Brahms, Johannes

A mitjan febrer de 1877 Johannes Brahms va rebre mitjançant l'amic i editor Karl Simrock la bona notícia que Clara i Julius Stockhausen havien tingut un nen (el tercer, o el cinquè, segons les fonts). Pocs dies després li escrivia el mateix Julius per dir-li que al nen li havien posat Johannes i per demanar-li si voldria ser-ne el padrí. Brahms va acceptar encantat; es delia per les criatures i amb Stockhausen eren bons amics de feia molts anys. Va declinar, però, assistir al bateig, previst pel 2 d'abril [...]

Aquesta setmana se m'ha tirat el temps a sobre i he hagut de deixar a mig fer l'entrada prevista, perquè no era a temps d'acabar-la. En aquests casos, els lectors habituals ja ho sabeu, us proposo un moment musical: un article per presentar molt breument una cançó, que en aquest cas he triat sense haver de pensar-m'hi gaire unint dos noms que em rondaven.

L'objectiu últim de les serenates és la seducció, però això no és obstacle perquè en el context liederístic tinguin sovint un deix de tristesa. Per exemple, a una serenata tan coneguda com Ständchen, de Schubert, la música de la tercera i última estrofa ens deixa entreveure (més o menys clarament segons els intèrprets) que la distància entre ell i ella és més gran del que ell voldria. Un altre exemple de serenata trista, segurament més evident, és la que us proposo avui, Des Abends kann ich[...]

Una estrofa sàfica és una forma poètica d'origen grec, que deu el seu nom a la poeta Safo. Més tard va ser utilitzada en llatí per Horaci i altres poetes, i amb el temps la seva mètrica es va anar adaptant a les diferents llengües europees, mantenint alhora l'estructura original. Mentre intentava refrescar els meus coneixements per explicar-vos quina és aquesta estructura, m'he adonat que el més senzill era posar-vos un exemple que molts tenim ben interioritzat.

És bastant habitual trobar a les cançons d'amor que la veu poètica s'adreça a un amant que és lluny; literalment, per exemple, en el cicle de Beethoven An die ferne Geliebte.Si als amants els cal un missatger que transmeti les paraules i els sentiments, la poesia romàntica li dóna la forma d'un element de la natura que pugui salvar la distància que els separa. De vegades són els ocells o altres criatures que volen com les abelles i les papallones; de vegades són els núvols, de vegades els rierols i de vegades, com veurem avui, el vent.

Entre les moltes coses bones que va fer Brahms hi ha l'edició d'obres de Schubert que, quaranta anys després de la seva mort, encara estaven desades en un calaix. Com ara els Zwölf Ländler, una col·lecció de dotze valsos compostos el 1823 i catalogats per Otto Deutsch com a D. 790, que Brahms va publicar el 1864. Poc després, el 1866, el compositor publicava els seus Sechszehn Walzer,op. 39, una col·lecció de valsos a quatre mans, i l'edició va ser un èxit de vendes. Les peces eren encantadores, el format per a quatre mans era ideal com a hausmusik,és a dir, [...]

Aquesta setmana volia presentar-vos un cicle nou, però he anat justa de temps. Podria haver escurçat l'article per deixar-lo en dos paràgrafs apressats, però l'estimat Brahms, el pare de la criatura, no s'ho mereix, això. Així que he pensat deixar-vos un tast del cicle i quatre notes i tornar-hi amb calma la setmana vinent, si tot va bé.

Quan es publiqui aquest article serem ja al setembre, però l'estic escrivint en plena Schubertíada, amb el cap ple de música, d'idees i d'emocions. Després de tants mesos sense música en viu (excepte dos concerts al Palau al juliol molt benvinguts), la immersió m'ha originat un impacte emocional considerable, un somriure d'orella a orella a sota de la mascareta, llàgrimes eixugades per la mateixa mascareta i la satisfacció immensa de constatar que l'alegria, per moments l'eufòria, és compartida. Diria que Vilabertran està sent l'escenari d'una catarsi col·lectiva.

En 1884 Johannes Brahms, solterón de 51 años, escribe Wir wandelten, uno de los poemas de Polydora, de Georg Friedrich Daumer, quien a su vez se había inspirado en un texto magiar. Cuando en 1872 Brahms tuvo la oportunidad de conocer a Daumer, el escritor nunca había oído hablar del compositor ni de sus Lieder a pesar de que éste había puesto música a más de 60 de sus poemas, entre ellos los famosos Liebeslieder Walzer.

El 7 de maig de 1896, el dia que feia seixanta-tres anys, Brahms va dir als amics que havia convidat per celebrar l'aniversari que s'havia fet un regal. I els va ensenyar les partitures que acabava d'enllestir, dient-los: “Però el regal és només per a mi, quan llegiu els textos entendreu perquè.” L'endemà va canviar d'opinió i va dir al seu editor, Fritz Simrock, que volia editar aquelles cançonetes (el diminutiu és seu) i dedicar-les a Max Klinger, l'artista que havia publicat un llibre amb il·lustracions inspirades en obres seves (nota mental: l'Opus XII. Brahmsphantasie,parlar més extensament en un altre apunt). I va [...]

Johannes Brahms era un apassionat de la cançó tradicional i va arranjar-ne un munt, tant per a cor (a cappella o amb piano) com per a veu i piano. Avui n'escoltarem una que existeix en tres versions: les dues primeres, compostes entorn 1864, són per a cor mixt i cor femení, en tots dos casos a cappella (catalogades com a WoO. 34/8 i WoO. 36/1 respectivament); la tercera és la que escoltarem avui, composta per a veu i piano a partir de les anteriors uns trenta anys després: In stiller Nacht, WoO. 33/42 [En la nit silenciosa]. És un dels Volkslieder més celebrats de Brahms; si no el coneixeu, quan l'escolteu entendreu per què; és una autèntica bellesa.

Benvolguts, continuo fent vacances, però penso en vosaltres i he estat remenant per trobar una postal sonora del lloc des d'on us escric. Quan ja m'estava començant a atabalar perquè no en trobava cap (i bé que n'hi deu haver) vaig topar-me amb un lied que tenia apuntat a la llibreta de fa molt. El pianista era Leonard Bernstein i vaig recordar que encara no l'havíem escoltat interpretant cap obra que no fos seva, així que vaig pensar que aquestes vacances, en lloc de postal, us deixaria un homenatge [...]