Franz Liszt va publicar els Tre sonetti di Petrarca el 1846, primer la versió per a piano sol i uns mesos més tard les cançons. Es creu que primer va compondre les cançons, encara que es publiquessin més tard; es creu també que les havia compost uns anys abans de la seva publicació, durant la seva relació amb la comtessa Marie d'Agoult, que devia ser un dels escàndols de l'època a París. El 1835, la comtessa, de trenta-dos anys, casada i amb dos fills, va deixar el seu marit per anar-se a viure amb el pianista, vuit anys més jove que ella, amb qui tenia una relació des d'en feia dos. Entre 1835 i 1839 la parella va viure a Suïssa [...]
De consonants i vocals
Benvolguts, al final d'aquesta entrada escoltarem com sempre una veu, però abans farem un exercici nou: mirar-nos una veu. Ens la mirarem i remirarem, amb la intenció de treure alguna conclusió sobre vocals i consonants. Som-hi?
P de poesia
P de poesia, perquè sense poesia no hi ha cançó. Per a nosaltres, literalment, prima le parole, poi la musica, cal un poema que inspiri el músic per tenir un lied. La poesia no podia faltar a l'alfabet de Liederabend. Però, com hi arriben, els músics, als poemes? Llegint, naturalment (gràcies, Capità Obvi!). Però, llegeixen per trobar poemes que puguin musicar? O llegeixen per plaer i s'aturen quan un poema els demana música?Sabem que Wolf era un lector empedreït de poesia i anava marcant al seu llibre els poemes que s'havien de convertir en música. Schumann també era un apassionat de les lletres (fins i tot va arribar a dubtar entre dedicar-se a la música o a la literatura) i, endreçat com era, s'anotava quan i a on havia trobat aquell poema [...]
Lied ESMUC | Ihr Glocken von Marling
Un dels mòduls del Màster en Lied de l'ESMUC porta per nom "Literatura del gènere. Repertori del lied alemany" i l'imparteix la pianista Viviana Salisi, que ens diu al respecte: "la idea de l'assignatura és donar una visió general de la relació text- música en diferents autors, èpoques i estils, tot agrupant les cançons per centres temàtics." A la meva amiga M., exalumna del màster, se li va acudir que com a treball d'aquest mòdul els alumnes podrien preparar una entrada pel blog de Liederabend. És a dir, triar un lied, documentar-se, escriure el text en les dues llengües i triar una interpretació i una il·lustració. Per la banda acadèmica, cantants i pianistes s'adreçaven al seu públic potencial amb paraules i no amb música, com estan acostumats a fer; per la meva banda, m'agradava la idea que el màster sortís de casa seva per visitar la meva.
A reveure, Wilhelm Meister!
Senyores i senyors, avui sí. Avui arribem a la dinovena i darrera entrada d'una sèrie que vam començar fa dos anys, vuit mesos i vint-i-sis dies: la sèrie sobre les cançons d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, de Johann Wolfgang Goethe. Com bé sabeu, les cançons que hi apareixen estan relacionades amb el que hi succeeix, però no ho expliquen; això fa que personatges tan habituals als recitals com Mignon i l'arpista siguin alhora tan desconeguts. Per això un bon dia se'm va acudir de fer una sèrie d'entrades que posés les cançons en context tot explicant l'argument de la novel·la. I això és el que he fet, més o menys, en les divuit entrades anteriors. Dic més o menys perquè, per no abusar de la vostra paciència, m'he limitat a parlar de les històries i els personatges que trobava imprescindibles, deixant-ne fora molta gent i moltes coses interessants; per exemple, Therese [...]Més sobre la mala memòria
Fa unes setmanes parlàvem de la mala memòria auditiva, de com anem perdent la capacitat d'evocar sons quan només els hem sentit un cop, per molt que ens hagin impactat. Llavors vaig deixar una cosa per comentar-la més endavant per por que l'entrada quedés massa llarga, i aquesta setmana que la recupero el que em fa por és que l'entrada sembli escrita pel Capità Obvi. Però bé, som-hi, i si us canseu de llegir no marxeu sense escoltar la cançó perquè paga molt la pena.Al final d'aquella entrada sobre la memòria ens preguntàvem si quan escoltem l'enregistrament d'un recital al qual havíem assistit recuperàvem també les nostres sensacions d'aquell dia. [...]
Aquesta em sona!
Hi ha molts fragments d'òpera o de música clàssica que són coneguts pel gran públic tot i que, si féssim una enquesta al carrer, segurament molts dels enquestats no sabrien situar-los correctament. Són peces que s'han "independitzat" perquè s'han anant fent molt més populars que l'obra que els conté, s'han fet servir com a banda sonora de pel·lícules o en anuncis, s'han versionat en cançons populars, etc, de vegades tan disfressades i maltractades que potser fóra millor que no s'haguessin popularitzat, però bé, aquest seria un altre debat.
