Final de temporada

 

Benvolguts, aquesta setmana tanquem el mes d'agost (espero que molts encara feu vacances!) i la temporada 2016-2017. Altres anys arribàvem fins aquí amb les entrades estiuenques dedicades a la Schubertíada a Vilabertran, però enguany el calendari no ens ho ha permès. Pensant què podria publicar que fos lleuger com se suposa que ha de ser l'estiu, vaig recordar unes quantes coses que tenia guardades i podia compartir amb vosaltres.

Aquesta vinyeta que em va enviar el meu amic A., per exemple, una variació de la coneguda frase ganxo dels anys 50; cap extraterrestre com cal podia establir contacte amb els terrícoles si no era amb aquesta expressió. Per l'aspecte de l'alienígena i la impassible bibliotecària, diria que el dibuix és d'aquella mateixa època...

 

 

I què em dieu d'aquesta errata preciosa, homenatge involuntari al pianista? No, aquell dia Deutsch tampoc no va tocar sol, hi havia Jonas Kaufmann amb ell.

 

 

Un altre pianista, Julius Drake, va tuitar aquest final d'Erlkönig amb el text lleugerament modificat ("i al final, el seu braç estava mort" en lloc de l'original "als seus braços, el nen era mort"). Totalment justificat, però, ai, si ho arriba a veure Goethe!

 

 

Bé, aquesta obvietat no necessita més explicacions...

 

Tenim també un document sonor que trobo preciós, protagonitzat per Gerald Moore i Victòria dels Àngels; és una versió entre espantosa i adorable d'Ich grolle nicht que tanca l'edició en CD de The Unashamed Accompanist, la versió sonora del llibre del pianista (queda pendent per més endavant una interpretació ortodoxa d'aquest lied de Dichterliebe). El tècnic de so que va captar aquest moment va explicar que va deixar el micro obert durant una pausa en un enregistrament i que els artistes no se'n van adonar. Diguem que Victòria tocava el piano bastant millor que no pas Moore cantava...

 

 

He deixat pel final la vinyeta que encapçala l'entrada, els nebodets de l'ànec Donald cantant Du bist wie eine Blume. No recordo d'on la vaig treure i no he aconseguit trobar-ne cap pista, i m'intriga força: què hi fan els tres aneguets, en plena nevada, cantant Schumann? Coneixent-los una mica, i per les carones que fan, diria que és la conseqüència d'alguna entremaliadura... Algun amable lector coneix el context d'aquesta imatge i el pot compartir amb nosaltres? Pel dibuix i el paper sembla una edició bastant antiga i, per les cometes, alemanya.

Per compensar l'expressió desganada dels aneguets escoltarem Du bist wie eine Blume interpretada per Florian Boesch i Malcolm Martineau. Això ja és una altra cosa! El lied és el n. 24 de Myrten, el regal de noces de Robert Schumann a Clara, i potser entre el compositor i Heine es van passar una mica amb el sucre. Tant se val, però!

Amb aquesta preciositat de cançó i interpretació acabem les entrades atípiques de les darreres setmanes, i dimecres vinent començarem temporada viatjant a una illa...