schubert, el va acollir al seu saló, va difondre la seva música i li va presentar d'altres persones influents. Per desgràcia, aquesta relació va durar ben poc perquè Collin va morir el 1824, als quaranta-cinc anys; si més no va donar com a fruit cinc lieder, un dels quals vam escoltar fa un temps: el preciós Nacht und Träume, compost l'any següent de morir el poeta.

 

Arribem a la tercera i darrera entrada de la minisèrie en col·laboració amb Isabel Villagar i el seu blog La brújula del canto; com sempre, donem la benvinguda especialment als lectors que arriben per aquest camí. Com segurament recordareu, i si no ja us ho recordo ara, vam pensar de centrar-nos el els lieder més cèlebres, tan cèlebres que potser no sapiguem que són lieder, arran d'una entrada que vaig escriure fa gairebé quatre anys. A la primera part de la minisèrie vam escoltar l'obra més coneguda de Brahms, la seva cançó de bressol (una de les seves cançons de bressol, de fet), a la la segona la més coneguda de Haydn, l'himne nacional alemany, i avui escoltarem la més coneguda de Schubert. I sí, totes tres són lieder. Ara, que la de Schubert, tot i ser la més coneguda de Schubert, no la va escriure Schubert. O no ben bé. O no del tot. Potser que us ho expliqui, no?

 

A l'entrada anterior de la sèrie de cançons de Wilhelm Meister us explicava la història de Mignon que, com vam descobrir, és també la història de l'arpista: són pare i filla, per més que ells no ho sabessin. Wilhelm i els seus amics se n'assabenten gairebé per casualitat, quan un marquès de pas al castell reconeix un tatuatge al braç de la nena morta; Mignon és la seva neboda, a qui creien morta. Ara cal decidir si expliquen al marquès que coneixen el parador del seu germà Augustin, l'arpista; així és com comença el capítol 10 del llibre VIII, el darrer capítol de la novel·la. Abans de dir-li'n res escriuen al metge que se'n fa càrrec per saber si el seu amic estarà en condicions de saber les novetats. Quan ja comencen a inquietar-se perquè no hi ha resposta arriba el metge al castell acompanyat per un desconegut, un home relativament jove, ben vestit i d'aspecte serè que Wilhelm reconeix [...]

 

El novembre de 1775, J. W. Goethe va conèixer Charlotte von Stein, una dama de trenta-tres anys (set més que ell), casada i amb sis fills, i se'n va enamorar. Ella se'n va enamorar també i aixó va començar una intensa història d'amor que segons sembla va ser sobretot epistolar. Durant dotze anys es van escriure milers de cartes, fins que un dia Goethe se'n va anar a Itàlia sense dir-ne a Charlotte ni mitja paraula. Ella es va doldre molt d'aquest abandonament i li va demanar que li tornés les seves cartes (un gest que solia fer una dama per donar per acabada una relació i que els cavallers satisfeien per demostrar que no les volien comprometre); uns anys després van reprendre el seu lligam, que ja no va ser tan apassionada com a la primera època. A banda d'unes 7000 cartes escrites per Goethe (Charlotte va destruir les seves), en queda el reflex a la seva obra literària [...]

 

La setmana passada vaig començar una entrada dedicada als amics de Franz Schubert; com que anava creixent i creixent vaig optar per fer-la en dues parts i aquesta és la segona. En la primera vam parlar de Joseph von Spaun, Johann Mayrhofer, Franz von Schober i Johann Michael Vogl; avui us presentaré uns quants membres més del cercle de Schubert.

Fins ara hem vist relacions duradores però no totes ho van ser. La vida a Viena en aquells anys era dura, primer amb la guerra, mentre Schubert era al Konvikt, i després amb l'època de repressió amb el govern de Klemens von Metternich. Una de les víctimes d'aquesta situació va ser Johann Senn, company d'estudis de Franz [...]

 

Franz Schubert devia ser una bona persona. No ho dic per la seva música, és compatible ser un artista meravellós i una persona insofrible, ho dic pels seus amics. Aquell home tímid i de poques paraules va ser estimat en vida i recordat amb tendresa després de la seva mort per un bon grapat d'amics; penso que algú que estableix vincles tan forts i duradors per força ha de ser bona persona. Digueu-me ingènua.

Schubert va fer els primers amics fora de l'entorn familiar quan va entrar a l'Stadtkonvikt, l'internat on va estudiar, l'octubre de 1808. Aquest nucli es va anar estenent i formant el que avui coneixem com el seu cercle. El cercle, és clar, no era tancat (i això em fa pensar que cercle no és la manera més adient de dir-ne), en vint [...]

 

Quan escric entrades sobre les cançons d'un cicle no acostumo a seguir-ne l'ordre; els únics que encara podria completar de manera ordenada són Dichterliebe i Frauenliebe und -leben, i això perquè només n'he compartit dues cançons de cadascun (nota mental: portem més de tres anys sense escoltar cap cançó de Dichterliebe!). Tampoc enceto un cicle amb l'objectiu d'acabar-lo, com faig amb les sèries, i en trio les cançons seguint els mateixos impulsos de vegades inexplicables que em fan triar qualsevol altre. En el cas de Winterreise es poden explicar: els cinc lieder que hem escoltat fins ara van ser el resultat d'un regal d'un amic, d'una entrada convidada (les entrades convidades també són regals d'amics) o d'una sobreexposició al cicle. Avui n'escoltarem un sisè gràcies a la televisió.

 

Fa un parell d'anys una lectora que havia tingut la sort d'escoltar Fritz Wunderlich al teatre em va emocionar tot explicant-me com l'havia impressionat la seva mort, la seva incredulitat quan va sentir a la ràdio aquella notícia inesperada. Som molts els qui només l'hem conegut en disc i amb això hem tingut prou per enamorar-nos de la seva manera de cantar; pel que fa a la seva personalitat, molt probablement la meva visió està idealitzada però la imatge que m'arriba entre testimonis, vídeos i fotografies és la d'un home carismàtic que irradia felicitat. Segurament aquesta imatge propera contribueix a mantenir l'estima pel cantant i fa que el recordem sovint i, especialment, en l'aniversari de la seva mort. Dijous passat se'n van complir quaranta-nou anys i nosaltres, com cada any, li dediquem una entrada especial.

 

 

Benvolguts, volia començar la nova temporada la primera setmana de setembre, com sempre, però en el moment que escric això, que normalment ja tindria l'entrada a punt per publicar, el més calent és a l'aigüera. Massa feina i massa poc temps per fer-la, així que haurem de fer la inauguració de la temporada 2015-2016 la setmana vinent. Espero.

Us deixo amb un dels lieder de Schubert que hem pogut escoltar aquest any a la Schubertíada a Vilabertran, Suleika I. El poema forma part del Llibre de Suleika del West-öslicher Divan, la antologia de Goethe que uneix l'Orient, és a dir, la poesia de Hafis, un poeta persa del qual ja hem parlat algun cop aquí, amb l'Occident [...]