Se suposa que quan publiquem regularment hauríem d'escriure amb molta antelació o bé tenir un article "comodí" de reserva, per si de cas quan arriba el moment de publicar ha fallat alguna cosa. La primera opció és una utopia i la segona no m'agrada, m'estimo més explicar per què no hi ha una entrada normal (en aquest cas, senzillament, perquè no he arribat a tot) i treure una minientrada amb la seva corresponent cançó; són els "moments musicals". Cançó de la setmana: Chanson triste (H. Duparc) - J. Kaufmann, H. Deutsch
Quan una cançó em ronda pel cap durant setmanes inevitablement acabo compartint-la aquí al blog i Chanson triste, d'Henri Duparc, porta molt de temps demanant el seu torn. Revisant les entrades anteriors dedicades a Duparc m'he adonat que amb prou feines si us havia parlat d'aquest compositor, un dels més interpretats als recitals. Potser us heu adonat que en els blocs de quatre o sis cançons que se'n solen cantar sempre van rodant les mateixes; de vegades, amb altres compositors, això passa perquè se solen interpretar les més populars però en aquest cas no és així; és, senzillament, perquè no en té més. El catàleg d'Henri Duparc el formen exactament disset cançons, una de les quals és un duo i per tant difícilment s'interpreta. Sorprenent, oi?Escenes estiuenques: badar
Cançó de la setmana: Phydilé (H. Duparc) - C. Maltman, J. Drake
Pel temps de vacances he triat tres temes estiuencs, tres temes que toquem al blog a qualsevol època de l'any però que sembla que a l'estiu, durant les vacances, vénen més de gust. El primer, ho diu el títol de l'entrada, és badar, estar-se sense fer res. Jeure a terra a l'ombra d'un arbre, a una gandula amb un mojito a la mà, endormiscar-se, mirar com passen els núvols... Un dels grans plaers de les vacances, estar-se sense fer res. Com que al segle XIX els poetes tenien molt de temps lliure, no serà el primer cop que badem a Liederabend.Recorda't de viure (I)
Cançó de la setmana: Romance de Mignon (H. Duparc) - V. Gens, S. Manoff
En uns hipotètics premis com ara els Oscars però dedicats a la cançó (com s'haurien de dir? Schuberts? I l'estatueta seria una branca de til·ler?), Johann Wolfgang von Goethe seria un clar aspirant a dues de les categories: premi al poeta amb més poemes musicats i premi al poema amb més versions. En aquest blog, de les noranta entrades que portem fins ara, dotze estan dedicades a cançons amb poemes seus; només li podria fer ombra Rückert, i això perquè és una debilitat meva, no perquè objectivament sigui ni molt menys comparable.Allà, tot és ordre i bellesa
Cançó de la setmana: L'invitation au voyage (H. Duparc) - J. van Dam, M. Pikulski
Ordre. Per a alguns, una necessitat; per d'altres, una amenaça. Una font d'inspiració o la mort de la creativitat. L'harmonia o la rigidesa. Si us teniu per endreçats segurament us haureu adonat que els que no ho són tant sovint associen l'ordre amb grisor i avorriment, si no amb les pitjors connotacions de rutina i disciplina.
