Burnside, Iain

Christina Rosetti va néixer el 1830 en una família en la qual s'hi respirava poesia. El seu pare, Gabriele, era poeta, professor d'italià al King's College de Londres després que havia hagut d'exiliar-se d'Itàlia per motius polítics. La seva mare, Frances Polidori, era filla d'un altre escriptor italià exiliat (i germana d'aquell Polidori que situem dins del cercle d'amics de Lord Byron). En aquella casa s'estudiaven acuradament els millors [...]

 

Fa uns quants anys us vaig parlar per primera vegada d'Eleonore van der Straaten. Bé, que us en vaig parlar és un dir, perquè el que més cridava l'atenció d'aquesta autora era, precisament, la manca d'informació sobre ella. Ni tan sols estava segura si les poques dades que havia aplegat es corresponien realment amb la nostra Eleonore, perquè circulaven dues dates de naixement diferents i diversos cognoms semblants però no ben bé iguals.

 

"Bella com el migdia, més misteriosa que la mitjanit". Així descriu el poeta l'estimada distant i inassolible en els versos que escoltarem musicats avui. L'autor n'és Nikolai Minski, un respectat poeta bielorús, conegut també per la seva tasca com a traductor de poetes com Byron, Shelley o Verlaine, o d'obres com La Ilíada. El 1887, Minski va publicar un recull de vuit poemes, De l'oriental, l'últim dels quals és Tan bella com el migdia.

 

Amb aquest costum que tenia Schubert de posar el mateix nom a dues cançons (o a tres, o a quatre), passa sovint que un dels lieder acaba sent per sempre més "l'altre". Provem-ho: Ständchen. Heu pensat en aquesta preciositat del Cant del cigne? Doncs no. Em referia a l'altre Ständchen, la nostra cançó d'avui.

Durant les primeres dècades del segle XIX es van publicar les traduccions de moltes obres de Shakespeare, que no feia gaire que els cercles millor informats havien [...]

 

Penseu en compositors italians. Se us acudeixen un munt de noms, oi? Ara penseu en compositors italians que no conegueu sobretot per les seves òperes. Menys? I compositors italians de cançons? Això cada cop és més difícil... Però d'haver-ne, n'hi ha. Els salons italians del segle XIX no eren aliens a la moda de la cançó, i la majoria dels compositors d'òpera més importants (Rossini, Donizetti, Bellini o Verdi) van escriure algunes romanze da camera, d'inspiració clarament operística, per ser interpretades per cantants i pianistes aficionats amb una certa formació tècnica; cap a mitjans i finals de segle es va estendre també com a cançó de saló la cançó napolitana, d'origen popular.

 

 

Hi ha compositors, pintors, escriptors, actors, el que vulgueu, que ens agraden especialment encara que no se'ls consideri els més importants o no siguin gaire coneguts. Un dia criden la nostra atenció, els seguim amb interès, acaben per formar part del nostres imprescindibles i ens els estimem potser una miqueta més perquè són, i podeu posar-hi tantes cometes com vulgueu, "menors". George Butterworth és un compositor poc conegut fora del Regne Unit; si més no, a casa nostra, no ho és gens, de conegut. Però a mi em va robar el cor fa molt de temps i per això és el protagonista de la primera entrada d'agost, quan se suposa que havien de començar les entrades més estiuenques. Per això i perquè demà passat es compleixen cent anys de la seva mort; no volia deixar passar aquesta data sense recordar-lo. Així que permeteu-me que escoltem aquesta setmana una cançó de [...]

 

Fa unes setmanes vaig assistir com a oient a una de les masterclasses per a duos del LIFE Victoria, el professor va ser el pianista Iain Burnside. Vaig compartir-ne les meves impressions a un article a Núvol però vaig reservar els comentaris més específics sobre el lied pel blog. He reordenat els apunts que vaig prendre i d'entre els diferents temes que es van tractar n'he triat i resumit aquests tres: el poema, la relació del cantant amb el públic i la relació entre el pianista i el cantant.