Després de compondre Le travail du peintre, Francis Poulenc va dir que el temps de la mélodie havia passat, almenys per a ell. Això va ser el 1956 i durant quatre anys només va escriure un parell de cançons. No és que en aquell temps s'estigués de braços plegats; el 1957 va estrenar Dialogues de carmelites, el 1958 La voix humaine i el 1960, el Gloria. Aquell mateix any va escriure el que seria, ara sí, el seu últim cicle, La courte paille, i ho va fer amb un poeta nou al seu repertori, Maurice Carême. En lloc de la complexitat de la poesia de Paul Éluard o Apollinaire, ara triava uns versos el llenguatge dels quals era a l'abast de tothom.

Maurice Carême era un poeta belga en llengua francesa nascut el mateix any que Poulenc, el 1899. Era mestre, i va exercir n una escola des del 1918 fins al 1943, quan es va retirar per dedicar-se únicament a escriure. El baríton Pierre Bernac s'hi referia com a “poeta de la pau” i “poeta dels nens”; moltes de les seves obres estaven escrites per als més petits (ara potser diré un disbarat, però la seva trajectòria em recorda la del nostre Emili Teixidor).

La courte paille inclou set cançons a partir de set comptines, set poemes per a nens extrets de dos volums de poesia: Le cage aux grillons (“La gàbia dels grills”, 1956) i Le voleur d'étincelles (“El lladre d'espurnes”, 1959). Poulenc parlava amb modèstia de la seva obra, deia que eren “apunts melancòlics o maliciosos, sense pretensions”. Això no vol dir que no s'hi esmercés; s'hi havia referit com a “bagatel·la” però només cal escoltar el cicle per adonar-se que és una batatel·la amb molta clase. Les cançons melancòliques són quatre, cançons de bressol o, almenys, cançons d'aquelles que van tan bé per calmar la canalla quan està esvalotada. Les tres cançons malicioses, que s'alternen amb les anteriors, tenen l'efecte contrari, esvaloten les criatures amb les seves històries divertides i esbojarrades i el seu ritme tan viu. És com si Poulenc, un cop més, mostrés dues cares, la del nen que creu i el nen trapella. Pel que fa al títol del cicle, el compositor va demanar a Carême que el triés; La courte paille (La palleta més curta), seria una manera d'escollir una de les cançons a l'atzar?

En qualsevol cas, no és la manera en què vaig triar una cançó per encetar el cicle; si els àngels músics toquen la música del meu estimat Mozart amb una arpa feta amb fils de pluja, l'elecció és clara. Les anges musiciens toquen els dijous; hi va haver un temps que aquí, a França i suposo que a Bèlgica també, les escoles feien festa els dijous a la tarda (i classe els dissabtes). Era el moment del que avui anomenem “activitats extraescolars”; música, per exemple. Els nens no tocaven l'arpa sinó el piano, i segur que tocaven Mozart; alguns potser el segon moviment del seu concert per a piano n. 20 que Poulenc evoca en aquesta cançó.

Per il·lustrar musicalment l'article tenim ni més ni menys que a Poulenc, acompanyant Denise Duval; era la soprano que havia estrenat Les mamelles de Tirésias, La voix humaine i Dialogues des carmelites i, des que Bernac s'havia retirat l'any anterior, era la veu dels seus recitals. El compositor l'apreciava molt i li va dedicar les cançons, “perquè les canti al seu fillet de sis anys.” El vídeo que comparteixo és un fragment d'un programa emès a la televisió francesa el febrer de 1961; Poulenc presenta breument el cicle i després la cantant i ell interpreten primer Les anges musiciens i després (avui tenim bonus track) la segona cançó del cicle, Quelle aventure!, que parla d'un elefant que viatja en un carruatge tirat per una puça. Aquesta actuació a la televisió presentava un tast del cicle abans que s'estrenés oficialment, però Denise Duval no va estrenar-lo mai; no va tornar-lo a cantar i aquestes dues cançons són les úniques que es conserven cantades per ella.

Espero que gaudiu tant del tast musical com de la presència de Poulenc; no passa cada setmana que tinguem el compositor explicant i interpretant la seva obra. Com que els vídeos de Youtube tenen tendència a ser volàtiils, deixo aquí per si de cas l'enllaç al web de l'Institut National de l'Audiovisuel, que confio que serà més estable.