Wolf, Hugo

Per a aquesta setmana tenia prevista una altra cançó d'un altre compositor, però he deixat l'article a mig escriure i ja el recuperaré més endavant. Tot, per culpa de Wolf, l'estrella liederística dels darrers dies arran de la gira que han fet Jonas Kaufmann, Diana Damrau i Helmut Deutsch interpretant el seu Cançoner italià; una gira que, com segurament sabreu, va acabar a Barcelona dissabte passat. I si tinc el cap ple de la música de Wolf difícilment puc concentrar-me en un altre compositor. De manera que avui, amb aquesta justificadíssima excusa, escoltarem una cançó més d'aquesta col·lecció que tant m'agrada.

Avancem una lletra més en l'abecedari de Liederabend i arribem a l'H d'humor. Sí, sí, heu llegit bé, d'humor, de sentir de l'humor. D'acord, la majoria de cançons que escoltem aquí són tristes, o tristíssimes, o extasiades, o solemnes; els romàntics no en tenien gaire, de sentit de l'humor, i els poetes es dedicaven a pensaments greus i reconcentrats. Però, de tant en tant, no podien evitar riure! A més, hi ha cançó més enllà del Romanticisme, i la cançó en anglès o en francès ens fa riure més sovint que la cançó en alemany. Així que avui ens aturarem i repassarem aquestes cançons divertides que ens han animat tanta foscor.

El 1888, Hugo Wolf passava el Nadal a casa de la família Köchert: Heinrich, Melanie i les seves filles. La Melanie feia anys el dia de Reis i Wolf i les nenes li van regalar una cançó. Per fer una cançó calia un poema, és clar, i com que Wolf estava en plena etapa Goethe (havia compost el primer lied el 27 d'octubre i n'escriuria el darrer el 12 de febrer), havia de ser de Goethe. És un poema molt divertit (és a dir, que el molt seriós Johann Wolfgang von Goethe com a mínim en va escriure dos, de poemes divertits), una petita escena per a una festa celebrada el dia de Reis de 1781. Comença amb una presentació conjunta de tots tres Reis i continua amb una presentació individual de Melcior, Gaspar i Baltasar. Són uns Reis planers, prou allunyats de la seva solemne imatge tradicional: els agrada molt menjar i beure, sobretot si no han de pagar, i no són indiferents als encants [...]

M'agraden les abelles. Potser perquè són tan feineres i organitzades, potser perquè els ruscos són ordre i bellesa, o perquè mai no hi he tingut un encontre desagradable, o perquè vaig mirar massa la televisió quan era petita. No podia faltar una abella a la llista de cançons amb cuques i encara menys podia faltar una cançó tan bonica com Der Knabe und das Immlein, d'Eduard Mörike, un poeta del qual ja hem parlat algun cop perquè m'agraden molt les cançons que Hugo Wolf, que tant se l'estimava, va fer amb els seus poemes.

Der Knabe und das Immlein és el segon lied de la llarga col·lecció de cinquanta-tres Mörike Lieder. Wolf la va compondre el 22 de febrer de 1888 i tan bon punt la va acabar va escriure a un amic explicant-li entusiasmat [...]

Primera entrada del blog publicada únicament al nou web (recordeu que la setmana passada ens vam acomiadar de Blogger, si hi ha res que no us funcioni correctament si us plau feu-m'ho saber!). He pensat que per celebrar-ho era bona idea dedicar una entrada al lied. És clar, com totes, em direu. Però no ben bé. Avui sentirem la veu de compositors, poetes i experts en deu cites sobre el lied.

Aquest any 2014 tenim uns quants aniversaris rodons, d'aquells que serveixen per recordar i homenatjar els seus protagonistes. El que ens toca més d'a prop en aquest blog és el 150 aniversari del naixement de Richard Strauss, un dels compositors habituals a Liederabend. Recordarem també el centenari del començament de la Gran Guerra, perquè una ferida tan profunda havia de marcar també per força la vida musical europea. Un altre aniversari, al cual dediquem aquesta entrada, té a veure Michelangelo Buonarroti: el 18 de febrer farà 450 anys de la seva mort.