Wiener Secession
 

Si us agraden l'astronomia i l'observació del cel estelat, el nom Betelgeuse us serà familiar. Sabreu que és un estel, que es pot veure a ull nu, que es distingeix clarament per la seva llum vermellosa i que aquesta època de l'any és adequada per veure'l si som a l'hemisferi nord. Sabreu també que pertany a la constel·lació d'Orió, que està a uns 600 anys llum del sistema solar, que és unes 600 vegades més gran que el Sol, que la seva temperatura és molt freda, d'uns 3500 K (2000 menys que el Sol), que només té uns 8 milions d'any, i que, tot i això, li queda poc temps de vida, potser no arribarà fer-ne un milió més.

Jo no hi entenc un borrall, d'estels; no sé imaginar-me aquestes magnituds enormes i quan sento la paraula Orió penso en Rutger Hauer i Blade Runner. De fet, per a mi, Betelgeuse és una cançó, i la primera vegada que la vaig sentir vaig acudir a l'enciclopèdia per esbrinar si allò que descrivia el poeta s'ho havia inventat o existia. I existia, i tant, i era un estel.

Vaig escoltar Betelgeuse en un recital emès per la ràdio i em va impressionar, i dic impressionar i no agradar perquè això va venir després. El que em va cridar més l'atenció és que la cançó transmetia sensació de fred. Amb això no vull dir que el cantant l'estigués cantant amb fredor o de manera rutinària, al contrari; em refereixo a un fred físic (i em va sorprendre molt saber després que, efectivament, Betelgeuse és molt fred). No la vaig apuntar a la llibreta del blog perquè llavors el blog no existia encara, mireu si en fa, d'anys, però sempre l'he tinguda present.

Al seu poema de quatre estrofes, Humbert Wolfe parla d'un lloc immens cobert de fulles daurades des de fa molt, molt de temps. No hi bufa cap vent, el pas del temps no hi ha fet cap canvi, no hi ha cap alegria ni cap pena, ni hi existeix el bé ni el mal, ni vida ni mort. És el no-res, i Gustav Holst hi va posar música, una música que sembla suspesa en el buit. El piano va repetint seqüències d'octaves, que sempre comencen amb les mateixes tres notes greus i van pujant, fins que, de sobte, la veu queda abandonada a la seva sort amb una única nota de suport durant els tres primers versos de la tercera estrofa. La primera nota de cada seqüència porta la indicació mp (mezzo-piano), i la resta estan indicades en ppp (pianississimo), fins que les últimes octaves estan indicades en pppp, que ja no sé com n'hauríem de dir. A més, la partitura també indica una corda, és a dir, que el pianista fa servir el pedal de l'esquerra perquè els martellets només colpegi una corda del grup que fa sonar cada tecla.

Tot està previst perquè el piano soni eteri, però això no vol dir que el so sigui tranquil i relaxant. La tonalitat de la peça no s'acaba de definir, i això és una cosa que a les nostres orelles no els agrada gens; les nostres orelles esperen tenir un punt d'ancoratge sòlid, segur i conegut, i la cançó ens manté en una inestabilitat hipnòtica. Mentrestant, les frases de la veu varien lentament, i les paraules "On Betelgeuse" es repeteixen com una lletania. La sensació que predomina, com us deia, és la fredor; tot sembla molt monòton, molt remot, molt solitari i molt aliè a nosaltres. Betelgeuse és una cançó extremadament moderna per a la seva època que segurament anticipa el que serien, anys després, les cançons de Britten.

Holst va escriure dotze cançons, entre elles Betelgeuse, el 1929: en serien les últimes, dotze anys després de les anteriors. Totes dotze tenen poemes de Humbert Wolfe; la majoria, Betelgeuse i nou més, pertanyen a The Unknown Goddess [La deessa desconeguda], publicada el 1925. Holst va llegir aquesta col·lecció el 1927, va escriure el poeta (un funcionari que escrivia poesia a estones perdudes) i van fer amistat. Després d'una audició privada, les cançons es van estrenar al Wigmore Hall de Londres el febrer de 1930. Holst no les va considerar mai un cicle i es van publicar en diferents quaderns; el cicle sencer no es va publicar fins al 1970, Twelve Humbert Wolfe Songs, op. 48, després que Peter Pears i Benjamin Britten el recuperessin com a tal. Com que Holst no havia assignat cap ordre a les cançons, l'editorial les va publicar en l'ordre en què aquests dos músics les havien enregistrat, i Betelgeuse n'és la dotzena i última.

Aquest enregistrament del cicle és el de referència. M'he apuntat per aviat un altre article sobre aquesta obra, i llavors n'escoltarem una cançó en aquesta versió. Avui, però, volia compartir amb vosaltres la interpretació de Betelgeuse que jo vaig escoltar fa tant de temps. El so no té la millor qualitat i el públic estava inquiet aquell dia (imagino que perquè el programa presentava un seguit de cançons sovint tan desconegudes com aquesta), però penso que així i tot val la pena. És una cançó molt difícil d'interpretar, perquè l'objectiu de la seva monotonia és transportar-nos a un lloc llunyà i erm, no avorrir els oients, i els intèrprets s'hi han d'esmerçar de valent per ser tan expressius que sonin inexpressius, per hipnotitzar-nos com ho fan Simon Keenlyside i Malcolm Martineau aquí. Escolteu-la un cop, dos, tres... els que calguin, perquè és una cançó fantàstica.

Quan n'hàgiu gaudit, us convido a tornar a la Terra i llegir aquest article de Joseph Middleton a The Guardian, que també he afegit al Recull de premsa. Middleton quantifica, en el seu cas concret de pianista acompanyant, el sobrecost que representa per a ell, per a cada actuació a Europa, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Els músics estan afectats per aquestes normes sense cap ni peus i nosaltres, el públic, ho patirem també si ens veiem privats de la seva música per una qüestió burocràtica que es podria solucionar fàcilment si hi hagués la voluntat de fer-ho.

 

Betelgeuse

On Betelgeuse
the gold leaves hang in golden aisles
for twice a hundred million miles,
and twice a hundred million years
they golden hang and nothing stirs,
on Betelgeuse.

Space is a wind that does
not blow on Betelgeuse,
and time—oh time—is a bird,
whose wings have never stirred
the golden avenues of leaves
on Betelgeuse.

On Betelgeuse
there is nothing that joys or grieves
the unstirred multitude of leaves,
nor ghost of evil or good haunts
the gold multitude
on Betelgeuse.

And birth they do not use
nor death on Betelgeuse,
and the God, of whom we are
infinite dust, is there
a single leaf of those
gold leaves on Betelgeuse.

A Betelgeuse
les fulles d'or pengen en corredors daurats
al llarg de dos-mil milions de milles,
i dos-cents milions d'anys
pengen daurats i res no belluga,
a Betelgeuse.

L'espai és un vent que
no bufa a Betelgeuse,
i el temps - oh, el temps! - és un ocell
les ales del qual no han agitat mai
les daurades avingudes de fulles
a Betelgeuse.

A Betelgeuse
no hi ha res que plagui o afligeixi
la immòbil multitud de fulles,
cap ombra de mal o bé ronda
la daurada multitud
a Betelgeuse.

I no fan servir el naixement
ni la mort a Betelgeuse,
i el Déu del qual som
pols infinit, és allà
només una fulla d'aquelles
fulles d'or a Betelgeuse.

 

Articles relacionats

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto